(1966-2023)
A Sinéad O'Connor la vaig descobrir quan el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –sí, de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-. Jo tenia 12 anys i no sabia qui era aquella dona que sortia a l'escenari amb el cap rapat –probablement hagués escoltat "Nothing Compares 2 U" per la ràdio, però en aquell moment encara no lligava una cosa amb l'altra-, enfrontant-se tota sola a una audiència sorollosament hostil.
Tampoc sabia per què l'escridassava el públic –o com a mínim el sector més sorollós-. Però em van semblar i em segueixen semblant admirables la seva fermesa i la seva determinació a l'hora d'afrontar una situació tan adversa. O'Connor va marxar plorant d'aquell escenari, però a mi em va semblar la persona més valenta que havia vist mai per televisió. Tampoc em va passar per alt, és clar, el suport –l'escalf- que va rebre la cantant de part d'un Kris Kristofferson –aleshores tampoc tenia ni idea de qui era- que va oferir tota una lliçó de dignitat, de solidaritat i de saber estar. Anys més tard, Kristofferson va dedicar a O'Connor la cançó "Sister Sinead".
Quan em vaig assabentar ahir de la mort de Sinéad O'Connor, el primer que vaig fer va ser recuperar aquell fragment del concert. I la primera idea que em va venir al cap va ser que la majoria de persones que he conegut en aquesta vida pretenen voler ser com Kris Kristofferson en aquell context, però a la pràctica acaben essent part de totes les masses sorolloses que fan que una artista surti plorant d'un escenari –o que un nen torni a casa de l'escola en les mateixes condicions, tant és-.
Dues setmanes abans de la seva actuació frustrada al concert d'homenatge a Dylan, Sinéad O'Connor havia estripat una fotografia de Joan Pau II en directe al Saturday Night Live –fet que va desencadenar l'incident posterior al Madison Square Garden-. També vaig visionar aquella acció polèmica a pocs minuts d'haver-me assabentat de la seva mort. En només deu segons –els que va trigar a esmicolar la imatge del Papa- i sense pronunciar una sola paraula, O'Connor va ser capaç de dir molt més que la majoria d'enfants terribles dels nostres dies amb les seves provocacions de manual.
Malauradament, també van ser aquells deu segons els que van acabar condicionant a la llarga una trajectòria vital on l'ostracisme, el drama i la tragèdia han estat durant massa temps a l'ordre del dia. Ha mort Sinéad O'Connor. La cantant del cap rapat que va ser capaç de posar en evidència a tot un Madison Square Garden (o gairebé). Una dona rebel, una artista compromesa i una persona valenta. De quan la rebel·lia, el compromís i l'atreviment solien portar-se fins a les últimes conseqüències, i no fins on ho admetés el patrocini de torn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada