De quan la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi

La disqueria Maximum Underground, al cor de Praga.

Les botigues de discos sempre m'han semblat un bon baròmetre a l'hora de copsar l'estat de salut de les ciutats que visito. A Praga vaig tenir poc temps d'entretenir-m'hi, però vaig localitzar una disqueria de primera al bell cor de la ciutat vella. Maximum Underground, es diu, i val la pena aturar-s'hi una bona estona.

M'hi vaig comprar música de grups autòctons com The Plastic People of the Universe, amb tota probabilitat la banda de rock més important sorgida a l'antiga Txecoslovàquia. Admeto que en sé molt poca cosa, més enllà d'un documental que vaig veure anys enrere i d'algun article que he llegit a la premsa especialitzada.

Per això vaig demanar consell a la persona que hi havia darrere del taulell. Una noia molt jove, que ni tan sols devia haver nascut quan va tenir lloc la dissolució de Txecoslovàquia, però citava la banda en qüestió entre les seves preferides i s'explicava millor que qualsevol algoritme –en un anglès perfecte, cosa impensable quan vaig visitar Praga per primer cop en plena era post-soviètica-.

"They played a crucial role in the fall of communism", em va dir després de guiar-me per la discografia del grup. Efectivament, hi va haver un temps en què la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi. I si la contracultura occidental de les dècades dels 60 i dels 70 solia tenir el capitalisme en el punt de mira, a l'altre costat del Teló d'Acer la caiguda del sistema s'havia de forçar en el sentit contrari.

No cal dir que The Plastic People of the Universe es van acabar acomodant en les preteses bondats del lliure mercat, un cop culminada la seva revolució. Tal com també ho van fer molts vells revolucionaris de l'antic bloc occidental, el nostre, un cop amortitzades les seves respectives militàncies, i ara no parlo necessàriament de música.