Something in the way...

Something in the way, hmmm..

(Nirvana)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2025.

Joe Louis Walker (1949-2025)

A Joe Louis Walker només el vaig arribar a veure en directe en una ocasió. Va ser el juliol de 2018 dins del Festival de Blues de Barcelona. Una llegenda viva del gènere, actuant a la plaça de la Seu del Districte de Nou Barris, lluny de les grans aglomeracions i dels entorns de postal. Un d'aquells miracles que passen quan el promotor de torn posa la música al centre –que el respectable ho pogués gaudir per la cara, per cortesia dels mateixos promotors, va ser un plus–. El concert va ser absolutament memorable, una mostra d'ofici amb totes les lletres, a càrrec d'un guitarrista fora de sèrie, però sobretot d'un bluesman genuí com ell sol. Referent i pilar indiscutible del blues elèctric amb accent de la Costa Oest dels Estats Units, Walker ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

Purple Sky

I just want to drink until I'm not thirsty

I just want to sleep until I'm not tired

I just want to drive until I run out of highway

Into the purple sky

(Kid Rock)

Les Franqueses del Vallès, maig de 2025.

Hello darkness, my old friend...

Hello darkness, my old friend

I've come to talk with you again

Because a vision softly creeping

Left its seeds while I was sleeping

And the vision that was planted in my brain

Still remain, within the sound of silence

(Simon & Garfunkel)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Willie Nelson - "Oh What a Beautiful World" (2025)

Avui s'ha posat a la venda el 77è àlbum d'estudi de Willie Nelson (sense comptar els que ha fet amb els Highwaymen i amb col·laboracions diverses), i el tercer que ha publicat en menys d'un any. Es titula "Oh What a Beautiful World", i inclou 12 cançons originals de Rodney Crowell –el mestre de mestres, homenatjant un dels seus més grans deixebles, ni més ni menys–. Produeix el disc el seu inseparable Buddy Cannon, i l'acompanyen vells confidents com l'harmonicista Mickey Raphael. També hi toca el mateix Crowell. Tot això passa quan Willie Nelson és a punt de celebrar 92 anys (els farà dimarts vinent) i d'iniciar, d'aquí a poques setmanes, una nova (i extensa) gira pels Estats Units amb Bob Dylan. The Last Man Standing, literalment.

Roy Thomas Baker (1946-2025)

Ha mort Roy Thomas Baker. L'home que, entre moltes altres coses, va produir els quatre primers àlbums de Queen, i també els quatre primers de The Cars. També va produir "Gimme Some Neck" (1979), el tercer àlbum en solitari de Ron Wood. A les sessions de gravació hi van participar tots els Rolling Stones menys Bill Wyman. I Bobby Keys, Ian McLagan, Mick Fleetwood, Jim Keltner i Dave Mason, entre d'altres. La segona cara del disc l'obria "Seven Days", lectura d'un original de Bob Dylan que es publicava per primer cop de forma oficial –Dylan en va lliurar anys més tard una versió en directe al tercer volum de les Bootleg Series–.

50 anys sense Pete Ham

Pete Ham (1947-1975).

Es commemoren avui 50 anys de la mort de Pete Ham, cantant, guitarrista i principal compositor de Badfinger en la seva primera etapa. Havent-se assabentat que el seu mànager l'havia estafat de mala manera, se'n va anar al pub amb el baixista Tom Evans i es va prendre deu whiskies l'un darrere l'altre. Després va tornar a casa i es va penjar del sostre del garatge. Tenia 27 anys. Com Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison i Jimi Hendrix abans que ell. Com Kurt Cobain i Amy Winehouse, que dècades més tard també descobririen al seu aire el costat fosc del show business. El llegat de Ham, joies power pop de la mida de l'eterna "No Matter What".

Barcelona, 1997

En aquest reportatge que el Departament de Documentació de 3Cat recupera via Twitter (crec que és de 1997, tenint en compte que al portal de Virgin Megastore s'hi anuncia l'àlbum "Pop" de U2) hi surten botigues de discos que ja no hi són, i alguna que encara aguanta, al centre de Barcelona. A totes elles hi vaig passar grans moments, hi vaig aprendre el que mai em podrà ensenyar cap IA, i hi vaig esdevenir part del que soc avui. Quan he vist les façanes d'Overstocks i l'interior de Discos Balada m'ha passat mitja vida per davant. Que tota aquesta memòria visual no es perdi mai.

Flor de primavera

Flor de primavera, la més bella de tot l'any. La cançó de La Troba Kung-Fú, i el paisatge vallesà on es troba arrelada l'obra de Joan Garriga. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

You belong among the wildflowers...

You belong among the wildflowers

You belong in a boat out at sea

Sail away, kill off the hours

You belong somewhere you feel free

(Tom Petty)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Un rellotge de paret i un orgue dels d'abans

Ticking away the moments that make up a dull day

You fritter and waste the hours in an off-hand way

Kicking around on a piece of ground in your home town

Waiting for someone or something to show you the way

(Pink Floyd)

Teatre Auditori de Granollers, abril de 2025.

Max Romeo (1944-2025)

Ha mort Max Romeo, pioner del reggae i pilar de la música jamaicana. Va signar pistes tan essencials com "Wet Dream" i va foragitar els mals esperits al ritme d'aquest "Chase the Devil" –I'm gonna put on an iron shirt, and chase Satan out of Earth"-. Quan The Prodigy el van samplejar a "Out of Space", van connectar la cultura rave amb els seus ancestres.

Mompou, entre Presley i Lennon

A Badalona hi ha un barri on els carrers porten els noms de músics il·lustres. El d'Elvis Presley és paral·lel al de John Lennon. I tots dos fan cantonada amb el de Frederic Mompou i el d'Edith Piaf, la qual cosa em sembla brillant.

Clem Burke (1954-2025)

El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

Dues generacions de guitarristes de blues

JESSE DAYTON + MUIREANN BRADLEY

Blues & Ritmes 2025

Teatre Margarida Xirgu, Badalona

5 d'abril de 2025

El texà Jesse Dayton i la irlandesa Muireann Bradley. Dues generacions i dues maneres d'aproximar-se a la guitarra blues que van compartir escenari ahir al Blues & Ritmes. Un veterà que ha adquirit l'ofici tocant amb els millors, i una jove promesa que s'emmiralla en referents centenaris.

Dayton venia a presentar "The Hard Way" (2024), un treball que aparca la seva herència country per centrar-se en el blues més genuïnament texà –"Baby's Long Gone" va ser un momentàs-. Format power trio, aparell elèctric d'alta tensió i un repertori apte per afrontar una nit de dissabte amb totes les garanties –impossible oposar resistència davant d'arguments com "May Have to Do It"-.

Bradley, d'altra banda, es va aproximar tota sola a cançoners com els de Mississippi John Hurt, Memphis Minnie o Elizabeth Cotten. Impacta, i molt, escoltar algú tan jove –tot just ha fet 18 anys- explicant amb gran coneixement de causa les interioritats de cançons compostes fa gairebé un segle. I impressiona molt, també, la seva prodigiosa tècnica fingerpicking.

En plena era de la novetat per la novetat, quan senyors (i senyores) de més de 50 anys ens venen a dir que el futur de la música són nens (i nenes) malcriats fent el burro amb l'autotune, és un gustàs constatar com una jove de 18 anys marca diferències sortint de la roda i dedicant hores d'estudi a tot un seguit de músiques que ens precedeixen i ens sobreviuran a tots.

Muireann Bradley.

Jesse Dayton.

Goin' down the river

I'm goin' down the river

I'm gonna take that right hand road

Lord, I ain't gonna stop walkin'

'Till I get in sweet mama's arms

(Mississippi Fred McDowell)

Les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Johnny Tillotson (1938-2025)

Ha mort Johnny Tillotson. L'autor d'aquell "It Keeps Right On A-Hurting" que Elvis Presley acabaria versionant amb caràcter definitiu a l'essencial "From Elvis in Memphis". També la veu de "Poetry in Motion", un d'aquells himnes adolescents que ho van petar a les ràdios nord-americanes –i de mig planeta– durant els primeríssims anys 60, o el breu però intens període que va dels pioners del rock'n'roll a la irrupció de la British Invasion. Als puristes mai els ha acabat d'agradar. Ells s'ho perden.

Across the Universe

Images of broken light

Which dance before me like a million eyes

They call me on and on across the universe

(John Lennon)

Les Franqueses del Vallès, març de 2025.

The Del Fuegos al Blues & Ritmes

THE DEL FUEGOS

Blues & Ritmes 2025

Teatre Margarida Xirgu, Badalona

29 de març de 2025

Un any més, hem d'agrair a aquest petit gran festival que és Blues & Ritmes, que segueixi fent possible allò que a priori sembla impossible. Per exemple, que els històrics Del Fuegos volin expressament de Boston a Badalona per fer-hi l'únic concert que tenen programat aquest 2025 –i el primer que fan a Europa en dècades–.

Va passar ahir al Teatre Margarida Xirgu –entorn proper, acollidor i assequible–, on la formació clàssica del grup va desplegar el seu repertori original com si encara el toqués cada nit. Augmentat amb els teclats de Bertrand Burgalat i, puntualment, la veu de Claudia Zanes, el combo liderat pels germans Dan i Warren Zanes va servir al respectable perles de la mida de "Sound of Our Town", "Backseat Nothing", "Don't Run Wild" o "I Still Want You".

Tot plegat, amanit amb versions de Harold Melvin & The Blue Notes ("If You Don't Know Me by Now"), Brenda Lee ("Sweet Nothin's"), Charlie Rich ("Lonely Weekends"), James & Bobby Purify ("I'm Your Puppet"), Elvis Presley ("(Marie's the Name) His Latest Flame") i Rufus Thomas ("Walking the Dog"). No va ser un acte de nostàlgia, va ser una festa.

Ryan Adams i la cançó que només va existir durant dos minuts

RYAN ADAMS

Paral·lel 62, Barcelona 

28 de març de 2025

La seqüència va ser la següent. Assegut al centre de l'escenari com qui es troba a la sala d'estar de casa seva, Ryan Adams va demanar al públic quines cançons volia escoltar durant la segona part del concert. Davant l'allau de peticions, va seleccionar quatre persones de la platea i va escoltar les seves tries. Mentre es decidia per una de les quatre opcions, es va endinsar en un d'aquells monòlegs que mig auditori sol celebrar mentre l'altra meitat s'avorreix profundament.

Amb aquestes, una dona del primer pis va cridar "Just play something!". Dit i fet, Adams va inventar-se allà mateix i sobre la marxa una cançó titulada "Just Play Something". En qüestió de segons, el respectable en ple estava seguint amb les mans el ritme d'una cançó que s'estava fent al moment i que mai més tornarà a sonar. I responent a la tornada com si es tractés d'un himne d'estadi. Com si bona part dels presents haguessin pagat exclusivament per escoltar una cançó que només va existir durant poc més de dos minuts.

A partir d'aquí, podem parlar del 25è aniversari de "Heartbreaker". De si el format acústic (i en solitari) era el més adient per retre homenatge a un dels grans discos de rock'n'roll del canvi de mil·lenni (jo crec que no, però el seu autor se'n va sortir molt bé, i aquell "To Be Young" en clau de blues va ser una agradable sorpresa). I de totes les cançons que hauríem pogut escoltar si el de Carolina del Nord hagués parlat menys i tocat més, sobretot durant la segona part del concert –la primera havia estat íntegrament dedicada a "Heartbreaker"-.

Però insisteixo, ahir a la nit vam ser testimonis de com Ryan Adams paria del no res una cançó que va ser un 'highlight' instantani, i a la vegada només va passar al lloc i en el moment en què ens trobàvem. Aquestes coses no es veuen cada dia, i són les que marquen diferències. En un temps en què l'exhibicionisme emocional tendeix a assolir nivells gairebé pornogràfics, convé recordar que Adams no és qui és per les seves confessions, divagacions i sortides de to a l'escenari, sinó per haver facturat alguns dels millors discos de (country) rock que s'han escoltat durant l'últim quart de segle.

Cinc anys de "Murder Most Foul"

Avui fa cinc anys que Bob Dylan va publicar "Murder Most Foul", la primera composició original que lliurava després de la trilogia d'àlbums dedicats al Great American Songbook. També el primer avançament del que esdevindria "Rough and Rowdy Ways", amb tota probabilitat la seva obra definitiva del que portem de segle. Però això, aleshores, encara no ho sabíem.

A punt de fer 84 anys, Dylan s'ha embarcat aquesta setmana en una nova branca nord-americana d'un Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que sembla haver adoptat les dinàmiques del Never Ending Tour. "Murder Most Foul" encara no l'ha tocat mai en directe. Però les cròniques que arriben aquests dies des de Tulsa, Oklahoma, i des de Little Rock, Arkansas, valen molt més que qualsevol biopic.

"Take Me Back Where I Belong"

Neu i boira al Torreneules. I de fons, Joana Serrat cantant "Take Me Back Where I Belong". Queralbs, març de 2025.

Go take me back
To the place that I belong
Just take me back where I belong

Albert Marquès torna a casa

ALBERT MARQUÈS
Teatre Auditori, Granollers

21 de marça de 2025

Albert Marquès ha fet aquesta nit un concert retrospectiu al Teatre Auditori de Granollers, la ciutat on va néixer i on va iniciar una trajectòria musical que l'ha portat fins a l'òrbita jazzística de Nova York i més enllà. El pianista ha actuat al 35è Festival de Jazz de Granollers, acompanyat per vells confidents –Gabriel Amargant al saxo, Manel Fortià al contrabaix i Raphael Pannier a la bateria– i reforçant part del repertori amb les coreografies de Sònia Sánchez. El que hem pogut escoltar durant gairebé dues hores ha estat el testimoni de com un jove músic vallesà va créixer, va voltar pel món i va acabar posant el seu art al servei de causes com la llibertat d'expressió, la memòria de l'Holocaust o l'abolició de la pena de mort. Molt aviat, la crònica.

Ian Dunlop i This Frontier Needs Heroes

IAN DUNLOP + THIS FRONTIER NEEDS HEROES

Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols

20 de març de 2025

Hi ha coses que no passen cada dia. Per exemple, poder veure i escoltar de prop un dels fundadors d'una d'aquelles bandes que, sense fer soroll, van contribuir decisivament a canviar la història de la música. Ian Dunlop Music, qui va iniciar la International Submarine Band juntament amb Gram Parsons, va actuar ahir a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols amb el suport de This Frontier Needs Heroes –concert promogut per la bona gent d'Americana Barcelona i Flying Burrito-.

Dunlop (a la fotografia) va interpretar peces dels seus discos en solitari, a cavall del country i del folk, i va recordar Parsons amb una emotiva "A Song For You". Amb més de 80 anys a l'esquena, el nord-americà va presumir d'una fortalesa escènica que molts ja voldrien. This Frontier Needs Heroes, alter ego del nord-americà establert a Barcelona Bradley Lauretti, va obsequiar-nos amb perles com "Truck Driver", "Carolina Peaches" o "South Dakota", retalls d'un repertori que parla amb veu pròpia des de les coordenades més genuïnes del so Americana.

Nienke Dingemans - "Ain't No Hollywood Girl" (2023)

Vaig descobrir la música de Nienke Dingemans fa tot just un parell de setmanes, tot remenant la secció de blues d'una botiga de discos del centre de Rotterdam. Plato, es deia l'establiment, i els recomano que hi facin una visita si mai passen vostès per la ciutat neerlandesa.

Va ser a la secció de discos de blues, deia, on vaig localitzar el primer i per ara únic àlbum d'aquesta cantant i compositora també neerlandesa, "Ain't No Hollywood Girl" (2023). Em van cridar l'atenció el disseny de la caràtula i el títol del disc, però sobretot el fet de trobar-me davant de l'obra d'una artista autòctona. Vaig agafar el plàstic, el vaig portar fins al taulell i li vaig preguntar a una de les dependentes si me'l recomanava.

No només me'l va recomanar, sinó que em va explicar que l'autora del disc és amiga del personal de la botiga, i que li faria il·lusió saber que un exemplar de la seva obra era a punt de viatjar cap a Barcelona. Segueixo pensant que un venedor de discos sempre serà més de fiar que qualsevol algoritme (els botiguers, a diferència dels algoritmes, solen tenir amics). O sigui que em vaig comprar aquell exemplar d'"Ain't No Hollywood Girl" sense dubtar-ho.

L'endemà, quan vaig arribar a casa, el vaig fer sonar, i la sorpresa va ser tan majúscula com les cançons d'una compositora molt jove però igualment bona coneixedora de la tradició a la qual ret homenatge amb cada nota que canta i que toca. "Ain't No Hollywood Girl" és un disc de blues nocturn i amb altes dosis de misteri, però la seva autora també sap dialogar amb llenguatges com els del country ("The House of Lily Jones") o fins i tot el rockabilly ("Blue Eyed Dreams").

També hi ha una senyora balada amb uns arranjaments de corda que assenyalen l'eternitat ("Place I Call Home"). I un exercici de blues rock urgent i directe a la jugular, que apunta a les mateixes places on solen petar-ho unes Larkin Poe ("Thelma and Louise"). La seva veu té força, però sobretot sona honesta com ella sola. "I've stolen my style / From the country and the blues / Old school living / That's what I choose", canta a "Southern Way". Molt més que una declaració d'intencions, tota una filosofia de vida resumida en quatre versos.

Jesse Colin Young (1941-2025)

Ha mort Jesse Colin Young, nascut Perry Miller, cantant i membre fundador dels Youngbloods, una d'aquelles bandes a través de les quals es pot explicar la transició del folk rock cap a la música psicodèlica i el country rock durant la segona meitat de la dècada dels 60.

 

Foguejats al mateix circuit folk del Greenwich Village novaiorquès que havia vist enlairar-se a Dylan, es van establir a San Francisco i van facturar un dels himnes de l'estiu de l'amor de 1967, "Let's Get Together", lectura definitiva de l'original de Dino Valente prèviament gravat per We Five i Jefferson Airplane.

 

Personalment, sempre m'ha fascinat "Darkness, Darkness", l'original de Young que obre el tercer àlbum del grup, "Elephant Mountain" (1969). Exercici de folk eteri i crepuscular que en dècades posteriors versionarien Robert Plant, Solas, Iain Matthews i Elliott Murphy, entre molts altres. La seva lletra podria ser avui una elegia pel seu autor.

 

Darkness, darkness, be my blanket
Cover me with the endless night
Take away, take away the pain of knowing
Fill the emptiness of right now

"A Complete Unknown"

Ricky Gil tocant cançons de Bob Dylan (i algunes de seves), amb David Abadía a la bateria, aquesta tarda al Cine Alhambra de la Garriga, abans de la projecció d'"A Complete Unknown". Ja saben, el biopic de Dylan dirigit per James Mangold i protagonitzat per Timothée Chalamet.

M'han agradat molt les versions estripades de "One More Cup of Coffee" i "Just Like a Woman". També una simpàtica lectura de "Just Like Tom Thumb's Blues". Però m'ha fet vibrar sobretot una torrencial i climàtica "All Along the Watchtower", sobrecarregada amb nervi elèctric d'alta tensió.

La pel·lícula també m'ha agradat. Tècnicament és impecable, l'ambientació està molt ben aconseguida i les interpretacions són extraordinàries. Llàstima que Mangold es prengui llicències que no obeeixen a qüestions narratives, i que poden desorientar l'espectador poc familiaritzat amb l'univers dylanià.

És clar que a un biopic no li podem exigir el mateix rigor que cal esperar d'un documental. Però, si ens cenyim al terreny de la ficció, crec que la manera més encertada d'explicar Dylan a la gran pantalla segueix sent la de Todd Haynes a "I'm Not There". Una pel·lícula més difícil de digerir que "A Complete Unknown", certament. Però és que Dylan no ha estat mai fàcil de digerir. Per això ens fascina com ens fascina.

Record als pioners del jazz neerlandès

 
A la part vella del carrer Binnenweg, en ple cor de Rotterdam, les façanes de molts edificis estan decorades amb cartells que recorden els pioners del jazz neerlandès. El Rotterdam Jazz Artists Memorial, que es va inaugurar el 2014, preserva la memòria de tots aquests artistes a l'àrea on hi havia hagut l'històric club de jazz Mephisto. A casa nostra també hem tingut (i tenim) músics de jazz, i de molt bons, però a cap institució li ha passat mai pel cap impulsar una iniciativa com aquesta.

All Cats Are Grey

All Cats Are Grey. Des d'un avió fent la maniobra de descens cap a l'aeroport del Prat, març de 2025.

El 'Saloon' del C2C

Caleb Lee Hutchinson / Zach Meadows

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Caleb Lee Hutchinson, actuant amb format de duet, i Zach Meadows, en solitari, van ser dos dels artistes que van passar pel Saloon, l'escenari secundari del C2C Country to Country. Un entorn pensat per anar-hi a descobrir joves talents, també per caldejar l'ambient a la zona de restauració durant les pauses a l'escenari gran.

Desprovistos de tot ornament i guanyant punts a curta distància, el primer va desplegar un repertori que s'emmiralla en tòtems com Waylon Jennings –versió de "Satin Sheets" inclosa-, i el segon va despullar el seu cançoner fins a la mínima expressió, evocant per moments les formes del primer Dylan –aquella harmònica a "Three White Crosses"-.

Nate Smith

NATE SMITH

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

El seu discurs agradarà més o menys als puristes del country, però etiquetes al marge no es pot negar que Nate Smith sap oferir un show amb totes les lletres, i que les seves cançons guanyen sobre les taules i en contacte amb el públic.

El seu pas pel C2C va ser un autèntic bany de masses que per moments va semblar un concert d'estadi, i va anar de l'èpica d'un "Whiskey on You" despatxat gairebé de bon principi fins a l'orgia visual d'un "World on Fire" (a la fotografia) que sona molt millor en directe que en qualsevol radiofórmula.

Va cantar "Bulletproof" saltant de l'escenari per fondre's amb el respectable. I va recordar entre llàgrimes el dia que va arribar a Nashville amb 14 dòlars a la butxaca i el somni de viure de la música. Havia conduït durant setmanes, dormint en àrees de descans, i no tenia cap altre sostre que el del seu cotxe de segona mà.

El que vindria a partir d'aquí –fitxatge per una multinacional i tota la pesca- és el final feliç d'una pel·lícula de sobretaula de diumenge. Però la història de com va arribar fins a la Music City sempre farà de més ben explicar que la de qui va guanyar una carrera musical en qualsevol concurs de talents dels que vostès ja saben.

Wyatt Flores

WYATT FLORES

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Una de les grans descobertes que vaig fer al C2C Country to Country va ser el directe de Wyatt Flores, un jove d'Oklahoma que es perfila com un exponent a l'alça d'allò que s'anomena Red Dirt Country. Amb tan sols 23 estius a l'esquena, i a menys de mig any d'haver publicat el seu primer àlbum, "Welcome to the Plains", ha debutat en aquest esdeveniment itinerant a mitja alçada del cartell. Les seves cançons solen partir d'experiències doloroses, però sobre el terreny esdevenen autèntics esclats de joia –la banda que porta val un imperi-. No són històries buides d'autosuperació, sinó confessions amb el volum a l'onze.

49 Winchester

49 WINCHESTER

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Un altre dels grans al·licients d'aquesta edició del C2C Country to Country era la presència al cartell de 49 Winchester. Una de les grans bandes del moment si parlem de música d'arrel nord-americana, tal com referma el seu historial de directes.

Amb un peu en el country més genuí i l'altre en les formes més essencials del southern rock, els d'Isaac Gibson no han vingut a inventar-se la sopa d'all sinó a esdevenir baula de transmissió de tota una tradició a la qual es deuen.

Van presentar "Leavin' This Holler", un plàstic que podria ser perfectament la seva obra més rodona a data d'avui i que van defensar amb arguments com "Tulsa" o el desvergonyit rock'n'roll de "Hillbilly Happy". Van rematar la feina amb un fons d'armari on brillen perles com "Hays, Kansas" o "Russell County Line".

"Wildflowers and Wild Horses"

LAINEY WILSON

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Vaig descobrir Lainey Wilson durant un viatge als Estats Units, i més concretament circulant per la Interestatal 65 en direcció sud, en algun lloc entre Huntsville i Birmingham, Alabama. A la ràdio del cotxe hi havia sintonitzada una emissora de música country, que en un moment donat va emetre "Wildflowers & Wild Horses", amb tota probabilitat la peça més coneguda de tot el seu repertori.

No oblidaré mai l'impacte inicial que em va causar aquesta cançó. Aquella introducció atmosfèrica carregada d'un misteri gairebé cinematogràfic, els repunts de mandolina evocant segles de tradició, la veu de Wilson emergint amb força des d'aigües pantanoses i, finalment, l'embranzida galopant d'una peça on passen moltes coses en menys de quatre minuts.

Escoltar "Wildflowers and Wild Horses" tot baixant per la 65, contemplant els pins a banda i banda de la carretera –els 'Alabama Pines' als quals sol cantar Jason Isbell- i els imponents camions de 18 rodes regnant sobre l'asfalt, va ser una experiència comparable a qualsevol altra de les que vaig viure durant aquell viatge –un dels més importants que he fet a la vida, ho refermo-.

Ahir vaig poder veure a Lainey Wilson en directe, tancant la primera jornada del C2C Country to Country a Rotterdam. Ja consagrada com una de les estrelles més absolutes de l'actual firmament country, va segellar el gran final d'una nit que es va acabar al ritme de "Wildflowers and Wild Horses" –oportunament introduïda amb una lectura instrumental de l'estàndard "(Ghost) Riders in the Sky"-, perquè no es podia haver acabat de cap altra manera.

Tot el concert de Wilson va ser una demostració de força de qui en qüestió de dos anys ha passat de ser una xifra més en l'atapeït circuit de Nashville, a omplir grans recintes i mirar de tu a tu al mateix Mick Jagger damunt d'un escenari –busquin el vídeo on canta "Dead Flowers" amb els Stones, no té desperdici-. Però va ser aquesta última cançó despatxada durant els últims i climàtics minuts del concert, la que va refermar per què la de Louisiana ja té un lloc reservat en la història del gènere musical que practica.

He escoltat "Wildflowers and Wild Horses" en incomptables ocasions des que la vaig descobrir en aquella emissora de ràdio tot circulant pel Sud profund dels Estats Units. I sempre que l'escolto torno a la 65, visualitzo els pins a banda i banda de la carretera i recordo els 'eighteen wheelers' marxant imparables sobre l'asfalt. Ahir, amb la seva autora cantant-la a pocs metres de mi, em va tornar a passar el mateix. La música va d'aquestes coses.

Roy Orbison 'ringing' for the lonely...

La Grote of Sint-Laurenskerk, imponent església gòtica al cor de Rotterdam, i l'últim vestigi del llegat medieval de la ciutat. Fa una estona hi he passat per davant i les campanes han tocat un medley d'"Oh, Pretty Woman" de Roy Orbison i "Don't Stop Me Now" de Queen. Petits grans detalls que marquen diferències.

Shoegaze a la bodega

LAURA PALMER + DEATH BY AUDIO

V11, Rotterdam

7 de març de 2025

Doble recital de shoegaze, post-punk i psicodèlia en una sala de concerts flotant a Rotterdam. El V11 (Vessel 11) és un local de música en directe instal·lat a la bodega d'un vaixell en un canal del centre de la ciutat (la planta superior és un restaurant). Aquesta nit hi han actuat Laura Palmer (a la fotografia superior) i Death By Audio, dues bandes locals que han sabut construir discursos propis i originals a partir de postulats com els d'uns Slowdive o uns Telescopes. Tant els uns com els altres han obsequiat el respectable amb bones dosis de soroll elèctric en estat pur, però sobretot amb dos directes tan hipnòtics com aclaparadors. I tots dos reclamen a crits aquella projecció internacional que tard o d'hora els hauria d'acabar arribant.