dissabte, 26 d’octubre del 2024

Phil Lesh (1940-2024)


La mort de Phil Lesh m'ha transportat fins a un bar de copes del centre de San Francisco on solia acabar les nits l'agost passat. En una de les seves parets hi havia una bandera dels 49ers al costat d'un pòster de Grateful Dead. Prova gràfica de què significa aquesta banda en aquella ciutat, també del pes de la música, i més concretament del rock, en un país com els Estats Units.

Llegia després d'assabentar-me del traspàs de Phil Lesh, que l'ajuntament de San Francisco s'il·luminaria aquesta nit passada per recordar el baixista dels Dead. Una mostra més de com l'univers Deadhead importa, molt, a Frisco. Se n'ha anat un baixista de baixistes, membre fundador d'una banda tan influent com única en la seva naturalesa. Fare thee well, i gràcies per tant.

Just a box of rain, wind and water
Believe it if you need it
If you don't, just pass it on
Sun and shower, wind and rain
In and out the window
Like a moth before a flame

Una banda genuïna i necessària

TH' BOOTY HUNTERS
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
25 d'octubre de 2024


Els incombustibles Booty Hunters van tancar la primera nit del festival Fusiònica a la Nau B1, i de passada van segellar el que probablement sigui un dels grans moments de la història recent del festival. Per als del Baix Llobregat, el mestissatge de country i punk no és cap fórmula matemàtica, i encara menys un reclam per captar seguidors en cap plataforma digital.

A les seves mans, les formes més essencials de la música d'arrel nord-americana es deixen seduir per l'electricitat i la mala llet del rock'n'roll més bàsic i visceral, però també per llenguatges com el folklore balcànic o fins i tot el metal en fase embrionària. El seu repertori val tots els guardons que mai els atorgarà la indústria, i els seus directes són llegendaris perquè hi pot passar literalment qualsevol cosa.

Per exemple, que Xavi Ollé (veu, guitarra i banjo) s'enfili a la barra del bar i clavi un dels extrems d'un cable jack a una llauna de cervesa, per tot seguit fer-la servir com a micròfon mentre el seu contingut raja a pressió. On altres haurien tingut por de morir electrocutats, Th' Booty Hunters van tornar-se a refermar ahir a la nit com una raresa en el millor sentit, una banda tan genuïna com necessària. No hi ha ningú més com ells. Ni aquí, ni enlloc.

Jane Doe

JANE DOE
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
25 d'octubre de 2024

Jane Doe, flamant quartet de punk rock format a mig camí del Vallès Oriental i el Barcelonès. Van debutar la nit passada a la Nau B1 dins del Festival Fusiònica, amb un cançoner que apunta als inicis del moviment riot grrrl. Un nom a seguir de prop.

dijous, 24 d’octubre del 2024

Osona des de la R3

Driving that train
High on cocaine
Casey Jones you better
Watch your speed
Trouble ahead
Trouble behind
And you know that notion
Just crossed my mind
(Jerry Garcia / Robert Hunter)

Osona, octubre de 2024.

dilluns, 21 d’octubre del 2024

Paul Di'Anno (1958-2024)


Tenia 13 o 14 anys quan em vaig comprar el primer àlbum d'Iron Maiden, el que porta per títol el nom de la banda. Va ser en una botiga de discos de Blackpool, al Regne Unit, i ho vaig fer atret per aquella caràtula on un Eddie en fase gairebé embrionària es manifestava més aterrador que en cap de les seves encarnacions posteriors.

Els únics Maiden que coneixia aleshores eren els de Bruce Dickinson. L'etapa Blaze Bailey encara havia d'arribar, i jo no sabia que abans de Dickinson hi havia hagut un tal Paul Di'Anno al capdavant de la banda. Per això em va xocar escoltar una Donzella amb un punt de cruesa, de visceralitat i fins i tot de perill que mai més tornaria a tenir.

Part del seu secret, la veu de Di'Anno, molt menys tècnica que la de Dickinson però feta a mida d'unes cançons que no havien tingut temps de madurar, ni falta que els feia. També em van impactar les fotografies de la carpeta interior, que mostraven un frontman de cabell curt, enfundat en cuir de color negre al més pur estil Vince Taylor. Si existia un nexe entre el punk i la New Wave Of British Heavy Metal, havia de ser ell per força.

Evidentment, no m'imagino a Di'Anno cantant "Run to the Hills", "The Trooper" ni "Aces High". Tampoc veig cap sentit a comparar a aquestes alçades el seu llegat al capdavant dels Maiden amb tot el que la banda faria en anys posteriors. Però penso, això sí, que tant "Iron Maiden" com "Killers" són discos infinitament superiors a tot el que ha gravat el grup durant els darrers 30 anys.

Ens ha deixat Paul Di'Anno. El cantant original d'un conjunt que de seguida se li va fer gran. Però també l'ànima indomable sense la qual no s'entendria l'inici de la llegenda. "I've got nowhere to call my own, hit the gas, and here I go", proclamava a "Running Free", una cançó que sempre ha estat molt més creïble amb la seva veu que no pas amb la de Dickinson. "I'm running wild, I'm running free", un vers que podria resumir tota una vida. La seva.

diumenge, 20 d’octubre del 2024

The Road and the Sky

When we come to the place where the road and the sky collide
Throw me over the edge and let my spirit glide
They told me I was gonna have to work for a living
But all I want to do is ride
I don't care where we're going from here
Honey, you decide

(Jackson Browne)

Algun lloc entre Vic i Balenyà. Osona, octubre de 2024.

dissabte, 19 d’octubre del 2024

Parlant de "The Dark Side of the Moon" a Vic


Ahir vaig anar a parlar de Pink Floyd i el seu "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca de Pilarin Bayés Vic. Va ser un plaer, però sobretot va ser un gustàs assistir al col·loqui que va sorgir de forma espontània durant la recta final final de la sessió.

Entre els presents n'hi havia que s'havien comprat aquest disc quan va sortir el 1973, i que des d'aleshores no han deixat d'escoltar-lo. També gent molt jove (adolescents), que tot i haver-lo descobert fa relativament poc ja se'l sap pràcticament de memòria.

Ahir em van venir a escoltar persones que saben molt més que jo de Pink Floyd i de rock progressiu –algú fins i tot em va recriminar amablement que no hagués fet servir l'etiqueta rock simfònic-. Escoltant-los jo a ells, vaig poder aprendre unes quantes coses que no sabia, i això no té preu. L'agraïment, per tant, és doble.

També hi va haver tres persones que van aixecar la mà quan vaig preguntar si a algú li agradava la regravació de "The Dark Side of the Moon" que Roger Waters es va treure de la màniga ara fa un parell d'anys. Eren tres de trenta, però també eren les tres primeres persones que he conegut a qui agrada aquest experiment.

Una d'elles em va convèncer per donar-li una altra oportunitat a "The Dark Side of the Moon Redux". Ho estic fent ara mateix, i em segueix semblant una cosa infumable. Però admeto que aquest "Breathe" minimalista m'entra millor avui que quan el vaig escoltar per primer cop. Qui sap, potser al final li acabaré trobant la gràcia a l'artefacte de torn.

dijous, 17 d’octubre del 2024

Fuck Wars

War, what is it good for?
Absolutely nothing!
Say it again, y'all
War, what is it good for?
Absolutely nothing!

(Edwin Starr)

Praga, octubre de 2024.


De quan la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi

La disqueria Maximum Underground, al cor de Praga.
Les botigues de discos sempre m'han semblat un bon baròmetre a l'hora de copsar l'estat de salut de les ciutats que visito. A Praga vaig tenir poc temps d'entretenir-m'hi, però vaig localitzar una disqueria de primera al bell cor de la ciutat vella. Maximum Underground, es diu, i val la pena aturar-s'hi una bona estona.

M'hi vaig comprar música de grups autòctons com The Plastic People of the Universe, amb tota probabilitat la banda de rock més important sorgida a l'antiga Txecoslovàquia. Admeto que en sé molt poca cosa, més enllà d'un documental que vaig veure anys enrere i d'algun article que he llegit a la premsa especialitzada.

Per això vaig demanar consell a la persona que hi havia darrere del taulell. Una noia molt jove, que ni tan sols devia haver nascut quan va tenir lloc la dissolució de Txecoslovàquia, però citava la banda en qüestió entre les seves preferides i s'explicava millor que qualsevol algoritme –en un anglès perfecte, cosa impensable quan vaig visitar Praga per primer cop en plena era post-soviètica-.

"They played a crucial role in the fall of communism", em va dir després de guiar-me per la discografia del grup. Efectivament, hi va haver un temps en què la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi. I si la contracultura occidental de les dècades dels 60 i dels 70 solia tenir el capitalisme en el punt de mira, a l'altre costat del Teló d'Acer la caiguda del sistema s'havia de forçar en el sentit contrari.

No cal dir que The Plastic People of the Universe es van acabar acomodant en les preteses bondats del lliure mercat, un cop culminada la seva revolució. Tal com també ho van fer molts vells revolucionaris de l'antic bloc occidental, el nostre, un cop amortitzades les seves respectives militàncies, i ara no parlo necessàriament de música.


dilluns, 14 d’octubre del 2024

Xerrada sobre Pink Floyd a Vic


Divendres a la tarda anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la biblioteca Pilarin Bayés de Vic. Veniu!

diumenge, 13 d’octubre del 2024

Natchet Taylor

NATCHET TAYLOR
Rockaway Beach, Tossa de Mar
12 d'octubre de 2024

Texà establert a Barcelona, un nom a tenir molt present a partir d'ara quan parlem de música country. Natchet Taylor va repassar la nit passada amb format de trio un cançoner propi dels que mengen a part –aquell "Texacana Summer" val molt més que el seu pes en or-, i va fer un sentit homenatge als clàssics que l'han inspirat.

Va ser emocionant escoltar "City of New Orleans" d'Steve Goodman, "On the Road Again" de Willie Nelson, "Tonight the Bottle Let Me Down" de Merle Haggard, "Big River" de Johnny Cash, "Pancho and Lefty" de Townes Van Zandt, o el "Truck Drivin' Man" que va popularitzar Buck Owens.

També va ser impagable el moment en què el respectable va corejar la tornada de "Take Me Home, Country Roads", el clàssic de John Denver, com si es tractés d'un himne d'estadi. Aquelles coses que un no acostuma a veure cada dia.


dissabte, 12 d’octubre del 2024

De la tempesta a la salvació

JOANA SERRAT
Aclam Club, Barcelona
11 d'octubre de 2024

Joana Serrat i la seva banda van desembarcar ahir a la nit en un museu de guitarres de la capital catalana per presentar-hi "Big Wave" (Great Canyon Records). L'enèsima reinvenció d'una artista que no passa dos cops per allà mateix, i que va un pas més enllà amb cada una de les seves obres. Les cançons d'aquest darrer disc són fruit d'una tempesta emocional, i ahir van sonar exactament a això. Una hora i mitja de torrencial electricitat que va culminar amb una catàrtica "Pictures", amb la cantant saltant i somrient a l'escenari com qui acaba d'assolir la salvació. Les coses que pot arribar a fer la música.

divendres, 11 d’octubre del 2024

The house is a rockin'!


The house is a rockin', don't bother knockin'
The house is a rockin', don't bother knockin'
The house is a rockin', don't bother, come on in
(Stevie Ray Vaughan)

La Casa Dansant de Frank Gehry i Vlado Milunič. Praga, octubre de 2024.
 

Charles Bridge Swing Band

El quartet, actuant el passat 5 d'octubre al matí sobre el pont de Carles.
La Charles Bridge Swing Band. Un quartet de swing, trad jazz i old-time music que sol actuar al pont de Carles, al cor de Praga. En els dies freds i plujosos de tardor, el seu repertori d'estàndards nord-americans pot esdevenir el millor aixopluc possible.

Watch the river flow...


What’s the matter with me
I don’t have much to say
Daylight sneakin’ through the window
And I’m still in this all-night café
Walkin’ to and fro beneath the moon
Out to where the trucks are rollin’ slow
To sit down on this bank of sand
And watch the river flow
(Bob Dylan)


Praga, octubre de 2024.

A postcard of the hanging


They're selling postcards of the hanging
They're painting the passports brown
The beauty parlor is filled with sailors
The circus is in town
(Bob Dylan)

"Slight Uncertainty", escultura de Michal Trpák. Praga, octubre de 2024.

diumenge, 6 d’octubre del 2024

Dylan a la ciutat de Kafka

BOB DYLAN
O2 Universum, Praga
5 d'octubre de 2024

Bob Dylan a Praga. O la Metamorfosi del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la ciutat de Kafka. Dylan fent dialogar el seu present amb el seu passat tal com no ho havia fet en anys. El format RRW amb l'actitud (i la banda) de l'Outlaw Music Festival.

Avui han caigut cançons que jo portava una eternitat sense escoltar en directe, i d'altres que directament no havia escoltat mai tocades en un escenari pel mateix Dylan, ni esperava arribar-ho a fer. "All Along the Watchtower" i una eufòrica "It Ain't Me, Babe" per obrir el concert, gairebé res.

"Desolation Row" amb la bateria de Jim Keltner marcant el ritme com si es tractés del "Peggy Sue" de Buddy Holly (sí, ho juro!). "It's All Over Now, Baby Blue", força reconeixible pels estàndards dylanians però igualment sorprenent. I "Dignity" ("Dignity"!), reinterpretada en clau de jump blues etiqueta negra.

Però el pal de paller ha tornat a ser el cançoner més recent, el de "Rough and Rowdy Ways". Aquell "I Contain Multitudes" que ha cantat com mai abans ho havia fet, posant el piano en primer pla i dibuixant cadències gairebé lennonianes. "My Own Version of You", transformada en claustrofòbica balada noir.

I "Key West", és clar. La joia de la corona. Ja fa temps que la contemplo com una de les composicions més grans que Dylan ha arribat a parir, però la forma com ha mutat (crescut) al llarg de la gira va més enllà de qualsevol qualificatiu. La lectura d'avui ha fregat les formes d'uns Grateful Dead o fins i tot d'uns Television, però sense sonar als uns ni als altres.

El final amb "Every Grain of Sand" ha estat dels que més m'han agradat de tota la gira. Dylan ha tocat l'harmònica no un sinó dos cops durant la cançó. I en totes dues ocasions s'ha marcat solos de blues, refermant una vegada més la seva capacitat innata a l'hora de sortir per on ningú se l'espera.

Després d'això, l'ovació del respectable amb tota la banda dempeus. Dylan quiet al costat del seu piano, somrient tal com somreia fa mig any a Memphis. Un somriure que per mi és la imatge d'aquesta gira, i que d'alguna manera resumeix sis dècades llargues de trajectòria i tot allò que encara ha de venir.

dissabte, 5 d’octubre del 2024

Dylan i Kafka



Una guitarra de Bob Dylan i un setlist manuscrit per ell mateix, exposats al Hard Rock Cafe de Praga. I el monument a Franz Kafka que hi ha a menys d'un quilòmetre, al centre de la mateixa ciutat. De genis universals, va la cosa.

He tornat a la ciutat de Kafka després de molts anys, i ho he fet perseguint a Dylan. Aquesta nit torno al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira que m'ha portat fins a indrets que no m'hauria pogut imaginar a priori (no parlo només en termes geogràfics).

Aquest matí he entrat a una botiga de discos del centre de Praga i m'he comprat música de bandes autòctones. Quan n'he sortit sonava Dylan. "Gotta Serve Somebody". Solia ser als repertoris de la gira RRW. Qui sap si la tocarà aquesta nit, i com ho farà.

divendres, 4 d’octubre del 2024

De 1974 a 2024


Del Dylan de 1974 al Dylan de 2024, a la portada d'octubre de Mojo. Mig segle separa la gira de retorn amb The Band del tram final (o no) del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, que començarà aquesta nit a Praga. El miracle no és que Dylan segueixi enfilant-se als escenaris cinc dècades després d'aquella campanya històrica, sinó que amb 83 anys estigui culminant una altra etapa que ja es perfila com a canònica.