dijous, 5 d’abril de 2012

La nostra secta de cada dia

Springsteen, removent consciències als seus 62 anys.
Des de fa anys, no paro d'escoltar en aquest país veus de gent suposadament molt autèntica que carrega sense pietat contra Bruce Springsteen. Parlo de gent tan autèntica, que es desfà en elogis cada cop que veu tocar davant 50 persones un grup o duet de folk nord-americà amb influències directes del Boss de "Nebraska". Gent que constantment s'omple la boca parlant del soul, el rock'n'roll i altres gèneres que conformen l'adn músical nord-americà. Gèneres, no se n'adonen ells, que Springsteen i la seva E Street Band van destil·lar a mitjans dels 70 per donar lloc al que es va conèixer com a New Jersey Sound. Parlo de gent que es queixa constantment de la dificultat o impossibilitat de veure als nostres escenaris a Neil Young o Tom Petty, gegants que als Estats Units tenen el mateix estatus que el de Freehold. Parlo de la gent que deixa d'escoltar un grup quan passa de ser un total desconegut a tocar en grans escenaris, mantenint els estàndards de qualitat però transcendint més enllà de la secta de torn (pecat capital en un país on el ressentiment està a l'ordre del dia).

Els arguments d'aquesta gent solen tenir qualsevol base excepte l'estrictament musical. Per entendre'ns, els agrada el citat duet de folk perquè toca davant de 50 persones, però no els agrada Springsteen perquè ho fa davant de 60.000. Els agrada Neil Young perquè és car de veure, però no els agrada el Boss perquè l'ha vist fins i tot la veïna del quart. Delirant. Un altre argument és el pretès distànciament  entre ells, sempre tan autèntics, i les citades masses -de les quals també podria dir unes quantes coses, però en tot cas mereixen un capítol a part- que esgoten les entrades dels concerts del Boss en qüestió d'hores. És el que té confondre l'autenticitat amb l'esnobisme més absurd. El cas és que, si del seu respectiu públic depengués, en aquest país no podríem escoltar cap grup. Perquè posats a parlar de tòpics, podríem parlar també dels pseudopunks que l'any passat van acudir en massa a veure Madness al Cruïlla com si aquests fossin un grup d'ska de festa major -inconscients ells que aquest grup ha evolucionat des dels dies de "One Step Beyond"-. O dels espavilats que es posen les seves millors gal·les per acudir als festivals com si fossin els més moderns de cada classe, aconseguint únicament transmetre una imatge tan repel·lent com les aromes de la depuradora del Besòs que cada any inunden el Primavera Sound segons com bufa el vent. Penso en tot el que em perdria si ho jutgés pel tipus de públic que té en aquest país i, francament, m'alegro de no ser tan autèntic com aquesta gent que carrega sistemàticament contra tot allò que surt dels límits de la seva secta particular.

Passant a coses més interessants, Bruce Springsteen va treure el mes passat "Wrecking Ball", considerat per alguns com el millor que ha fet des de "Born in the USA" (1984). El cert és que ambdós discos tenen paral·lelismes: cançons rodones engrandides per una producció fruit del seu moment -que, m'atreviria a dir, en el cas de "Wrecking Ball" aguantarà millor el pas del temps-. I sobretot, unes lletres farcides de ràbia contra un context social i econòmic que no és precisament per a tirar coets. Si "Born in the USA" retratava  l'Amèrica de Reagan i la ressaca de Vietnam, "Wrecking Ball" és un cop de puny a la taula davant la pitjor crisi econòmica -i conseqüent retallada de drets socials- des dels anys 30. Les onze peces que conformen l'àlbum carreguen sense compassió contra un sistema financer podrit, els banquers i empresaris disposats a sacrificar qualsevol cosa -excepte els seus comptes de resultats- en nom de la crisi i la classe política que els permet fer i desfer com i quan els surti dels nassos. Springsteen està emprenyat i acaba de parir un àlbum que no serà ben rebut a tot arreu -com la seva postura contrària al bel·licisme de Bush fill, que li va valer xiulades en diversos pavellons, o el seu rebuig explícit a la vessant més rància i reaccionària de l'esfera política nord-americana, que li ha costat més d'una amenaça de mort-. La qual cosa diu moltíssim a favor d'una figura pública de primer ordre com és la seva. I més quan moltes de les suposades icones alternatives dels nostres dies es limiten a tocar en macrofestivals i callar com putes davant tot el que està passant.




"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, durant una entrevista per a Rolling Stone, gener de 2012).









Audio: "We Take Care of Our Own" - Bruce Springsteen





2 comentaris:

  1. Not so bad...eso sí, no creo que ningún disco reciente de Springsteen esté a la altura de "Nebraska"...aunque claro, yo firmaba hacer un disco así y repetirme el resto de mis días.

    ResponElimina
  2. Bueno, el nuevo no está a la altura de Nebraska, pero está muy por encima de los que había hecho durante los últimos años (que en general no me parecen tan malos, es más: The Rising me parece mucho más que correcto, y Devils & Dust también). Aparte, es un disco acorde con los tiempos que corren. Y si el arte tiene que reflejar el momento en el que está hecho, me parece mucho más representativo este disco que la mayoría de los que estoy escuchando últimamente...

    ResponElimina