GROUP INERANE - Guitars from Agadez vol. 3 (2011)

Ja fa gairebé deu anys que els aclamats Tinariwen van posar el nord d'Àfrica al mapamundi dels melòmans occidentals. Ho van fer incorporant guitarres elèctriques de baix pressupost a la música tradicional tuareg, i posant de manifest la relació directa entre aquell folklore i les formes més primitives del blues i fins i tot del rock'n'roll. La cosa va agradar tant a la premsa especialitzada anglosaxona, que va inventar-se etiquetes com afroblues per a englobar un seguit de músics que havien canviat les armes -molts d'ells eren exguerrillers tuaregs- per les citades guitarres elèctriques.

Group Inerane és un dels noms més obscurs d'aquesta escena, i també un dels més fascinants. I és que, mentre Tinariwen evoquen els riffs de John Lee Hooker -probablement sense haver-lo escoltat mai-, aquesta gent sintonitza directament amb la psicodèlia i el so stoner -probablement, sense saber ni tan sols què és ni una cosa ni l'altra-. Blues del desert i viatges àcids que entusiasmaran a qualsevol seguidor de Jimi Hendrix o de la nissaga Kyuss, gravats amb mitjans rudimentaris -això sí que és lo-fi- i en un entorn tan inestable i precari com evoquen els seus ritmes bàsics i les seves corrosives guitarres.

I és que aquest tercer volum de "Guitars from Agadez" es va enregistrar a la capital del Níger, Niamey, durant el combuls març de 2010. Un cop d'estat acabava d'enderrocar un fràgil govern corrupte i els combats estaven a l'ordre del dia a tot el país. El guitarrista original de la formació, Adi Mohamed, havia mort feia pocs dies víctima del foc creuat, veient-se Bibi Ahmed -líder del grup- obligat a reclutar-ne un de nou amb caràcter d'urgència per a poder dur a terme la gravació. Una gravació que va supervisar l'etnomusicòleg Hisham Mayet, tot un Alan Lomax contemporani que no dubta a arriscar, si cal, la seva pròpia pell per a desenterrar tresors com aquest. A veure qui té nassos de portar aquesta gent a un festival europeu.