Entrevista a Jack White (Uncut)

Tot un exercici de periodisme amb majúscules el que va realitzar John Mulvey tot entrevistant a Jack White, el mes passat en un hotel de Nova York. Un cara a cara que publica a la seva edició de maig la revista britànica Uncut i on el periodista exalta les virtuts de l'entrevistat sense divinitzar-lo, a la vegada que penetra com un bisturí en les interioritats i -especialment- les incomoditats del personatge, sense que el resultat final de l'entrevista acabi semblant un judici sumaríssim. Ho fa buscant -i trobant- aquell equilibri que tant defuig la reverència excessiva com la falta de respecte que massa vegades enterboleix cert periodisme musical. Bon coneixedor de la trajectòria del de Detroit -amb qui ja havia mantingut diverses trobades al llarg dels més de deu anys de carrera dels White Stripes-, Mulvey posa el dit a la llaga en qüestions com la relació del protagonista amb el gènere femení o les seves bones arts a l'hora de confondre al respectable sobre qualsevol aspecte relatiu a la seva vida privada -ambdós capítols inclouen referències, sí, a Meg White-. El músic es defensa com pot, que no és poc, i surt victoriós del duel amb una acidesa i una ironia marca de la casa, sense deixar cap interrogant per respondre però mantenint sempre intacte el misteri -de la mateixa manera que ho ha fet durant dècades el seu col·lega Bob Dylan-. Geni i figura. Tant l'entrevistador com l'entrevistat. Per això el text inclou cites memorables on l'exWhite Stripes desmitifica alguns dels suposats principis del que coneixem com a indie, començant per aquell concepte tan ambigu de l'autenticitat, i carrega contra la burgesia del blues blanc que encara no ha sabut veure les connexions entre Son House i "Seven Nation Army". Per cert, Jack White va publicar ahir el seu debut en solitari, "Blunderbuss". El que n'he pogut escoltar fins ara promet.

Audio: "Love Interruption" - Jack White