divendres, 30 d’agost de 2013

Pertinència

Bob Geldof.
"El rock'n'roll ja no té rellevància. L'era del rock'n'roll ha mort. Totes aquelles batalles culturals han estat guanyades. Elvis va guanyar. Little Richard va guanyar. I havent guanyat, esdevé pírric, perquè el rock'n'roll necessita un context on existir. L'acta de defunció definitiva és la ubiqüitat dels mitjans. Tothom té la manera de dir qualsevol cosa però ningú té res a dir"Bob Geldof reflexiona sobre el paper del rock'n'roll en un món immediat i globalitzat com l'actual, en una entrevista signada per Mark Paytress i publicada a l'edició de setembre de Mojo. Personalment, crec que s'equivoca quan diu que ningú té res a dir -un altre tema és que la indústria no faci cap cas a qui realment diu coses-, però trobo interessant la reflexió sobre les batalles culturals. En efecte, en una era marcada pel revisionisme podem trobar discursos artístics i estètics que evoquen temps pretèrits, però que mai tindran el mateix impacte que haurien pogut tenir en aquells temps. Per entendre'ns, moure els malucs com Elvis Presley resultava trencador i provocador el 1956, però no pas en un món on Madonna i Lady Gaga eleven les temperatures de pavellons sencers, per molt que alguns romàntics de l'òrbita rocker no se'n vulguin adonar. És possible, doncs, que de la mateixa manera que hem perdut la vocació de sorprendre'ns, haguem perdut la capacitat d'escandalitzar-nos.

"Ens trobem a la segona dècada del segle XXI, però encara estem penjats del segle passat", afegeix Geldof, "el segle XX s'ha acabat! Internet ha alterat moltíssim les coses. Hem construït una societat rusc, on tots som formigues obreres, connectats entre nosaltres i dient què fa cadascú, i la major part de tot plegat són absurditats irrellevants. Però com trobes la pertinència de tot plegat? Per mi la música era aquesta pertinència. M'explicava a mi, un noi perdut del sud de Dublin, que no estava sol". La pertinència de certes creacions artístiques en plena era de la societat rusc, un altre debat. Pensin sinó en els milers de persones que assisteixen a un concert de Bruce Springsteen i viuen cada cançó, cada retrat de la classe obrera nord-americana, com si es tractés de la seva pròpia biografia. Oblidant-se, és clar, que cap dels personatges sobre els quals canta Springsteen pagaria 60 euros ni faria cues quilomètriques per a accedir a un concert de rock. Perquè no s'ho poden permetre, i perquè la litúrgia del ramat d'ovelles en què s'ha convertit el rock de masses -sigui Springsteen, els Stones o el Primavera Sound- no va amb ells. Ara bé, tothom que hagi seguit al de New Jersey durant els darrers anys sabrà que ha utilitzat el seu art per a retratar els temps actuals i posar-se al costat dels més dèbils. I aquesta és la batalla que ha de lliurar ara mateix el rock'n'roll. El problema és que, a gran escala, només la lliuren veterans en edat de prejubilació -i ho dic amb tots els respectes, faltaria més- com Neil Young o el propi Springsteen. Potser el dia en què els creadors joves deixin d'apuntar únicament als blogs de temporada i als macrofestivals i es concentrin a vincular l'art amb el seu context, el rock'n'roll haurà retrobat la pertinència a la qual es refereix Geldof.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada