Golejada a tres bandes

LES BICYCLETTES BLANCHES + LIANNALLULL + DUO CAPHRE

Sala Underground, Barcelona

28 d'agost de 2013

De vegades, el fet de no agradar-te el futbol també té els seus avantatges. La nit passada, mentre el país es tornava a paralitzar en nom d'un partit on no es marcaria ni un sol gol, un grapat de melòmans i noctàmbuls de procedència diversa presenciàvem tota una golejada a tres bandes. Les Bicyclettes Blanches, Liannallull i Duo Caphre. Un triple cartell d'autèntic luxe. Tres grups que aixecarien passions si toquessin en qualsevol festival, però que quan toquen en una sala petita -l'hàbitat natural de la música independent, per si algú ja no se'n recorda-, deixen en evidència la realitat d'aquesta Barcelona que només és capital musical en plena temporada de macrofestivals. I no s'enganyin: la culpa no era del futbol. De no haver-hi hagut partit, l'excusa hagués estat la pluja, la crisi o, en el més realista dels casos, la manca de públic en una Barcelona que, com bé canten els propis Liannallull, no sona.

Però parlem d'allò que realment importa, la música. Van trencar el gel els badalonins Duo Caphre. Una hora d'improvisació i experimentació pures i dures. Un viatge sense retorn que va començar un pèl insípid, però que va enfilar-se ràpidament un cop els seus components van trobar el rumb. Un rumb que els portaria pels diferents estadis del sorollisme i el minimalisme, pel krautrock i per l'electrònica à la Suicide, acompanyats esporàdicament de tot un infiltrat a la bateria com era Xavi Garcia (Liannallull). Els minuts finals del concert, amb el guitarrista assegut al peu d'escenari i el cantant divagant entre el públic, van ser deu mil vegades més punk que tota la munió de còpies dels grups del 77 que circulen per Barcelona i el seu extrarradi.

Liannallull van ser els segons a pujar a l'escenari. Ho van fer amb un set similar al de mesos enrere a la NAUB1 de Granollers. Un repertori basat principalment en el seu últim disc, "Els Radicals" (2013), amb excepcions com una frenètica "Jo no vull el vostre paradís", una accelerada "Homes de debò" o, ja com a bis, l'himne subterrani "Barcelona no sona". Electricitat, molta electricitat i mala llet, deixant la vessant folk dels del Baix Montseny en un segon terme i potenciant la seva cara més àcida i estrident. I tornant-se a reivindicar com una de les propostes més sòlides del veritable underground català. Aquell que prefereix cantar veritats en comptes d'acumular posicions en rànquings -el tema que titula el seu darrer treball és un himne en potència per a la generació post-15-M-. Aquell que no respòn als temps actuals amb costumismes de postal, sinó amb descàrregues com la d'ahir.

Definitivament, tocar després de Liannallull no és gens fàcil. Igualar la intensitat del seu directe suposa una tasca gairebé impossible. Però Les Bicyclettes Blanches se'n van sortir amb molt bona nota. Augmentada a trio amb la incorporació d'un bateria, la formació nord-americana va optar també per mostrar la seva vessant més elèctrica. El baix com a fil conductor, una guitarra que treia espurnes i un torrent de psicodèlia penetrant i colpidora, amb ecos de My Bloody Valentine, la Velvet Underground més deixada anar i els primers Deerhunter. Escriu un cronista a l'última edició de Rockdelux que el concert d'Elvis Costello a la sala Razzmatazz va ser "una de les grans vetllades que veurà Barcelona enguany, encara que mitja ciutat no se n'adonés". Hi estic totalment d'acord, però hi afegeixo un apunt. La d'ahir va ser una altra d'aquestes grans vetllades. I aquest cop va ser més de mitja ciutat la que no se'n va adonar, inclosa la totalitat de la premsa especialitzada. Ells s'ho perden.

Les Bicyclettes Blanches.

Liannallull.

Duo Caphre.