Promeses d'Alabama

ALABAMA SHAKES

Sala Apolo, Barcelona

13 d'agost de 2013

Llegia dies enrere una entrevista en què Brittany Howard es preguntava literalment "per què nosaltres". Es referia a per què la formació que encapçala, Alabama Shakes, ha esdevingut un dels grups del moment a escala mundial, tant a nivell de crítica com de públic. I un servidor es preguntava exactament el mateix. I, per molt que m'agradin, m'ho segueixo preguntant després d'haver presenciat el seu primer concert a Barcelona. Sí, els Shakes són bons, molt bons. Boníssims, si volen, i no seré jo qui ho discuteixi. Una màquina ben engreixada de rock i soul amb accent de Muscle Shoals, i una vocalista -Howard- amb prou veu i carisma per deixar en evidència a qualsevol hype o carn de revival. El seu debut, "Boys & Girls" (2012), va ser tota una sorpresa, i el seu directe és prou solvent tenint en compte la seva curta trajectòria discogràfica. En altres paraules, prometen. Però el present no s'alimenta només de promeses, i la realitat és que als Shakes els va gran ara mateix un escenari com el de l'Apolo. Per entendre'ns, i per molt bons que siguin, de grups com aquest en trobaran a grapats tocant cada nit en qualsevol antre perdut de la geografia nord-americana -i no vull infravalorar els Shakes, sinó valorar justament a la resta-. Alguns fins i tot visiten Barcelona de tant en tant, en sales sovint minúscules i sense cap maquinària promocional que els permeti accedir als canals oficials i oficialistes. I sense que passin per caixa tots aquells que van als concerts només perquè toca. Que trist, en aquest sentit, que centenars de persones celebressin els hits de torn com si s'acabés el món, i en canvi no paressin de parlar durant els moments més intensos del concert, aquells en què la banda treia el peu de l'accelerador i la Howard xiuxiuejava com un àngel. Perquè era precisament durant aquests moments quan la promesa enfilava el camí cap a la realitat. Un bon concert, sí, molt bo. Un concertàs, si volen, i novament no seré jo qui ho discuteixi. Però no em negaran que hauria guanyat moltíssim en una sala més recollida i amb un públic menys nombrós però més respectuós.