Un autobús de greix

Qui s'ha menjat un entrecot al roquefort?

Coses que es llegeixen a la premsa. Resulta que els operaris de manteniment del clavegueram de Kingston upon Thames -al sud-oest de Londres- van topar amb una acumulació de quinze tones de greix solidificat. Una bola de porqueria del tamany d'un autobús que, evidentment, obstruïa el tub on s'havia format. Obviant les bromes fàcils al respecte, un no pot evitar preguntar-se què ha estat del fatberg -vocable britànic que es podria traduir com 'iceberg de greix'- un cop retirat. I és que, si fos per mi, tan peculiar troballa hauria acabat en un museu. O encara millor, al davant d'un restaurant -a poder ser, d'aquells tan selectes on el menjar no es cobra al preu que val, sinó al que pot permetre's pagar la seva exclusiva clientel·la-. I no, no ho dic amb voluntat provocadora. Les clavegueres, així com els abocadors, no són sinó la cara oculta de les ciutats modernes. Allò que no veiem però hi és. El lloc on va a parar tota la merda que produïm sense voler-ne ser conscients. Perquè no, aquest autobús de greix no s'ha generat tot sol, i tota la matèria que l'integra ve de la superfície. Seria bo, per tant, que tots els que vivim en aquesta superfície poguéssim veure de tant en tant amb els nostres propis ulls tot allò que enviem al soterrani invisible del clavegueram i els abocadors. Residus que, per molt desagradables que resultin a la vista, el tacte i l'olfacte, són creació nostra. I de ningú més.