Elvis Presley cantant
"Unchained Melody" dos mesos abans de morir. Una imatge extrema, per un context que inclou aquell fatal desenllaç però també per la bellesa i la intensitat que evoca. El Rei a les últimes, sol al piano. Amb un visible sobrepès i aparentant gairebé 60 anys quan tan sols en tenia 42, però amb la veu intacta i tocant aquell piano com feia anys que no el tocava. Veig aquest vídeo -en circulen diverses edicions per la xarxa- i no puc evitar pensar que podria haver estat l'inici d'una nova etapa per a Presley de no haver mort aquell 16 d'agost de 1977, avui fa 35 anys. Veig el Rei cantant i tocant com si li anés la vida -i a aquelles alçades potser li anava molt més del que ningú es podia imaginar- i no puc evitar establir paral·lelismes amb el
Johnny Cash de l'etapa American. Crec que, d'haver anat a parar a les mans adequades, Elvis hauria pogut experimentar una resurrecció artística com la que Cash viuria dècades més tard al costat de
Rick Rubin. Però eren altres temps: aquell mateix estiu l'agenda musical apuntava a l'altre costat de l'Atlàntic, i concretament a una Londres en flames que s'escandalitzava amb els
Sex Pistols i on
The Clash proclamaven que en ple 1977 no hi havia lloc per a Elvis, els
Beatles i els
Rolling Stones. No era el moment, per tant, de recuperar un Presley que caminava literalment tot sol pel desert. Un desert on el sobrepès era el menor dels seus problemes. Perquè el pes que realment l'asfixiava era el d'aquells uniformes brillants que només pretenien domesticar la fera que anys enrere havia fet explotar el rock'n'roll. El d'un aïllament personal que anava cada cop a més i un matrimoni que havia acabat en desastre. I el d'una addicció als fàrmacs que se l'acabaria emportant a l'altre barri. L'escenari era per tant l'únic lloc on podia sentir-se lliure de debò. El lloc on lliurar-se en cos i ànima a la música que li havia donat tot el que tenia i havia tingut. I això és precisament el que s'aprecia quan Elvis interpreta
"Unchained Melody" amb tota la força que encara li queda.
Audio: "Unchained Melody" - Elvis Presley
En aquella época, Elvis dispuso de un material a la altura de lo que grabó con Sun Records. Bowie le había escrito "Golden Years" y Lennon le había escrito "Fame", incluso Dylan le había enviado varias canciones, pero él y su amiguete Parker desestimaron las canciones por venir de disolutos...música que hubiera hecho sombra al punk y a cualquiera...lástima.
ResponEliminaLo dicho: de haber estado en manos más adecuadas que las del C. Parker... No obstante, y pese a haber desestimado dicho material, no creo que Elvis grabara material flojo en su última etapa (si algo debería borrarse para siempre de su discografía son, en todo caso, determinadas canciones 'cinematográficas' de los 60).
ResponElimina