Vies, turons, penya-segats, el mar i França a l'altre costat. Costa d'imaginar en plena era Schengen i en uns temps en què Google Maps pot carregar-se en qüestió de segons tot el romanticisme que atribuïm a un lloc determinat, però no fa pas tants anys, anar a Portbou era com anar a la fi del món. Paisatge extrem, un poble perdut i l'última frontera entre l'Estat Espanyol i la República Francesa. Durant gairebé quatre dècades, la porta cap a un lloc millor. Ara mateix, probablement també, tot i que el sentit sigui més metafòric perquè creuar aquesta porta ja no suposi jugar-te la vida. No puc evitar pensar en tot això mentre passejo per aquella silenciosa estació. Un infinit oceà de vies i combois parats amb un túnel a cada banda. Un s'obre a l'Empordà. L'altre connecta amb Europa. Va ser aquell el túnel per on Walter Benjamin va arribar a la població on respiraria per darrer cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada