Prohibit disparar contra els taxistes

Visc en un país on els periodistes són titllats de manipuladors i, sovint, acusats d'escriure moguts per obscurs interessos –sobretot quan aquests suposats interessos no coincideixen amb els de determinats receptors finals-. Un país on als actors se'ls anomena vividors, els músics han de demanar permís per viure del seu ofici i els escriptors directament són invisibles –exceptuant aquell dia de l'any en què tothom compra llibres que no s'acabarà llegint-. Un país on als gestors culturals se'ls diu que la seva tasca no és necessària i que pagar-los un sou a final de mes és llençar els diners. Un país que només contempla un pintor com un professional si es dedica a pintar finques i immobles.

Visc en un país on el personal docent i sanitari viu en un estat d'excepció permanent en què qualsevol fill de veí pot qüestionar-lo, fiscalitzar-lo i fins i tot assenyalar-lo amb dit acusador quan van mal dades. Un país on quiosquers, llibreters, venedors de discos i exhibidors de cinema han d'abaixar persianes perquè els seus negocis i models de vida han deixat de ser viables en un món que canvia, diuen, perquè és llei de vida. Un país on desenvolupar un ofici creatiu implica donar constantment explicacions i fins i tot demanar perdó pel fet de viure un del seu talent i la seva vocació. Un país, en definitiva, on qualsevol col·lectiu professional s'adapta a les necessitats del seu públic en lloc de censurar-les, i procura encaixar les crítiques tan estoicament com les circumstàncies li permetin.

Exceptuant els taxistes, és clar. A aquest col·lectiu no provin d'explicar-li que el món canvia, que cal reciclar-se o que la millor manera de defensar els seus interessos no és atonyinant la competència a peu de carrer. Perquè si ho fan, els sortiran –ells i els seus partidaris- amb tota una sèrie de lliçons morals i discursos en clau ideològica que els deixaran a vostès com a éssers perversos i insensibles al servei del neoliberalisme més salvatge. No com ells, els últims defensors de no se sap ben bé quin orgull de classe, quan fan escapades de cap de setmana amb aerolínies low cost, escolten la música que els agrada fent servir aplicacions com iTunes o Spotify, o decideixen veure una pel·lícula a través d'una plataforma d'streaming en lloc de pagar una entrada de cinema. Se'n recorden vostès de l'absurda croada de Metallica contra Napster (i de com es va acabar)? Doncs això.