diumenge, 14 de gener de 2018

Clap Your Hands Say Yeah a l'Apolo

CLAP YOUR HANDS SAY YEAH
Sala Apolo, Barcelona
13 de gener de 2018

Que ningú interpreti les meves paraules en clau de menyspreu, ni de bon tros, però és que resulta sorprenent a aquestes alçades que Clap Your Hands Say Yeah siguin capaços de penjar el cartell de sold out en una sala de les dimensions de l'Apolo. Ha plogut molt des d'aquell debut homònim (2005) que els va situar a l'avantguarda de l'indie post-Arcade Fire, els va valer comparacions hiperbòliques amb Talking Heads i va fer d'Alec Ounsworth i companyia un dels pilars de l'aleshores efervescent escena de Brooklyn. Tant ha plogut, que la promesa inicial s'ha quedat a mitges i porten gairebé deu anys instal·lats en un discret i potser immerescut segon pla. És clar que tampoc han tornat a signar cap àlbum tan rodó com aquell debut ni com la seva continuació, un "Some Loud Thunder" (2007) que juntament amb el seu predecessor segueix definint a data d'avui els directes de la banda.

No va ser cap excepció l'actuació d'ahir a Barcelona, ciutat que CYHSY no trepitjaven des de la gira de presentació del primer àlbum -havien d'haver tocat a la mateixa sala Apolo la passada tardor, però el concert es va haver d'ajornar amb motiu de la primera de les aturades generals posteriors als fets de l'1 d'octubre-. Amb Ounsworth al capdavant i consolidat ja com a líder indiscutible del grup -és l'únic membre de la formació original que encara es manté a bord-, la formació va defensar amb ganes i dignitat el material recent. De notable alt van ser, per exemple, les lectures de "The Pilot" i "Down (Is Where I Want to Be)", totes dues de "The Tourist" (2017). Però van ser els hits encara incontestables de la passada dècada els que van conformar el guió de la nit i van contagiar l'eufòria més absoluta a la pista.

D'"In This Home of Ice" a "Upon This Tidal Wave of Young Blood", passant per "Is This Love?", "Satan Said Dance" o, és clar, l'inevitable i celebradíssim "The Skin of My Yellow Country Teeth". Menció a part va merèixer un "Some Loud Thunder" baix en revolucions però ric en matisos, transformat per l'actual formació en un sorprenent exercici de dream pop sintètic. O un "Over and Over Again (Lost and Found)" que va rebre el tractament oposat i va sonar urgent i frenètic com mai abans ho havia fet. Quan al cap d'una hora i mitja es van acomiadar al ritme de "Heavy Metal", semblava que no hagués passat el temps des d'aquella llunyana visita de febrer de 2006 a la sala 2 de Razzmatazz. Ounsworth manté intacte l'entusiasme del primer dia, i el seu repertori clàssic ha envellit la mar de bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada