50 anys de "Love It to Death"

Un dia d'aquests tocarà parlar de "Detroit Stories" (2021), el flamant homenatge que Alice Cooper, l'alter ego de Vincent Furnier, acaba de realitzar amb forma de disc a la seva ciutat natal. Avui, però, commemorem i celebrem el 50è aniversari de la primera obra mestra d'Alice Cooper, aleshores encara el nom de tota una banda. "Love It to Death" (1971), el tercer àlbum del combo d'Arizona i l'inici de la seva etapa més memorable. Un plàstic que trencava amb el rock psicodèlic dels seus predecessors i apostava ja plenament per aquell hard rock elèctric, directe i visceral que esdevindria el seu principal tret identitari.

Part de la responsabilitat d'aquell cop de timó estilístic la va tenir la pròpia ciutat de Detroit, epicentre aleshores d'una de les escenes més explosives i decibèliques de la història del rock nord-americà, on el mateix Furnier havia decidit traslladar la banda, no tant per allò de tornar als seus propis orígens com per provar sort en un entorn aparentment més propici als seus impulsos que no pas l'assolellada Califòrnia on s'havia estat foguejant el conjunt. La resta de la responsabilitat va ser d'un jove Bob Ezrin que tot just acabava d'estrenar-se com a productor i va esdevenir un element clau en la definició del so d'Alice Cooper. Va ser ell qui va encoratjar la banda a buscar la seva pròpia identitat. Un procés que va suposar intensos assajos diaris en una granja de la ciutat del motor.

"Bob Ezrin va ser el nostre George Martin. Abans de treballar amb ell fèiem el que volíem. Teníem moltes idees, però ningú amb qui portar-les a terme. Aleshores va arribar ell, ens va tenir durant vuit mesos en una granja de Detroit i ens va tornar a ensenyar com tocar i com plantejar una cançó -com ser dinàmics, com fer cançons de tres minuts que sonessin bé a la ràdio. I tots els èxits que vam tenir a partir d'aquell moment van ser gràcies a Bob Ezrin", recordava el propi Furnier en una entrevista publicada per Mojo el setembre de 2017. Sí, hi va haver un temps en què els grups de rock es feien d'aquesta manera i no a través de les xarxes socials. I sí, això explica que aquests grups es presentessin en societat amb plàstics tan robustos i incontestables com el que ens ocupa.

"Love It to Death" va suposar també el fitxatge de la banda per Warner Bros. –un moviment clau per entendre el seu esclat en termes comercials-, que va donar llum verda a la producció del disc després dels bons resultats d'un primer single, "I'm Eighteen", que va aconseguir entrar a les llistes d'èxits. Un himne generacional tal i com al seu dia ho havia estat "My Generation", i un dels plats forts d'un àlbum on també figuraven reclams com "Is It My Body", "Ballad of Dwight Fry" i "Black Juju". Les dues últimes s'amenitzaven en directe amb dos dels números escènics més emblemàtics de l'espectacle visual que esdevindrien a partir d'aleshores els concerts d'Alice Cooper –el de la camisa de força i el de la cadira elèctrica, respectivament-. Si musicalment naixia una nova manera d'entendre el glam i el hard rock –de Kiss al glam metal dels 80 passant pel punk, tots han begut d'aquí-, visualment començava l'era shock rock.