dilluns, 7 d’octubre de 2013

Prejudicis

Els Pets (foto: Ferran Sendra - El Periódico de Catalunya).
Artísticament, Els Pets van néixer al lloc i al moment equivocats. Comercialment no. Comercialment, van encaixar de ple al mal anomenat Rock Català. Un invent de despatx, i per tant més polític que cultural, que posava en un mateix sac tota producció de música moderna cantada en català, sense importar-ne en absolut el registre o el contingut, i encara menys la qualitat. I quan dic que els de Constantí van néixer artísticament al lloc i al moment equivocats és perquè, si bé el Rock Català els va impulsar a nivell de xifres, també va esdevenir una llosa que encara arrosseguen a dia d'avui. Per molt que hagin sabut evolucionar fins a una etapa de maduresa que els situa molt lluny d'entrebancs com "Tarragona m'esborrona". Per molt que hagin arribat a treballar amb tot un Brad Jones. Per molt que els hagi reivindicat gent com Joan Colomo, Mazoni, Maria Rodés, Senior i El Cor Brutal o Refree -tots ells presents al disc de tribut "Perversions" (2012)-. I per molt que tot un Raül Fernández (Refree) hagi produït el seu nou treball, "L'àrea petita" (2013).

Per entendre'ns, parlar dels Pets no és parlar de contemporanis del Rock Català que prefereixo no citar. Mentre la majoria d'aquells grups es limitaven a reciclar un rock de tall clàssic encaixat amb calçador i amb més de deu anys de retard, Lluís Gavaldà i companyia vivien al present. S'havien educat musicalment en corrents com la New Wave -escoltin "S'ha acabat" o un "Un dimecres qualsevol" i s'adonaran de què parlo-, citaven implícitament referents com Elvis Costello i picaven l'ullet a l'aleshores efervescent i prolífica escena mod autòctona. És clar que res de tot això importava a aquelles masses que no els seguien per motius artístics, sinó lingüístics o fins i tot polítics. Com tampoc els importaran tots els noms que el trio enumerava com a influències en una entrevista signada per Jordi Bianciotto i publicada el passat 3 d'octubre per El Periódico de Catalunya. Noms com els de Big Star, Planetas, Billy Bragg, Bowie o Black Sabbath, gairebé res. Ara bé, tan cecs són els que no veuen en Els Pets res que vagi més enllà del fet lingüístic, com aquells que no s'hi acosten o fins i tot els menyspreen, moguts per prejudicis igualment extramusicals.

"Hi ha un punt de valentia en el fet que un músic amb el seu currículum treballi amb un grup que té unes connotacions determinades", observava Gavaldà referint-se a la seva col·laboració amb Fernández, "segur que algun amic indie li deu haver dit 'Però què fas amb els Pets?'". "Tenim més números d'anar a actuar a l'Acampada Jove que al Primavera Sound", afegia el vocalista, "però a aquestes altures això ja no ens fa perdre el son". És el que té, suposo, viure en un país on les etiquetes, les tribus urbanes i els citats prejudicis encara pesen més que allò que realment hauria d'importar, la música. I així ens va. Si són vostès dels que escolten música independentment de com bufi el vent, de l'idioma en què sigui cantada o de si la coneixen cinc persones o cinc milions, si són vostès melòmans lliures de prejudicis, els convido a escoltar el nou dels Pets. Probablement els sorprendrà.

Els Pets no porten samarretes d'Els Amics de les Arts, sinó dels Beatles i Thin Lizzy.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada