Quan Cap Roig va voler censurar Els Pets

Els Pets, amb Lluís Gavaldà al centre, en una imatge promocional.

El cantant dels Pets, Lluís Gavaldà, explicava abans d'ahir al programa Col·lapse de TV3 la humiliació que la banda de Constantí havia patit l'estiu passat després d'actuar al Festival de Cap Roig. Sembla ser que a la direcció de l'esdeveniment no li havia agradat que els tarragonins interpretessin "Atracament a La Caixa" –peça inclosa a l'àlbum que venien a presentar, "1963" (2022)-, una composició irònica i més o menys crítica amb el sector bancari –un dels patrocinadors del festival és CaixaBank-.

En una entrevista amb el periodista Ricard Ustrell, Gavaldà recordava com després del concert el grup s'havia trobat el camerino buit, sense menjar ni begudes, i com la mateixa direcció els havia alertat que les conseqüències de tot plegat anirien encara més enllà: "No tocarem mai més en cap festival perquè aquest senyor en té el monopoli". El músic va ser valent, i a partir de l'intent de censura que ell mateix va patir va exposar una xacra que ve de molt més lluny. "Faria riure, si no fos perquè explica com és aquest país", havia dit de bon principi.

Poden veure l'entrevista sencera en aquest enllaç –l'afer Cap Roig apareix a partir del minut 17-.

Regalant moments

ELS PETS

Teatre Auditori de Granollers

11 de novembre de 2022

En un moment donat del concert que Els Pets van fer la nit passada al Teatre Auditori de Granollers, Lluís Gavaldà va començar a passejar-se per la platea mentre entonava "No vull que t'agradi aquesta cançó". De cop i volta es va aturar al davant d'un membre del públic, un noi aparentment molt jove, i es va posar a cantar per a ell la peça en qüestió. Com que el fan el seguia sense errar una sola síl·laba, li va acostar el micròfon i el va convidar a cantar tot sol una estrofa sencera, cedint-li tot el protagonisme durant uns segons. Després li va preguntar com es deia. "Víctor", va respondre el noi. "Un plaer", va declarar el vocalista, abans de seguir caminant per la platea i concloure ell mateix la cançó.

L'espectacle va continuar, com no podia haver estat de cap altra manera, però d'alguna forma va semblar que el món s'acabava d'aturar per en Víctor, que va seguir cantant cada estrofa i cada tornada d'aquella i d'altres cançons, visiblement emocionat pel que acabava de viure, llàgrimes incloses. Lluís Gavaldà l'havia obsequiat amb un momentàs que recordarà tota la vida, i això no té preu. I jo, que estava assegut al seu davant, me'n vaig alegrar molt per ell. Perquè, tip com estic del cinisme i dels aires de superioritat moral que solen imperar als ambients melòmans per on m'acostumo a moure, no puc fer res més que admirar a qui ha entès que la música tracta de coses tan simples però alhora tan grans com aquesta.

Un altre moment estel·lar amb participació del públic va tenir lloc mentre Gavaldà presentava "Atracament a la caixa", una simpàtica perla d'ascendència Merseybeat que carrega amb ironia contra els excessos del sector bancari. El vocalista es va referir a algun d'aquests excessos –abusos, de fet- i una dona de la tercera edat que hi havia a primera fila li va donar la raó –no descobrirem ara que la gent gran ha estat i segueix essent la principal víctima de certes pràctiques de la banca-. Gavaldà li va cedir el micròfon: "Has de fer hores de cua i has de saber fer anar la màquina", va denunciar en referència a uns caixers automàtics que no s'adapten ni preveuen adaptar-se a qui vagi néixer abans de l'era digital. I ho va dir amb tota la determinació de qui coneix els seus drets i està disposada a fer-los valer. Visca la gent gran que no s'ha cansat de lluitar malgrat tenir-ho tot en contra, però que alhora sap sortir a passar-s'ho bé un divendres a la nit.

REJOVENITS

Els Pets eren a la capital vallesana presentant el seu darrer treball, un "1963" (2022) on refermen el seu bon estat de forma en plena etapa de maduresa, alhora que es manifesten certament rejovenits en el millor sentit. Sobre el terreny es van mostrar encara més pletòrics, fent del cançoner recent el fil conductor de la nit –"No t'escolto", "Jordi Puig" i "Com un mitjó" van destil·lar refrescants essències New Wave-  i rematant la feina amb una selecció de clàssics que va anar de "La vida és bonica (però complicada)", "Agost" o "La vida és molt avorrida sense el teu cos" –sí, aquesta última ja s'hauria de contemplar com a clàssica-, a tries tan inesperades com la inicial "Descafeïnat" o una recuperada –i revitalitzada- "Bon dia".

Amb una alineació de primera on destaca la presència de Joan-Pau Chaves al teclat i Jordi Bastida (Trau) i Marcel Caballé (Els Trons) a les guitarres, reforçant el trio fundacional –Joan Reig, Falin Cáceres i el mateix Gavaldà-, van alternar passatges malencònics –"Sota un glop de vi", "S'equivoquen"- amb la bateria de vitamínic rock'n'roll que van formar "Tantes coses a fer", "Soroll", "Hospital del Mar" i "S'ha acabat". En tanda de bisos van posar la platea de potes enlaire amb la sempre oportuna –i encara ben actual- "Jo vull ser rei", van subratllar l'accent stonià d'"Una estona de cel" i es van acomiadar amb "Fem riure". Una peça de l'últim disc –i uns aires crepusculars que per moments recordaven als Radiohead més críptics- com a gran final d'un recital que va mirar enrere per confirmar-se com un pas endavant.

Bucòlic

Marina Miralles, Ferran Bretcha i Toni Miralles: Bucòlic.

Donem la benvinguda a un trio de Granollers, que assaja al Montseny i que ha vingut a obsequiar-nos amb una colla de cançons pop de les que es manifesten eternes i acompanyen a qualsevol època de l'any. El cert és que Bucòlic no són uns nouvinguts. A la seva vocalista, teclista i rostre més visible, Marina Miralles, ja l'havíem pogut seguir a través del seu projecte musical en solitari i dels diversos llibres que té publicats al seu nom. Pel que fa a la banda, la vam descobrir l'any passat quan va guanyar un concurs televisiu amb una versió d'una cançó d'Els Pets –"Som"-.

Acaben de publicar el seu primer ep, "Ara que et conec" (2021), un treball beneït pel mateix entorn de la banda de Constantí i efectivament evocador dels seus treballs de maduresa, si bé dotat d'una veu pròpia que parla de tu a tu a la seva generació. Completen la formació Toni Miralles (guitarra) i Ferran Bretcha (bateria), i les seves cançons conjuguen els paisatges més assolellats del pop de filiació anglòfila ("Ara que et conec", "L'incendi") amb instantànies de malenconia tardorenca ("Abril") i fins i tot una sobtada invitació a la pista de ball ("Quan t'he vist"). Descobreixin-los al seu compte de Facebook.

El Gavaldà més proper, a El 9 Nou

Una aproximació diferent al cançoner d'Els Pets. Aquest cap de setmana hem assistit al concert que Lluís Gavaldà i Joan-Pau Chaves han ofert al Teatre Auditori Cardedeu, emmarcat en el 17è Tastautors i complementat amb l'actuació de Laia Llach i Cesc Martorell. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vazquez.

Redescobrint Els Pets

LLUÍS GAVALDÀ amb JOAN-PAU CHAVES

Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu

30 de gener de 2021

Explicava Lluís Gavaldà, durant una xerrada prèvia a la seva actuació al Tastautors, que els concerts que dedica a repassar el catàleg d'Els Pets a duet amb Joan-Pau Chaves –teclista titular de la banda tarragonina des de fa 20 anys- li serveixen per redescobrir les seves pròpies composicions. "Normalment un músic vol tocar les últimes cançons que ha compost, i en canvi el públic sol demanar-li les primeres, i això obre la porta a un ventall d'oportunitats", va matisar tot explicant la naturalesa d'unes actuacions on el respectable ha pogut votar prèviament el repertori que acabarà interpretant el duet.

Ahir a la nit, per exemple, Gavaldà va poder presumir de present creatiu amb encerts recents com "La vida és molt avorrida sense el teu cos", "Blue Tack", "Llavis nous" o "No vull que t'agradi aquesta cançó", però també recuperar i fins i tot reinterpretar títols pretèrits com "Un dimecres qualsevol", en clau folk rock, "La mort em ve a buscar", més crepuscular que mai i encadenada amb el "Heart of Gold" de Neil Young, o fins i tot aquells exercicis d'arqueologia que van esdevenir "En tinc disset" o "Vespre". La cirereta de tot plegat va ser un "Pantalons curts i els genolls pelats" que el duet va literalment reinventar a partir de la línia de piano del "Jungleland" de Bruce Springsteen.

A tot plegat s'hi va sumar una serena versió d'"Alison", d'Elvis Costello, cita a un dels seus referents i reivindicació del vessant melòman del de Constantí. "M'agrada més escoltar música que fer-la", havia reconegut durant la xerrada anterior al concert. "De fet, patim tal excés d'oferta que potser ens convindria una moratòria de tres o quatre anys en la producció de nova música per tal de poder assimilar la que ja existeix". Un apunt que enllaça amb una vella reflexió plantejada temps enrere en aquesta mateixa plataforma i que Gavaldà va complementtar amb una oportuna observació. "Spotify és una eina nefasta per la música. Ja no s'escolten els discos, ni es consulten els crèdits. Es posen de fons mentre es treballa, s'ha perdut el costum de seure i escoltar". Malauradament no li falta raó.

Abans de Gavaldà havia actuat en condició de telonera Laia Llach, de la Roca del Vallès, valor a l'alça de la cançó d'autor amb accent vallesà, acompanyada pel cardedeuenc Cesc Martorell a la guitarra. Una actuació de durada breu però suficient per posar sobre la taula arguments de pes com "Dos segons", "9 de febrer" o "Serà la pluja", que apunten a imminents conquestes i tant assenyaleb l'escenca de Laurel Canyon com la primera Maria del Mar Bonet o, per buscar referents més propers en el temps, la generació de Damien Rice.

La prèvia del Tastautors, a El 9 Nou

Encara amb la incògnita de què passarà durant els propers mesos amb la música en directe, hi ha persones valentes que s'atreveixen a programar encara que això impliqui desafiar tots els elements. Lluís Gavaldà (Els Pets), Marala i Pau Vallvé seran els caps de cartell del Tastautors 2021, que tindrà lloc els mesos de gener i febrer al Teatre Auditori Cardedeu. Pau Roget, Maria Jaume i Joan Colomo tenen previst actuar a l'Off Tastautors. La prèvia, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Prejudicis

Els Pets (foto: Ferran Sendra - El Periódico de Catalunya).

Artísticament, Els Pets van néixer al lloc i al moment equivocats. Comercialment no. Comercialment, van encaixar de ple al mal anomenat Rock Català. Un invent de despatx, i per tant més polític que cultural, que posava en un mateix sac tota producció de música moderna cantada en català, sense importar-ne en absolut el registre o el contingut, i encara menys la qualitat. I quan dic que els de Constantí van néixer artísticament al lloc i al moment equivocats és perquè, si bé el Rock Català els va impulsar a nivell de xifres, també va esdevenir una llosa que encara arrosseguen a dia d'avui. Per molt que hagin sabut evolucionar fins a una etapa de maduresa que els situa molt lluny d'entrebancs com "Tarragona m'esborrona". Per molt que hagin arribat a treballar amb tot un Brad Jones. Per molt que els hagi reivindicat gent com Joan Colomo, Mazoni, Maria Rodés, Senior i El Cor Brutal o Refree -tots ells presents al disc de tribut "Perversions" (2012)-. I per molt que tot un Raül Fernández (Refree) hagi produït el seu nou treball, "L'àrea petita" (2013).

Per entendre'ns, parlar dels Pets no és parlar de contemporanis del Rock Català que prefereixo no citar. Mentre la majoria d'aquells grups es limitaven a reciclar un rock de tall clàssic encaixat amb calçador i amb més de deu anys de retard, Lluís Gavaldà i companyia vivien al present. S'havien educat musicalment en corrents com la New Wave -escoltin "S'ha acabat" o un "Un dimecres qualsevol" i s'adonaran de què parlo-, citaven implícitament referents com Elvis Costello i picaven l'ullet a l'aleshores efervescent i prolífica escena mod autòctona. És clar que res de tot això importava a aquelles masses que no els seguien per motius artístics, sinó lingüístics o fins i tot polítics. Com tampoc els importaran tots els noms que el trio enumerava com a influències en una entrevista signada per Jordi Bianciotto i publicada el passat 3 d'octubre per El Periódico de Catalunya. Noms com els de Big Star, Planetas, Billy Bragg, Bowie o Black Sabbath, gairebé res. Ara bé, tan cecs són els que no veuen en Els Pets res que vagi més enllà del fet lingüístic, com aquells que no s'hi acosten o fins i tot els menyspreen, moguts per prejudicis igualment extramusicals.

"Hi ha un punt de valentia en el fet que un músic amb el seu currículum treballi amb un grup que té unes connotacions determinades", observava Gavaldà referint-se a la seva col·laboració amb Fernández, "segur que algun amic indie li deu haver dit 'Però què fas amb els Pets?'". "Tenim més números d'anar a actuar a l'Acampada Jove que al Primavera Sound", afegia el vocalista, "però a aquestes altures això ja no ens fa perdre el son". És el que té, suposo, viure en un país on les etiquetes, les tribus urbanes i els citats prejudicis encara pesen més que allò que realment hauria d'importar, la música. I així ens va. Si són vostès dels que escolten música independentment de com bufi el vent, de l'idioma en què sigui cantada o de si la coneixen cinc persones o cinc milions, si són vostès melòmans lliures de prejudicis, els convido a escoltar el nou dels Pets. Probablement els sorprendrà.

Els Pets no porten samarretes d'Els Amics de les Arts, sinó dels Beatles i Thin Lizzy.