The River

"En el fons, la crítica musical no serveix per a res". La frase me la deixava anar un músic a qui conec de fa temps durant una conversa de bar. Jo li vaig respondre que la crítica serveix, entre d'altres coses, per a orientar el consumidor final a l'hora de triar el gra de la palla. Per a explicar per què músics com ell -que ha rebut elogis de part de tota la crítica especialitzada però ara per ara no es pot permetre viure del seu art- tenen i aporten més valor que la gran majoria d'ídols de posar i treure que es fabriquen en despatxos i concursos de talents. Un cop dit això, ell em va donar la raó i em va oferir disculpes que jo vaig acceptar educadament. Al capdavall la seva frase no amagava cap mala intenció i la seva actitud cap als crítics no deixa de ser l'habitual envers un ofici que potser no ha sabut explicar-se prou bé i on definitivament ha fet molt de mal l'intrusisme disfressat de militància. Dos factors que, si no han generat la més gran de les confusions pel que fa a la funció de la crítica, sí que com a mínim l'han alimentat. La funció del crític no és qualificar una obra de bona o dolenta com qui emet un veredicte en un judici, sinó contextualitzar-la i valorar-la a partir d'uns coneixements i una experiència prèviament adquirits. En aquest sentit, el context l'ha de conèixer el crític però el valor serà aquell que l'artista sigui capaç d'aportar a través de l'obra en qüestió.

Portada de RDL 345, amb sucós
informe sobre l'autor de "The River".

Pensava en tot això mentre llegia el rigorós informe que Rockdelux dedica a Bruce Springsteen -i més concretament a aquella obra capital que és "The River" (1980)- a la seva edició de desembre, signat entre d'altres per Jordi Bianciotto, Marcos Gendre, Juan Cervera o Miguel Martínez. Signatures de referència, bons coneixedors de la matèria i diferents visions que es complementen a l'hora d'enfocar i analitzar tant la figura com l'obra del Boss des d'òptiques diverses. Personalment sóc admirador d'Springsteen gairebé des que tinc ús de raó. Tinc tots els seus discos, l'he vist en directe en nombroses ocasions i, dels artistes de masses en actiu ara mateix, em sembla un dels més dignes i coherents -tot això, a banda de la seva dimensió social i històrica-. Però el meu grau de devoció no arriba ni de bon tros al fanatisme d'un dels meus millors amics, per a qui cada visita del Boss a Barcelona suposa tot un ritual: vestir una determinada indumentària, fer cua des de primera hora del matí davant del recinte de torn i viure des de primera fila l'experiència que més viu el fa sentir.

També he pensat en el meu amic mentre llegia les paraules de Bianciotto, Gendre i companyia sobre l'autor de "Nebraska" (1982). Hi he pensat sobretot quan els autors de l'informe es referien als personatges que habiten els surcs de "The River". Personatges deixats de banda per aquell somni (americà o no) que una vegada van perseguir i en el qual segueixen creient d'una manera o altra. Personatges que ja havien tret el cap a "Born to Run" (1975) o "Darkness on the Edge of Town" (1978), i a través dels quals el propi Springsteen retrataria l'Amèrica de Reagan a "Nebraska" i "Born in the U.S.A." (1984). Els working class heroes a qui Lennon havia volgut cantar sense que ells se l'acabessin de creure. Perdedors, romàntics, rodamons i altres criatures d'existència extrema que han trobat en el rock'n'roll i la carretera la millor via d'escapament. L'amic de qui els parlava és un d'ells, els ho prometo. I si bé l'informe de Rockdelux m'ha permès aprofundir una mica més en un dels períodes més fèrtils i prolífics de la carrera del Boss, m'ha servit sobretot per a entendre una mica més per què el meu amic es desviu cada vegada que té el seu referent vital gairebé a tocar dels dits. De vegades, la premsa musical també té aquestes coses.

Influències i referents

Annie Clark (St. Vincent).

Diuen que per sonar com un músic no n'hi ha prou escoltant aquest músic: cal escoltar tot allò que ell ha escoltat. Les influències, que en el cas d'Annie Clark (St. Vincent) són tan heterogènies com el seu propi discurs. "Quan era petita era fan de Michael Jackson i Madonna. Després em vaig posar amb el grunge: Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden... I el metal: Pantera, Metallica, Megadeth, bandes així, populars però apartades del mainstream. No em vaig sentir especialment influïda pels artistes d'avantguarda, encara que més endavant vaig descobrir amb emoció grups com Sonic Youth i Stereolab", confessa en un article que signa Jordi Bianciotto a l'edició de febrer de Rockdelux. "Conèixer música és bo per a poder crear la teva amb molts referents al cap", apunta al mateix article, "hi ha tanta bona música allà fora que no puc quedar-me en una urna de vidre, ignorant allò que fan els altres".

La curiositat, la inquietud i el bagatge musical. Bagatge entès no com a domini de la veu o d'un instrument, sinó com a experiències viscudes i influències acumulades. Observo de vegades alguns grups que presumeixen de gran professionalitat però als quals els manca aquest bagatge. Gent que s'ha passat hores i hores perfeccionant la seva tècnica amb un instrument i que ha après perfectament com vendre el seu producte, però que en canvi no pot fer allò més bàsic: dir alguna cosa. Perquè no han fet el més important que ha de fer un músic: escoltar música (de la mateixa manera que un escriptor ha d'haver llegit llibres). Anys enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar a Martin Rev (Suicide), que em va explicar com havia crescut escoltant jazz i música clàssica, però sobretot el rock'n'roll que sonava per la ràdio durant els 50 i els 60. Rev i la seva parella artística, Alan Vega, tenien una visió àmplia de la música: escoltaven de tot. Per això van reinventar el pop i el rock'n'roll com qui parteix de zero. Perquè, en realitat, no partien de zero.

Prejudicis

Els Pets (foto: Ferran Sendra - El Periódico de Catalunya).

Artísticament, Els Pets van néixer al lloc i al moment equivocats. Comercialment no. Comercialment, van encaixar de ple al mal anomenat Rock Català. Un invent de despatx, i per tant més polític que cultural, que posava en un mateix sac tota producció de música moderna cantada en català, sense importar-ne en absolut el registre o el contingut, i encara menys la qualitat. I quan dic que els de Constantí van néixer artísticament al lloc i al moment equivocats és perquè, si bé el Rock Català els va impulsar a nivell de xifres, també va esdevenir una llosa que encara arrosseguen a dia d'avui. Per molt que hagin sabut evolucionar fins a una etapa de maduresa que els situa molt lluny d'entrebancs com "Tarragona m'esborrona". Per molt que hagin arribat a treballar amb tot un Brad Jones. Per molt que els hagi reivindicat gent com Joan Colomo, Mazoni, Maria Rodés, Senior i El Cor Brutal o Refree -tots ells presents al disc de tribut "Perversions" (2012)-. I per molt que tot un Raül Fernández (Refree) hagi produït el seu nou treball, "L'àrea petita" (2013).

Per entendre'ns, parlar dels Pets no és parlar de contemporanis del Rock Català que prefereixo no citar. Mentre la majoria d'aquells grups es limitaven a reciclar un rock de tall clàssic encaixat amb calçador i amb més de deu anys de retard, Lluís Gavaldà i companyia vivien al present. S'havien educat musicalment en corrents com la New Wave -escoltin "S'ha acabat" o un "Un dimecres qualsevol" i s'adonaran de què parlo-, citaven implícitament referents com Elvis Costello i picaven l'ullet a l'aleshores efervescent i prolífica escena mod autòctona. És clar que res de tot això importava a aquelles masses que no els seguien per motius artístics, sinó lingüístics o fins i tot polítics. Com tampoc els importaran tots els noms que el trio enumerava com a influències en una entrevista signada per Jordi Bianciotto i publicada el passat 3 d'octubre per El Periódico de Catalunya. Noms com els de Big Star, Planetas, Billy Bragg, Bowie o Black Sabbath, gairebé res. Ara bé, tan cecs són els que no veuen en Els Pets res que vagi més enllà del fet lingüístic, com aquells que no s'hi acosten o fins i tot els menyspreen, moguts per prejudicis igualment extramusicals.

"Hi ha un punt de valentia en el fet que un músic amb el seu currículum treballi amb un grup que té unes connotacions determinades", observava Gavaldà referint-se a la seva col·laboració amb Fernández, "segur que algun amic indie li deu haver dit 'Però què fas amb els Pets?'". "Tenim més números d'anar a actuar a l'Acampada Jove que al Primavera Sound", afegia el vocalista, "però a aquestes altures això ja no ens fa perdre el son". És el que té, suposo, viure en un país on les etiquetes, les tribus urbanes i els citats prejudicis encara pesen més que allò que realment hauria d'importar, la música. I així ens va. Si són vostès dels que escolten música independentment de com bufi el vent, de l'idioma en què sigui cantada o de si la coneixen cinc persones o cinc milions, si són vostès melòmans lliures de prejudicis, els convido a escoltar el nou dels Pets. Probablement els sorprendrà.

Els Pets no porten samarretes d'Els Amics de les Arts, sinó dels Beatles i Thin Lizzy.

Música fosca per a temps foscos

Anímic.

Anímic han trobat un so més dens i elèctric que de costum al seu nou disc, "Hannibal" (2013), un àlbum que els acosta a gèneres com l'slowcore o, fins i tot, el metal més asfixiant i claustrofòbic. Precisament, les lletres són també un retrat dels temps asfixiants i claustrofòbics que estem vivint. Música fosca per a temps foscos, quelcom que es troba a faltar en una escena independent, la de casa nostra, que de vegades sembla viure en un univers paral·lel on tot són flors i violes. De tot això parlen amb Jordi Bianciotto en una entrevista publicada aquest mes de setembre per Rockdelux. "No ha estat premeditat", afirma el baixista de la formació, Miquel Plana, sobre el contingut social del nou àlbum, "és producte del moment: ho veus a la televisió i al carrer. El músic s'inspira en això". Sigui premeditat o no, el cert és que Anímic -novament, de forma conscient o no- ja porten temps aportant el seu gra de sorra per a millorar les coses. Ho han fet amb els concerts que dos dels components del grup, Ferran Palau i Louise Sansom, organitzen a casa seva, a Collbató. Concerts al jardí, amb aforament reduït, entrades simbòliques que serveixen per a pagar als músics -tots amics o coneguts de la banda- i on els propis amfitrions ofereixen menjar i beguda als assistents. Fomentant la microcultura i el consum de proximitat com a antídots contra el sistema dels mercats i les grans corporacions que tot ho acaben ofegant. "S'ha de canviar la mentalitat. Ja li he dit al Ferran: potser ens haurem de preparar per a obrir casa nostra a qui sigui del carrer, a famílies que necessitin ajuda". Noble gesta, la que es proposa la vocalista. I apunt important, el del canvi de mentalitat. Perquè aquesta és l'única sortida possible del forat, i no la reactivació del mateix sistema econòmic i social que ens hi ha abocat.

Cançons sense mastegar

"De jove escoltava NOFX, Bad Religion i coses així. Després Refused i bandes de hardcore; milions d'aquestes, i les de Barcelona dels noranta. Cassetes de mil bandes d'aquí". Joan Pons (El Petit de Cal Eril) explica com va entrar a la música a través del punk, i de passada ens recorda el pes que el hardcore va tenir en la formació de l'escena indie catalana tal i com la coneixem avui. Ho fa en una entrevista que condueix Jordi Bianciotto i que Rockdelux publica aquest mes d'abril, i on també explica per què no li agrada parlar de les seves cançons amb la premsa. "Crec que faig una putada a l'oient. Jo prefereixo descobrir quelcom i que ningú em digui què haig de pensar. Quan vull que s'entengui, ja s'entén. I si no, és perquè no vull que s'entengui, i que la gent pensi el que vulgui. Mastegar massa les coses els resta màgia i profunditat". Bob Dylan va dir fa molts anys quelcom semblant. I hi estic totalment d'acord. Demanar-li a un músic que expliqui de bones a primeres el significat d'una cançó en una entrevista, és com demanar-li a un director de cinema que expliqui el final d'una pel·lícula. I implica que el periodista de torn no ha entès que la música -com qualsevol expressió artística- requereix un procés d'anàlisi i reflexió que va més enllà del fet de gaudir d'una melodia. "Al llegir una entrevista d'algú, el que menys m'interessa és quan parla de la seva obra. Aquell llibre de Tom Waits, per exemple, està molt bé: parla del que vol, del bar, de la cambrera, dels cotxes que li agraden, i d'aquesta manera em faig una idea del seu disc", afegeix Pons. El Petit de Cal Eril acaba d'editar "La figura del buit", amb Mau Boada (Les Aus, Esperit!) a la producció.

Capitalisme pornogràfic

Fermin Muguruza.

"Reivindico la desaparició del sistema capitalista. S'han de buscar alternatives: un comunisme autogestionat o, si la paraula comunisme fa por, en busquem una altra. Però la desigualtat actual és pornogràfica". Ho deia Fermin Muguruza en una entrevista firmada per Jordi Bianciotto i publicada ahir per El Periódico de Catalunya. I crec que té raó. Jo no em considero anticapitalista, però sí que estic fart d'aquesta manera d'entendre el capitalisme. D'un sistema on l'economia es troba per sobre de les persones i no al seu servei, i on competitivitat i productivitat són conceptes més importants que solidaritat i cooperativisme. Del neoliberalisme salvatge que ens ha abocat a aquesta situació límit. N'estic fart. I no, jo tampoc sé si comunisme és la paraula adequada, però alguna cosa ha de canviar. Perquè sí, totalment, aquest sistema i les desigualtats que genera són pornogràfics.

No va venir ningú. Ningú. Zero...

Jordi Batiste.

Jordi Batiste. De transmetre en català el folk-blues d'arrels dylanianes amb Els Tres Tambors, a acostar-se al rock psicodèlic i progressiu amb Màquina!, i del folk de tonalitats lisèrgiques (aleshores no existien etiquetes com acid folk) amb Ia-Batiste -al costat d'Ia Clua-, al pop sofisticat de Rocky Muntanyola i una trajectòria solista que arriba fins a l'actualitat amb "Nova" (2012, Petit Indie). "Ara em col·loquen com a pioner", reconeixia en una entrevista publicada ahir per El Periódico de Catalunya, al preguntar-li Jordi Bianciotto per la seva relació amb l'actual onada de pop-folk cantat en català. "Però em sap greu que es reivindiquin coses que al seu dia van passar sense més ni més", afegia, "quan Ia-Batiste vam presentar el nostre últim disc, el 1995, al bar London, no va venir ningú. Ningú. Zero". Trista, molt trista, aquesta superficialitat i manca de perspectiva històrica que a Barcelona sembla haver anat fins i tot a més des d'aleshores. Però més trist em sembla que ara, quan Ia-Clua ja formen part del passat i un d'ells ni tan sols es troba entre nosaltres, alguns en parlin com qui acaba de descobrir la sopa d'all.