dimecres, 11 de setembre de 2013

Via Catalana


Avui fa exactament un any, vaig explicar en aquest blog per què sóc independentista. També vaig dir aleshores que la dreta espanyola, lluny de reflexionar sobre la multitudinària manifestació que aquell dia havia tingut lloc a Barcelona, es limitaria a ingorar-la i a menysprear-la. I així ha estat. Durant el darrer any, aquesta mateixa dreta s'ha dedicat a menysprear, insultar i difamar el procés sobiranista. Ens han comparat de manera gratuïta amb règims totalitaris i recentment ens han dit talibans. Mostres, tot plegat, del seu desconcert, però sobretot de la seva manera de ser i fer. Nosaltres, davant d'això, ens hem limitat a agafar-nos les mans. De manera cívica i festiva, en una cadena humana que ha donat la volta al món per molt que els de sempre s'obstinin a seguir ignorant i menyspreant una realitat que són incapaços d'entendre. Sense anar més lluny, l'únic incident destacable d'aquesta Diada l'ha protagonitzat un grup de nacionalistes espanyols d'extrema dreta -sí, qui oneja la bandera espanyola també és nacionalista, per molt que només empri aquest terme per a referir-se a la resta-. Ho ha fet irrompent de manera violenta a la delegació del Govern català a Madrid, destrossant-ne part del mobiliari, increpant-ne el personal, exhibint simbologia de signe feixista -cosa que es consideraria un greu delicte en països normals com Alemanya- i atacant els presents amb gasos lacrimògens. Que jo sàpiga, cap membre d'aquesta classe política espanyola que tant parla de democràcia quan li convé, ha condemnat encara l'atac -ni l'ha titllat de terrorista, malgrat que els atacants, aquesta vegada sí, han fet servir el terror per a imposar la seva ideologia-. De portes endins, treuran ferro a l'assumpte i esperaran que se'n deixi de parlar -com fan amb tots els casos de corrupció que els esquitxen-. De cara a l'exterior, la imatge d'Espanya està ara mateix tan tocada com ha evidenciat la desfeta de la candidatura olímpica de Madrid. A la fotografia, la Via Catalana al seu pas per la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès). Una reivindicació multitudinària i plural, on tant es podia escoltar gent parlant en català com en castellà. Perquè qui encara es pensi que tot això va de llengües i banderes, és que no ha entès res de res.

3 comentaris:

  1. NOTA: Vaig publicar aquest post ahir al vespre. Avui, tots els grups parlamentaris espanyols han condemnat l'atac. No obstant, em pregunto quina hauria estat la reacció del govern si la seu atacada hagués estat seva, i si les banderes exhibides haguessin estat catalanes o basques. Probablement s'estarien emprant expressions majors com 'ataque al estado de derecho' i paraules com terrorisme. Totes elles, per cert, totalment pertinents en el cas que ens ocupa.

    ResponElimina
  2. A mi l'estètica de l'assumpte no m'agradava gens (de la Via), però mira, finalment hi vaig anar una mica emprenyat pel tarannà i les condemnes que anaven sortint dies abans que es fes res per part de la dreta. Tal com comentes, hi havia gent tant de llengua catalana com castellana, gent amb molta bandera i pintats, sí, però també gent que sortia de casa i s'unia a la causa per molt més que per passejar l'estelada.

    En fi, en una democràcia real un esdeveniment com el d'ahir hauria de portar molts moviments. Bé, en una democràcia real potser no caldrien esdeveniments com el d'ahir.

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas és que, fins i tot qui només surt a passejar una estelada, hi té tot el dret del món si ho fa de manera cívica, pacífica i sense atacar a ningú. I que, com tu bé dius, en una democràcia real no caldrien esdeveniments com el d'ahir. Per què es considera nacionalista a qui oneja una bandera catalana però no a qui oneja una bandera espanyola?

      Elimina