Cançons globals

HARRY BIRD & THE RUBBER WELLIES

Tarambana, Cardedeu

8 de setembre de 2013

"Gairebé em sento com a casa", reconeixia Harry Bird, tot just havent baixat de l'escenari del Tarambana. Es referia a Escòcia, d'on és originari i on són freqüents paisatges plujosos com el que Cardedeu va oferir durant bona part de la tarda. Però el cert és que, de casa, Bird en té més d'una. Establert a Bilbao, ha absorbit part de la cultura basca i s'ha envoltat de músics provinents d'arreu del món. Una banda d'acompanyament, els Rubber Wellies, reduïda ahir a un sol músic, l'anglès Christophe Capewell (ukelele, violí i melòdica), i puntualment ampliada amb les percussions del peruà Gaddafi Núñez. Format de batalla per a despullar unes cançons de vocació global -van cantar en anglès, castellà i francès-, amb el folk-pop anglosaxó com a espina dorsal però amanides amb pinzellades centreeuropees i apunts cèltics amb regust de Waterboys. Durant més d'una hora, Bird i els seus acompanyants van alternar proclames socials ("Who's Gonna Lead the March upon the Jailhouse", "Ban the Bomb!") amb moments d'èxtasi col·lectiu (la ranxera "La grietita" o la traca final de "Fire in the Hold"). Per al record quedarà també la seva adaptació de "Tous les garçons et les filles". Era el tema de Françoise Hardy, sí, però és que el van tocar com si fos de Mano Negra. Més que la cirereta, tota una declaració d'intencions.