Pussy Riot: "Rússia és casa nostra"

Quan dues integrants de Pussy Riot van visitar mesos enrere Nova York, amb motiu de l'estrena del documental "Pussy Riot: A Punk Prayer", van haver d'amagar les seves identitats durant cada intervenció pública -inclosa una trobada amb el periodista Mark Binelli, que posteriorment explicaria el pas de les activistes per la Big Apple a l'edició nord-americana de Rolling Stone-. El motiu és evident: d'haver-se desvetllat les seves identitats, haurien pogut tenir molts problemes de tornada a Rússia. Considerant, doncs, que els Estats Units són ara mateix un lloc segur per a elles, i que Rússia no ho és, un dels assistents a l'acte de presentació del documental els va preguntar per què no es quedaven a Amèrica en comptes d'arriscar-se a tornar al seu país. Una d'elles va respondre, amb indignació, "Perquè Rússia és casa nostra". Ho podia haver dit més alt, però no més clar.

Pussy Riot han anat a totes. Descontentes -com bona part de la societat russa- amb l'administració Putin, l'han desafiat públicament. I, malgrat la mà de ferro del govern rus, es neguen a fugir del seu país. Es neguen a buscar una vida millor a fora. Perquè Rússia és casa seva i és aquesta casa la que volen millorar. Per a elles i per a tota la resta de gent que hi viu. I això, si m'ho permeten, contrasta amb l'actitud de molta gent d'un altre país on les coses tampoc són per tirar coets, l'Estat Espanyol. Parlo de tota aquella gent que no para de queixar-se, però no mou un dit per a millorar res. I no, no els demano que irrompin en cap catedral a l'estil Pussy Riot, però sí que de tant en tant apaguin el televisor i surtin al carrer a defensar el que és de tots. I parlo també de tota aquella gent que, quan van mal dades, decideix marxar a l'estranger no pas a la recerca d'una vida millor, sinó d'un sou millor. La qual cosa m'ha fet recordar una entrada publicada temps enrere en aquest mateix blog.