La invasió dels grups de tribut

Durant les darreres setmanes he vist anunciada en diverses revistes la gira estatal d'un grup de tribut a Queen. Una formació que no només toca els temes de la Reina amb una fidelitat màxima a les versions originals, sinó que a sobre té un frontman literalment clavat a Freddie Mercury. Part de la gira compta com a artista convidat amb un grup de versions de Dire Straits que, probablement, també soni igual que Mark Knopfler i companyia. Arribar a sonar com el teu grup preferit -i a sobre, assemblar-t'hi a nivell visual- té el seu mèrit, no hi ha dubte. Són moltes hores d'esforç i dedicació que bé es mereixen un aplaudiment. Ara bé, com més s'assembla un d'aquests grups de tribut a la formació homenatjada, més s'allunya d'allò que precisament la feia especial: el discurs propi. Perquè una cosa és sonar com Queen, i una altra de molt diferent és ser Queen. Haver compost aquelles cançons. Haver definit aquella personalitat com a banda. I haver-ho defensat en escenaris de tota mena, generant un públic del qual després es nodriria qualsevol grup d'homenatge.

Queen. Els de debò.

Tot plegat em fa pensar en una conversa de bar que vaig tenir dies enrere amb uns coneguts. Ens trobem en un moment en què la indústria musical a gran escala mira excessivament al passat. Agafin qualsevol revista de música, fixin-se en la publicitat i observaran com gran part de les novetats discogràfiques més ben promocionades són en realitat reedicions d'àlbums publicats dècades enrere -alguns, ignorats al seu moment-. Mirin les agendes de concerts i festivals i diguin-me si s'havien produït mai tantes gires de reunió -d'acord, algunes més afortunades que d'altres-. La indústria explota el passat, ignora el present i òbviament no pensa en un futur que vagi més enllà dels comptes de resultats. Durant els 90, quan aquesta mena de reunions començaven a produir-se de manera generalitzada però encara amb timidesa, poc ens podíem imaginar que grups aleshores nous acabarien fent exactament el mateix quinze o vint anys més tard. La gran pregunta, ara mateix, és qui es reunirà d'aquí a dues o tres dècades, quan la gran reserva del segle XX s'hagi acabat i la indústria s'adoni que el que portem de segle XXI no ha produït els seus Queen, els seus Beatles o els seus Pixies.

I és aquí on molt em temo que la indústria tirarà de grups de versions. Si orquestres de tot el món interpreten el repertori de Mozart dos segles després de la seva mort, per què no fer el mateix amb qualsevol dels grups anteriorment citats? A dia d'avui, malgrat la munió de tributs als Beatles que circulen pel món, qui vulgui veure allò que més s'assembla a The Real Thing encara té la possibilitat d'acostar-se a un concert de Paul McCartney. Però què passarà quan no hi sigui McCartney? O quan no hi siguin els Rolling Stones o Kiss -que, de fet, cada dia s'assemblen més a una banda de tribut a ells mateixos-? Doncs el mateix que va passar amb aquella gira de Boney M. impulsada pel promotor de torn sense comptar amb cap dels components originals. Aquell promotor tenia els drets de la banda i per tant, pugés qui pugés a l'escenari, allò era un concert de Boney M. S'imaginen un món farcit de clònics dels Beatles, on un d'aquests clònics sigui l'oficial i pugui utilitzar el nom de la banda perquè així ho ha establert la promotora, agència de management, discogràfica o corporació que posseeixi els drets corresponents? S'imaginen una indústria forrant-se l'any 2058 amb uns Beatles de 20 anys -i no necessàriament nascuts a Liverpool-? Tenint en compte com estan anant les coses, i que gent com els propis Kiss ja s'ha manifestat favorable a aquest model, jo sí que m'ho imagino. I la cosa fa por. Molta por.