dimarts, 16 de desembre de 2014

No Me'n Records, un segell atípic

éL Hecho - Foto No Me'n Records.

Podrien haver donat la volta al món. I ho haurien hagut de fer, perquè eren bons. Molt bons. Van començar com molts dels seus contemporanis, cremant hores en un local d'assaig de l'extrarradi barceloní, canalitzant les frustracions del dia a dia a través d'un format bàsic -guitarra, baix, bateria i una veu tan poc educada com acomplexada- i a ritme de hardcore frenètic. Corrien els primers 90. Un bon dia van descobrir Fugazi, els va canviar la vida i de passada van eixamplar el seu registre fins a aquella meravella que era la seva primera i única maqueta, autoeditada en casset i repartida entre amics, familiars i incondicionals diversos. Sense títol, perquè no havien tingut temps de pensar-ne cap. Perquè tampoc els preocupava. Perquè aquelles quatre cançons havien de ser arguments suficients. I ho haurien estat, de no ser per les càrregues laborals i familiars que mica en mica van fer caure el nom de la banda a l'etern túnel de l'oblit.

D'acord, la història era fictícia, però podria haver estat perfectament basada en fets reals. De fet, no difereix excessivament de les històries de tantes i tantes bandes que mai van passar d'aquella maqueta autoeditada. Formacions que haurien merescut millor sort però no la van tenir. Músics que avui penjarien les seves cançons a Bandcamp o a Soundcloud, però que abans de l'era digital no podien arribar més enllà d'on els portés una furgoneta a les últimes. Grups com éL Hecho, potent combo badaloní que mai va arribar a sortir dels circuits més underground. Un altre nom condemnat al túnel de l'oblit de no ser per l'entrada en joc de No Me'n Records, segell discogràfic de recent creació, amb base d'operacions a Barcelona i dedicat, entre d'altres coses, a la recuperació de bandes perdudes però perfectament reivindicables.

Entre d'altres coses, perquè al seu roster hi figuren també dos noms contemporanis. Fi, desacomplexat duet de terroristes electrònics, i Billy Pilgrim, delícia del panorama antifolk autòcton i pseudònim de Jordi Morata -també component de Fi, i un dels impulsors del segell-. I perquè més enllà de l'edició discogràfica -de moment en format exclusivament digital, un àmbit que esperen transcendir en el futur- també es dediquen a promoure esdeveniments en directe i a fomentar l'activitat musical a tots els nivells. "Farem que els músics baixin (de l'escenari) i es mesclin amb el públic, o a l’inrevés", diuen a la seva carta de presentació. "Animarem a que tothom és liï a fotre-li cops a un timbal o fer gemegar una guitarra". Fa mig segle, d'això se'n deia Situacionisme. Ara en diríem activisme cultural. I amor a la música, que al capdavall és el que ha mogut aquesta colla d'aventurers a posar en marxa un segell discogràfic amb el qual prometen fer molt de soroll.


Més informació:
No Me'n Records / Pàgina web



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada