JOE COCKER
(1944-2014)
Corria el mes d'agost de 1994. Unes vacances a Galícia amb la ràdio com a gran aliada del meu jo preadolescent. I una emissora -no recordo quina, possiblement Radio 3- oferint un cap de setmana de programació especial amb motiu de la celebració de Woodstock 94 -el festival que pretenia reviure l'esperit de l'esdeveniment de 1969 un quart de segle més tard-. Va ser d'aquesta manera com vaig descobrir Blind Melon, Santana o l'home que ens ocupa, que havia actuat al Woodstock original i repetia aleshores.
"With a Little Help from My Friends" no parava de sonar a totes hores per la sintonia radiofònica de torn. Fins que el meu nivell d'anglès em va permetre entendre les lletres de les cançons que escoltava, no em vaig adonar que es tractava de la mateixa peça que tantes vegades havia escoltat a casa en boca dels Beatles. D'això se'n diu fer una versió. I quina veu. Que Elvis i Jagger sonaven negres? No, senyors, ni parlar-ne. Amb tots els respectes, però no. Joe Cocker sí que sonava negre.
Jo, que aleshores amb prou feina sabia què era el rock'n'roll, que el soul em sonava d'haver-ne sentit a parlar per la ràdio però era incapaç de definir-lo i que confonia el gospel amb la coda de "Hey Jude", vaig escoltar aquell "I need someone to loooove!!!!" sortint de la més profunda de les goles i vaig visualitzar un afroamericà de mitjana edat, presència imponent i elegància innata en el vestir -és que fins i tot aquells cors femenins que li preguntaven "Do you need anybody?!" sonaven a petites tinaturners-.
Amb els anys descobriria que l'home era de Sheffield, que la seva pell era tan o més pàlida que la meva i que no s'ajustava a cap cànon de bellesa de l'era pop -no feia falta, el talent mai ha requerit façanes-. També descobriria que no tot era or a la seva collita discogràfica -definitivament, alguns dels seus hits de maduresa tampoc feien falta-. Però el mite de Cocker, blanc o negre però amb una de les veus definitives de la seva generació, el conservo intacte a dia d'avui. Jarvis Cocker? Saben que també és de Sheffield? I que la primera vegada que me'l van anomenar, el seu nom em va sonar a cantant de soul? Ja es deuen imaginar vostès per què...
"With a Little Help from My Friends" no parava de sonar a totes hores per la sintonia radiofònica de torn. Fins que el meu nivell d'anglès em va permetre entendre les lletres de les cançons que escoltava, no em vaig adonar que es tractava de la mateixa peça que tantes vegades havia escoltat a casa en boca dels Beatles. D'això se'n diu fer una versió. I quina veu. Que Elvis i Jagger sonaven negres? No, senyors, ni parlar-ne. Amb tots els respectes, però no. Joe Cocker sí que sonava negre.
Jo, que aleshores amb prou feina sabia què era el rock'n'roll, que el soul em sonava d'haver-ne sentit a parlar per la ràdio però era incapaç de definir-lo i que confonia el gospel amb la coda de "Hey Jude", vaig escoltar aquell "I need someone to loooove!!!!" sortint de la més profunda de les goles i vaig visualitzar un afroamericà de mitjana edat, presència imponent i elegància innata en el vestir -és que fins i tot aquells cors femenins que li preguntaven "Do you need anybody?!" sonaven a petites tinaturners-.
Amb els anys descobriria que l'home era de Sheffield, que la seva pell era tan o més pàlida que la meva i que no s'ajustava a cap cànon de bellesa de l'era pop -no feia falta, el talent mai ha requerit façanes-. També descobriria que no tot era or a la seva collita discogràfica -definitivament, alguns dels seus hits de maduresa tampoc feien falta-. Però el mite de Cocker, blanc o negre però amb una de les veus definitives de la seva generació, el conservo intacte a dia d'avui. Jarvis Cocker? Saben que també és de Sheffield? I que la primera vegada que me'l van anomenar, el seu nom em va sonar a cantant de soul? Ja es deuen imaginar vostès per què...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada