Una escena de metro IV

Estació de Clot Aragó. Ahir a la tarda. Ritme frenètic a la galeria que connecta els vestíbuls de la línia 1 del metro i dels trens de rodalies. Un dobro urgent, una veu desbocada i un saxo en flames. Skiffle, hillbilly, rhythm & blues i rock'n'roll, tot en un. M'hi aturo, ho contemplo, ho escolto i ho gaudeixo. Perquè val la pena. I diposito unes monedes a la funda, i tant que sí, perquè se les mereixen. Al cap d'uns minuts m'adono que toquen peces versionades per Kitty, Daisy & Lewis en aquell incendiari debut homònim (2008). I ho fan amb tota la frescor, la força i el nervi que el trio londinenc ja fa temps va perdre pel camí. Diuen que els britànics tornaran a tocar a Barcelona l'any vinent. I jo no dubto que encara poden oferir bons concerts. Però el que tinc clar és que mai tornaran a sonar com en aquell primer disc. Cap problema. Els metros i els soterranis estan plens de músics amb fam de rock'n'roll. Aquell parell n'eren dos bons exemples.