50 anys de "The Velvet Underground & Nico"

Encara no fa una setmana que commemoràvem el centenari del primer disc de la història del jazz -el single de debut de l'Original Dixieland Jazz Band-, quan toca commemorar un altre aniversari rodó d'un plàstic també essencial, el debut de la Velvet Underground. "The Velvet Underground & Nico" va veure la llum tal dia com avui de 1967. Un artefacte sonor sorgit de l'òrbita d'Andy Warhol -qui en va dissenyar l'emblemàtica caràtula i a qui es va acreditar com a productor, tasca de la qual en realitat s'havia fet càrrec John Cale-, que va avançar per l'esquerra les avantguardes psicodèliques per a esdevenir pilar fundacional de gèneres i corrents aleshores encara a anys llum d'anomenar-se com a tals -del punk al rock alternatiu, de l'art rock a l'indie, del glam al grunge i del shoegaze a l'antifolk-. I per damunt de tot onze cançons que posaven banda sonora a la Nova York més subterrània, incòmoda i atrevida a cop d'electricitat bruta, cacofonies, ritmes hipnòtics, atmosferes desconcertants i una lírica que abordava sense embuts temàtiques com les drogues o el sadomasoquisme. Al seu moment el disc se'l van comprar quatre gats, però com sol dir-se en aquests casos tothom qui el va adquirir va acabar formant un grup -entre els conversos s'hi trobava un jove David Bowie, que va arribar a gravar una versió d'"I'm Waiting for the Man" fins i tot abans que l'àlbum sortís a la venda- i el temps l'ha consolidat com una de les obres més influents de la història de la música enregistrada.