Minifestival 2017, segon acte

Luke Haines, cançons que han fet història.

MINIFESTIVAL 2017

La Capsa, El Prat de Llobregat

25 de març de 2017

El Minifestival de Música Independent ha tancat la seva vint-i-dosena edició tot consolidant un nou format, l'encetat ara fa tot just un any, que reparteix la seva programació en dues dates i dos emplaçaments diferents, l'Espai Jove Les Basses de Barcelona i la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Aquest últim equipament ha guanyat pes al si del festival fins al punt de poder-se considerar com el nou centre neuràlgic d'una cita que va desplegar ahir el gruix més important del seu cartell d'enguany amb un segon acte -el primer havia tingut lloc el passat 11 de març a Les Basses- on novament es van aplegar nous valors i figures de culte tant d'aquí com de fora.

Un dels grans encerts a l'hora d'ubicar a La Capsa un esdeveniment com el d'ahir, va ser sens dubte el fet d'aprofitar la totalitat del seu espai i disposar de dos escenaris diferenciats sense que la programació d'un es solapés amb la de l'altre. D'aquesta manera, la jornada va començar a l'escenari del bar, en horari familiar i amb entrada lliure, dos arguments de pes a l'hora de cercar nous públics. Va ser en aquest escenari on van trencar el gel els autòctons Nice Place amb el seu indie rock de factura urgent, el veterà Chamizo amb una demostració d'ofici més enllà d'estils, i el pop d'herència folk dels sempre sorprenents Balancí. Tres concerts de petit format i tres delícies sonores que van esdevenir molt més que un aperitiu de cara al que vindria a continuació.

APARADOR

L'escenari principal el va inaugurar el bilbaí Pablo Ríos amb un repertori tan fresc i desenfadat com la seva posada en escena. Va començar acompanyant-se d'una guitarra acústica que al cap de poca estona va substituir per bases instrumentals pregravades. "Algú pot queixar-se que això és un playback, i tindrà tota la raó del món", va assenyalar en tota una mostra de desvergonyiment (en el millor dels sentits). El van succeir els barcelonins Zelig, uns vells coneguts del festival que es van manifestar en aquesta ocasió més sòlids i contundents que mai, amb un directe a prova de bales i un cançoner majúscul que conjuga com pocs els ritmes urgents amb el sentit melòdic i les guitarres enceses.

Si el Minifestival és un aparador on descobrir abans que la resta algunes bandes que podrien petar-ho fort en qüestió de temps, el d'Últim Cavall n'és un bon exmple. Els barcelonins ho tenen tot per a situar-se a l'avantguarda del pop en català el dia que aquest país entengui la música més enllà de les festes majors. Tenen cançons contagioses, tenen taules -i això que no fa ni un any que s'ha consolidat la formació-, tenen un cantant dels que marquen la diferència -Rafa Monzó: escoltin vostès la seva veu i no admetin imitacions- i tenen una posada en escena tan solvent com dinàmica. Post-punk a mig camí de la pista de ball i l'èpica més atmosfèrica, i una banda que comença a cotitzar-se a l'alça.

També tenen números d'acabar fent molt de soroll els britànics False Advertising. I no tan sols perquè siguin joves (molt joves) i alguns dels seus components tinguin bones connexions amb algun nom il·lustre de l'escena de Manchester, sinó sobretot per un repertori que beu de l'indie de guitarres dels 90 sense sonar en absolut caduc ni retro. Cançons que evoquen la ràbia i la frescor d'unes Breeders o uns Muffs, disparades l'una darrere l'altra com si no hagués d'haver-hi un demà. I un power trio que surt a l'escenari sense por, amb l'actitud de qui no té res a perdre i a la vegada ho té tot per guanyar. Atenció a la seva vocalista i guitarrista, Jen Hingley: veure de prop com ataca les sis cordes és tot un espectacle en el millor dels sentits.

IL·LUSTRES VETERANS

També des del Regne Unit però amb tot el pes de dues dècades i mitja a l'avantguarda del pop britànic arribava el sempre oportú Luke Haines. L'exlíder i ànima de bandes de culte com The Auteurs o Black Box Recorder tornava al Minifestival amb nou disc sota el braç, "Smash the System" (2016), i aquella ironia anglesa marca de la casa. Tot sol, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica i tan pròxim com de costum, va presentar-se amb la peça titular del citat darrer àlbum abans d'enfilar un repertori farcit de rareses, curiositats en el millor dels sentits -un "Lou Reed Lou Reed" que va interpretar per partida doble- i algunes de les peces amb les quals ha fet història -"Show Girl" o "Lenny Valentino", tan fresques com el primer dia-.

Després d'una lliçó de savoir faire com la que havia ofert Haines, qualsevol s'atrevia a sortir al mateix escenari sense por de relliscar. Una dificultat afegida que els també veterans Linda Guilala van solventar amb una demostració de força, poder i presència de les que no es veuen ni s'escolten cada dia. Una muralla sònica de proporcions inabastables i tot un atac de decibels més demolidor encara que el que la banda gallega havia ofert dos anys enrere a Les Basses. Guitarra, teclat, bateria, videoprojeccions i una veu espectral murmurant passatges onírics sobre una aclaparadora base shoegaze. Un dels punts àlgids d'una nit que va rebaixar tensions amb la posada en escena sempre festiva i efectiva de Helen Love. Supervivents de l'indie britànic més desacomplexat dels 90 i admirats al seu dia per tot un Joey Ramone, van acomiadar el Minifestival 2017 -i van posar La Capsa de potes enlaire- amb una bateria de hits eternament adolescents.