Minifestival 2017, primer acte

Ana Béjar.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017

Espai Jove Les Basses, Barcelona

11 de març de 2017

Pocs festivals musicals poden presumir a casa nostra d'un cartell tan eclèctic i a la vegada coherent com el del Minifestival de Música Independent. Una cita que durant més de dues dècades ha programat noms foranis cars de veure als nostres escenaris tot alternant-los amb algunes de les veus autòctones més inquietes, i que enguany consolida el format de doble data i doble emplaçament encetat durant la passada edició. El primer acte del Minifestival 2017 va tenir lloc ahir a l'Espai Jove Les Basses, que va acollir cinc dels discursos més reposats del cartell d'enguany -la resta de propostes les podrem degustar el proper 25 de març a la sala La Capsa- i on van brillar de manera especial les actuacions de PAVVLA i Ana Béjar.

La primera, encarregada de trencar el gel, és sense cap mena de dubte la gran revelació de la present temporada a l'escena emergent catalana. Alter ego de Paula Jornet, en tan sols mig any s'ha posat crítica i públic a la butxaca amb un àlbum, "Creatures" (2016), que li ha obert les portes de festivals com el texà SXSW -on tocarà d'aquí a menys d'una setmana-. En aquesta ocasió va actuar sense la banda que l'acompanya habitualment, alternant la guitarra amb el teclat i destapant la vessant més crua d'un cançoner farcit de títols tan incontestables com "Young", "This Is Not a Movie" o "Planets and Stars". Un repertori que va eixamplar amb material inèdit i un parell de versions de Frankie Valli ("Can't Take My Eyes Off You") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love"), reinterpretades com si fossin de Jeff Buckley i Tori Amos respectivament.

Béjar, andalusa establerta a Madrid i autèntica figura de culte de l'indie estatal, acumula més de dues dècades de trajectòria al capdavant de formacions com Orlando, Todo o els mai prou reivindicats Usura. Tornava enguany al Minifestival tot presentant el primer disc que signa amb el seu nom, un "The Good Man" (2016) que va repassar en la seva totalitat i sense cap més suport que el d'una guitarra tot terreny, puntuals bases rítmiques pregravades i un petit harmònium amb el qual va traçar alguns dels paisatges més singulars d'un passi on van abundar les emocions fortes. Tot un viatge pels paratges més indòmits del folk i d'un so Americana que la de Jerez amaneix amb motius fronterers i fins i tot flamencs. Les percussions tribals, el nervi de la seva veu i el misteri de l'harmònium van evocar discursos com els de Dead Can Dance o la PJ Harvey de "Let England Shake".

Dues dècades han passat des que Salad van militar en aquell calaix de sastre que va esdevenir el Britpop i van arribar a sortir de gira amb gegants com Blur. Una fita, aquesta última, que Marijne van der Vlugt va recordar abans d'enfilar "Motorbike to Heaven", una de les peces que aquests dies interpreta a duet amb Paul Kennedy en el marc d'un projecte batejat com a Salad Undressed. El repertori clàssic de la banda londinenca, ampliat amb composicions inèdites i interpretat amb format reduït i desendollat. Una sèrie de concerts amb què la parella escalfa motors de cara a una gira de tardor amb la formació completa. A l'escenari de Les Basses, tant la vocalista com el guitarrista es van mostrar tan en forma com el primer dia, si bé ocasionalment el repertori semblava requerir la presència d'una banda sencera que l'acabés de vestir.

Tot el contrari va passar amb el pop eternament naïf de la canària Cristina Quesada, que va recórrer en nombroses ocasions a les bases instrumentals pregravades per a evocar els coloristes paisatges omnipresents a la seva discografia. La qual cosa va funcionar com a declaració d'intencions, però és que d'haver-s'ho estalviat el concert hauria estat igual de sòlid: els moments àlgids de l'actuació van ser els que va desenvolupar amb l'únic acompanyament del seu ukelele o de la guitarra del suec Andreas Jonsson (Alpaca Sports). Van cloure la vetllada els barcelonins Neleonard amb un pop coral que conjuga elegància, sofisticació i un afinat sentit melòdic. Van actuar amb format de trio -veu, guitarra i teclat-, brillant en les distàncies curtes i oferint la vessant més bàsica i pròxima d'un cançoner on ressonen Belle and Sebastian o Camera Obscura. El que conformen perles tan rodones com "Coger frío", que ahir es van aproximar sense reserves a les coordenades del folk-pop més dinàmic i contagiós.