(1939-2017)
"Oh where, oh where can my baby be? / The Lord took her away from me / She's gone to Heaven, so I've got to be good / So I can see my babe when I leave this world". No és habitual que la tornada d'una cançó pop de les que freguen la perfecció adreci la mort d'una forma tan directa. És clar que tampoc ho són en aquesta mena de composicions versos com "I'll never forget the sound of that night / The screamin' tires, the bustin' glass / The painful scream that I heard last". "Last Kiss", el tema que va catapultar Wayne Cochran als primers llocs de llistes com la de Billboard, tractava la pèrdua amorosa des de la perspectiva més tràgica possible, la de l'amant que havia perdut la seva estimada en un fatídic accident de trànsit. L'adéu forçat i irreversible de la innocència, canalitzat en dos minuts de melodies inesborrables i dinàmics arranjaments dominats per un ritme irresistiblement ballable.
Versionada des d'aleshores per desenes d'artistes que van de Del Shannon a Pearl Jam, possiblement sigui "Last Kiss" la peça més emblemàtica d'un repertori on també hi figuren diamants en brut com la versió original d'aquell "Going Back to Miami" al qual molts accedirien a partir de la lectura que en van fer posteriorment els Blues Brothers. Nascut precisament a Miami i dotat amb una veu tot terreny que tant podia sonar tendra com absolutament desbocada, Cochran va esdevenir un dels primers i a la llarga màxims exponents d'allò que algú va anomenar blue eyed soul. Música afroamericana interpretada per rostres pàlids, i una etiqueta que resulta d'allò més absurda en casos com el que ens ocupa. Parlem d'un vocalista i d'un showman de primeríssima divisió que parlava de tu a tu a gegants com Otis Redding o Elvis Presley. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de de 78 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada