2017 en música

Ryan Adams.

No figura en bona part de les llistes i rànquings amb vocació definitiva que tant circulen aquests dies, però si un nom ha marcat el meu 2017 a nivell musical ha estat sens dubte el de Ryan Adams. El seu darrer disc, "Prisoner", referma el seu excel·lent estat de forma a nivell creatiu. I la seva actuació al passat Cruïlla, la primera que oferia a Barcelona en més d'una dècada, justificava la llarga espera amb un repertori de somni i una solvència incontestable sobre les taules. Queda pendent veure'l (i escoltar-lo) en una sala de dimensions raonables i lluny del context festivaler. Potser l'any vinent?

Òbviament no ha estat el d'Adams l'únic gran disc que ha vist la llum aquest 2017. La llista és llarga, i més enllà de tots els que em descuidaré -i dels que encara no he pogut escoltar- cal destacar els llançaments que han signat durant aquests darrers dotze mesos The War On Drugs, Peter Perrett, Courtney Barnett & Kurt Vile, Anímic, Xavier Calvet, Brighton 64, Mazoni, Joan Queralt, Ran Ran Ran, Bob Dylan, Dan Auerbach o Steven Munar. De directes també n'he pogut presenciar uns quants que trigaré a oblidar: el desè aniversari de The Missing Leech, els Rolling Stones desafiant una vegada més la lògica del temps i els elements, el retorn gairebé secret de Top Models, l'estrena del nou format d'Anímic, Lewis & Leigh en un teatre per a un centenar de persones, Little Steven per partida doble, Slayer, Nikki Lane, Van Morrison, Donovan, The Damned, La Femme o Wax Taylor.

A nivell de decepcions, la previsibilitat i la manca d'inspiració d'"Everything Now" marquen ara per ara el final de la meva intensa relació amb la que, malgrat tot, segueix essent una de les meves bandes preferides del segle XXI. Uns Arcade Fire que sí que van brillar, i de quina manera, en la immensitat del Fòrum durant el passat Primavera Sound. Però pitjor que les decepcions són els adéus amb caràcter definitiu. Si 2016 va ser l'any en què la música pop va prendre consciència de la mortalitat amb cops tan durs com les baixes de Bowie, Prince, Alan Vega o Leonard Cohen, 2017 ha ampliat la crònica negra amb pèrdues tan irreparables com les de Chuck Berry, Tom Petty, Fats Domino, Gregg Allman, Sonny Burgess, Malcolm Young, Chris Cornell, Glen Campbell, Don Williams, Dave Hlubek, Grant Hart, Wayne Cochran, Johnny Hallyday o Charles Bradley. En pau descansin tots ells.