Set dècades de dinàmic i vital rock'n'roll

Elton John, en una imatge del Wonderful Crazy Night Tour.

ELTON JOHN

Palau Sant Jordi, Barcelona

3 de desembre de 2017

Poques figures solistes poden presumir d'una banda d'acompanyament que hagi aconseguit mantenir una certa estabilitat durant més de quatre dècades. En el cas d'Elton John, el nucli que conforma juntament amb veterans com Davey Johnstone o Nigel Olsson, guitarrista i baterista respectivament d'una formació que s'amplia fins als sis músics, s'ha mantingut gairebé inalterable des de molt abans que nasquessin els rostres més joves que van acudir la nit passada al Palau Sant Jordi. La qual cosa explica una química i unes dinàmiques de grup que asseguren no tan sols una solvència escènica fora de sèrie en grans recintes sense necessitat d'excessius artificis -l'únic decorat era una testimonial pantalla al fons de l'escenari-, sinó també la coherència d'una producció discogràfica que a dia d'avui manté el tipus malgrat quedar lluny els seus capítols més inspirats.

De "Wonderful Crazy Night" (2016), el títol més recent, en van caure dues peces durant el terç inicial del concert, "Looking Up" i "A Good Heart". La primera és la viva mostra de com seguir fent rock'n'roll absolutament enèrgic i vitalista amb 70 anys a l'esquena; la segona una balada marca de la casa que poca cosa pot aportar a aquestes alçades més enllà de refermar les bones formes d'un John que arrenca incombustible la seva vuitena dècada de vida. La resta del repertori la van compondre fins a una vintena de tòtems de ple dret, clàssics del rock'n'roll amb totes les lletres i pilars indiscutibles del cànon musical del segle XX. De seguida s'ha dit, senyors, de seguida s'ha dit.

A veure qui més pot saltar a l'escenari i encadenar com si res "The Bitch Is Back", "Benny and the Jets", "I Guess That's Why They Call It the Blues" i "Take Me to the Pilot". A veure qui pot alternar durant dues hores llargues de recital la tendresa de "Daniel", l'emoció a flor de pell de "Your Song", la sofisticació soul de "Philadelphia Freedom" o el nervi rocker d'un "Levon" augmentat amb tota una exhibició instrumental per cortesia de Johnstone i companyia. A veure qui més pot fer un solo impossible amb el piano i, quan sembla que acabarà desembocant en "Pinball Wizard", despenjar-se amb una estratosfèrica "Rocket Man". A veure qui pot culminar una actuació amb una bateria de trencapistes de la mida d'"I'm Still Standing", "Crocodile Rock", "Your Sister Can't Twist" i "Saturday Night's Alright for Fighting". Una festa de cap a peus que tan sols es va refredar, ja en tanda de bisos, amb la protocolària lectura en solitari de "Candle in the Wind". L'apunt anecdòtic d'una nit memorable.