El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.
Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.
Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada