Clem Burke (1954-2025)

El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.

Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti Smith, Blondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

Seymour Stein (1942-2023)

SEYMOUR STEIN
(1942-2023)

Saben vostès què tenen en comú bandes i solistes com Ramones, Talking Heads, Madonna, Replacements o Pretenders? Doncs que les seves carreres discogràfiques, o bé van començar a Sire Records, o bé van alçar definitivament el vol des del moment en què van fitxar per la disquera que Seymour Stein havia fundat el 1966 juntament amb Richard Gottehrer –en un principi, per distribuir als Estats Units la música d'exponents de la contracultura britànica com Tomorrow o The Deviants; més tard van fitxar també als Flamin' Groovies, entre d'altres-. Després de jugar un paper clau en la difusió del punk i la New Wave entre finals dels 70 i principis dels 80 –es diu que aquesta última etiqueta la va mig inventar el mateix Stein com a alternativa al terme punk, que li semblava pejoratiu-, el segell va ser absorbit durant la dècada dels 90 per Warner Records, corporació de la qual Stein va arribar a ser vicepresident. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Canisso (1965-2023)

CANISSO
(1965-2023)

El nom del grup s'inspirava en el de Ramones, una de les seves màximes influències. Però la seva música, si bé bevia del punk, també incorporava elements del metal i del rock alternatiu més contundent. Formats el 1987 a Brasilia i amb un primer àlbum de títol homònim publicat el 1994, Raimundos van ser una de les bandes de rock més populars al Brasil durant la dècada dels 90. José Henrique Campos Pereira, més conegut com a Canisso, va ser-ne el baixista des dels seus inicis fins a l'any 2002. El 2007 hi va tornar, i s'hi havia mantingut fins ara. Ha mort a l'edat de 57 anys.

R.I.P. Pat Briggs

Pat Briggs.

Ha mort Pat Briggs, cantant de Psychotica, aquella banda novaiorquesa que en plena era alternativa va tenyir el rock industrial d'estètica glam, i pel camí va facturar obres com l'àlbum de debut homònim de 1996 –que els va portar a compartir escenari amb Metallica, Screaming Trees, Soundgarden i Ramones al Lollapalooza d'aquell mateix any- o "Espina" (1998). El grup es va formar a l'enyorat Don Hill's del Soho de Manhattan, quan el mateix Briggs n'era el cap de sala. Prèviament havia treballat al Limelight, on havia format una house band amb tres pesos pesants de l'òrbita hard rock com eren Tracii Guns (L.A. Guns), Johnny B. Frank (Kingdome Come) i Rikki Rockett (Poison). Sí, aquest detall potser li generi algun curtcircuit a més d'un, però així són les coses i no deixa de ser d'allò més natural que una colla de músics s'ajuntessin per fer música.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

Un passeig virtual pel CBGB

La sala principal del CBGB, amb l'escenari al fons, vista des de la taula de so.

Un dels capítols que millor van il·lustrar el procés de gentrificació que va experimentar Manhattan durant les primeres dues dècades del segle XXI, va ser el tancament del llegendari CBGB. El santuari del punk novaiorquès va abaixar la persiana de forma definitiva la tardor de 2006. Pocs mesos abans, algú va fotografiar tots i cada un dels racons del local amb una càmera de 360 graus. El portal digital 360vr ha recuperat les imatges amb forma de passeig virtual pel CBGB, des de l'accés principal pel 315 del Bowery fins als mítics lavabos, passant per la barra de bar i l'escenari on s'havien foguejat Ramones, Television i companyia. Poden accedir-hi a través d'aquest enllaç.

De samarretes i dessuadores

Slayer.

Un nen d'uns deu anys, caminant pel carrer amb una dessuadora d'Slayer, ahir a la tarda. La seva mare li va deixar anar: "No tens calor, amb màniga llarga i de negre al mes de juny?". I ell li va respondre: "És que a mi m'agrada el metal, mama, i són Slayer!". Com acostumo a dir en aquests casos, vagin vostès a explicar-li al marrec en qüestió que a la seva edat se suposa que hauria d'escoltar trap i reggaeton. És molt probable que els acabi obsequiant amb una resposta digna de ser emmarcada.

La cambrera adolescent d'un bar que em queda a prop de la redacció, ara fa alguns dies, prenent-me nota mentre jo em fixava en la seva samarreta psicodèlica de Queens Of The Stone Age. Vaig comentar el detall, i em va respondre que no tenia ni idea de què significava el nom de QOTSA i que la samarreta li havia regalat la seva mare. La seva mare, que alhora és la propietària del bar i estava escoltant la nostra conversa amb una expressió facial que venia a dir que probablement s'havia equivocat comprant-li aquella samarreta a la seva filla.

Fa també alguns dies, a última hora de la tarda, un individu de mitjana edat fent footing amb una samarreta de Grateful Dead. Pobre Jerry Garcia, si aixequés el cap, vaig pensar. Ignoro si aquell bon home sabia què portava posat, però no puc evitar recordar quant de mal han arribat a fer les samarretes de Ramones i companyia comercialitzades des de ja fa uns quants anys per determinades cadenes de botigues de roba. Tot plegat, em temo, símptoma d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure.

Phil Spector (1939-2021)

PHIL SPECTOR

(1939-2021)

"Quan miro enrere, estic content d'haver gravat un disc amb Phil Spector, perquè vaig treballar amb una llegenda del rock'n'roll. L'últim que conec d'ell són les seves produccions per als Ramones i els Beatles. Estic orgullós de formar part de la seva discografia. Quan vam gravar amb ell, va ser molt difícil i estressant. Però tot i això estic molt content d'haver-ho fet". Són declaracions de Johnny Ramone en una entrevista que apareix reproduïda de forma parcial al llibret d'una de les reedicions d'"End of the Century" (1980), l'àlbum que Ramones van gravar a les ordres de Phil Spector. Unes sessions caòtiques i accidentades –s'ha arribat a parlar fins i tot de la presència de pistoles a l'estudi-, tal i com marcava el modus operandi del llegendari productor, que no obstant van donar peu una obra amb caràcter essencial, com pràcticament tot allò que tocava el geni del Bronx.

Les paraules de Ramone expliquen molt bé la dimensió d'una figura tan referencial en el terreny artístic com qüestionable en l'àmbit personal. Algú capaç de reinventar l'estudi de gravació com a concepte i d'expandir-ne el ventall de possibilitats a través d'una tècnica, l'anomenat Wall of Sound, que ell mateix havia pensat i desenvolupat. Algú capaç de (re)definir la música pop fins a deixar-la a punt d'encarar les següents cinc o sis dècades (com a mínim), però alhora fer la vida impossible i fins i tot martiritzar a tothom qui tenia al voltant. Com a mostra el drama de Ronnie Spector, que després de tocar el cel amb les Ronettes de la mà d'aquell "Be My Baby" que possiblement sigui la més definitiva de totes les pistes que va produir el del Bronx, va haver de conviure amb un marit possessiu i maltractador que la va mantenir pràcticament presonera a casa seva fins que ella mateixa en va fugir a la desesperada.

El convuls matrimoni amb Ronnie Spector és el més destacat d'una sèrie de capítols obscurs que culminen l'any 2009 amb una pena de presó per l'assassinat de l'actriu Lana Clarkson el 2003, i que inclouen també sessions de gravació tan tenses com les del disc de versions "Rock'n'Roll" (1975), de John Lennon, durant les quals Spector va arribar a disparar una pistola a l'estudi –sí, l'home tenia força desenvolupat el gust per les armes de foc- abans d'abandonar el projecte literalment segrestant uns màsters que l'exBeatle va trigar anys a poder recuperar. O les desavinences amb uns Starsailor que van decidir prescindir d'ell a mitja gravació de l'àlbum "Silence Is Easy" (2003), una de les últimes produccions en les quals va treballar.

Spector ha mort a la presó, per causes derivades del coronavirus, a l'edat de 81 anys. Deixa un llegat tan monumental com inabastable, que va de les Ronettes, les Crystals i els Teddy Bears a obres majúscules de Dion, Ike & Tina Turner, George Harrison o el mateix Lennon –menció a part mereix la seva reconversió de l'abortat projecte Get Back dels Beatles en aquell "Let It Be" (1970) que va salvar els mobles però no va convèncer a Paul McCartney-. Se'n va havent influït a múltiples generacions –de The Jesus and Mary Chain a Twin Temple passant per La Brigada, són incomptables les bandes que han homenatjat el totèmic patró rítmic de Hal Blaine a "Be My Baby"-. Ens ha deixat un dels arquitectes de la música pop tal i com l'hem conegut durant dècades. També un personatge difícil i controvertit, com la gran majoria de genis que han passat per aquest món. En pau descansi.

Drive-By Truckers - "The New OK" (2020)

Els plans de Drive-By Truckers a l'inici d'aquest 2020 consistien en sortir de gira a presentar el seu aleshores darrer disc i dir tot allò que havien de dir, que no era poc tenint en compte que "The Unraveling" (2020) adreçava i segueix adreçant l'estat de les coses a l'Amèrica de Trump. Com a tants altres músics i conjunts d'arreu del planeta, la pandèmia i les mesures que se n'han anat derivant han acabat frustrant qualsevol pla possible. Una situació que Paterson Hood, Mike Cooley i companyia han aprofitat per donar forma a un nou àlbum d'estudi que segueix abordant tota la convulsió i la incertesa propis d'un país governat per un piròman.

No totes les peces d'aquest "The New OK" (2020) són noves de trinca. N'hi ha que s'havien descartat durant les sessions de "The Unraveling". I també n'hi ha, és clar, que adrecen episodis viscuts durant els darrers mesos, com per exemple la mort de George Floyd a mans d'un agent policial ("Watching The Orange Clouds"). Certament, d'arguments per escriure cançons no els n'han faltat durant aquest 2020 que ha estat qualsevol cosa menys tranquil a la terra d'Elvis Presley i Otis Redding. Però tot i això, la tònica general és la d'un àlbum mancat de la profunditat i la vocació perdurable dels seus predecessors.

No és en absolut un mal disc, que consti. D'encerts n'hi ha, i val la pena destacar-los. De la tensa tenebra inicial de la peça titular al rock vitalista i stonià de "The Perilous Night", passant per la petjada punk de "The Unraveling" –definitivament, no hauria desentonat al plàstic que portava el seu títol-. Però un cop escoltat en la seva integritat, un no pot evitar contemplar-lo com un disc de campanya, fruit del moment i pensat per al moment, que deixarà de tenir sentit quan hagi passat tota aquesta bogeria (la sanitària i la política). Això sí, la versió de "The KKK Took My Baby Away" (Ramones) que tanca el plàstic resulta d'allò més simpàtica i fins i tot podria funcionar com a bis quan les circumstàncies permetin el retorn de les gires.

Escoltin "The New OK" a Bandcamp.

Hey Ho! Let's Go!

Ramones.

Dies enrere, tornant cap a casa, una nena de poc més de deu anys d'una família de les que ara es diuen "racialitzades" va assenyalar la meva samarreta de Ramones al crit de "Hey Ho! Let's Go!", em va obsequiar amb un somriure i em va cantar el "Blitzkrieg Bop" davant les mirades atònites (en positiu) de la seva mare i d'un servidor. Aquests detalls t'alegren el dia. Punt.

L'arxiu (gairebé) clandestí de Julian Stone

Ramones, fotografiats per Julian Stone.

Potser sonarà absurd en un moment en què qualsevol cosa que passi en un escenari pot acabar esdevenint carn (o fins i tot carnassa) de Facebook, Twitter o (sobretot) Instagram, però hi va haver un temps en què accedir a un concert equipat amb una càmera fotogràfica podia esdevenir un autèntic esport de risc -a no ser que un fos fotògraf professional i disposés de l'acreditació pertinent, és clar-. Ho sap prou bé el californià Julian Stone, un aficionat a la fotografia que durant la dècada dels 80 va entrar la seva càmera d'amagat en incomptables concerts i va arribar a acumular tot un arxiu d'imatges no oficials, de factura amateur si volen, però en qualsevol cas documents gràfics d'aquelles actuacions -s'ha de reconèixer que l'home sabia disparar-. Entre els artistes que va retratar hi trobem noms com els de Ramones, Prince, Chuck Berry, Grateful Dead, Madness, U2, Elvis Costello, Talking Heads o David Bowie. Retirat des de fa anys del món de la fotografia, Stone ha recopilat recentment bona part de la seva col·lecció a "No Cameras Allowed: My Career as an Outlaw Rock & Roll Photographer" (2018), un volum que poden vostès adquirir a través del seu web.

Dia de la Ràdio 2019

Ramones.

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Un mitjà que m'ha donat moltes alegries i m'ha ensenyat moltíssimes coses. Me les ha ensenyat sobretot com a oient, però també com a director, col·laborador i (ocasionalment) director de diversos espais radiofònics a través i a partir dels quals, a més, he arribat a conèixer gent increïble, meravellosa i encantadora (bé, i també alguns autèntics malparits, però aquest és un altre tema). Per això em ve de gust aprofitar la data d'avui per fer-li un merescut homenatge i recordar aquella cançó que al seu moment li va dedicar un dels meus grups preferits. "Do You Remember Rock'n'Roll Radio?" de Ramones, una d'aquelles peces que carreguen les piles sí o sí.

40 anys de "Rocket to Russia"

No són poques les veus autoritzades que han arribat a qualificar "Rocket to Russia" (1977) com el millor disc de Ramones. L'afirmació és tan discutible com qualsevol altra, i més tenint en compte que el tercer àlbum dels de Queens seguia els mateixos patrons definits als dos plàstics anteriors -el seminal debut homònim (1976) i "Leave Home" (1977)-. Però el que no es pot negar és la presència d'algunes de les peces més icòniques del cançoner ramonià, com és el cas de "Rockaway Beach", "Teenage Lobotomy", "Here Today, Gone Tomorrow", "We're a Happy Family" o l'eterna "Sheena Is a Punk Rocker" -a més de les celebrades revisions de "Surfin' Bird" i "Do You Wanna Dance?", originals dels Trashmen i Bobby Freeman respectivament-. El títol del disc feia referència a l'animadversió que sentia Johnny Ramone envers la Unió Soviètica, i la fotografia de la caràtula mostrava la banda al carreró situat just al darrere del CBGB. Cal destacar també que aquest va ser l'últim àlbum enregistrat per la formació original de Ramones: Tommy Ramone, bateria del grup i coproductor del disc juntament amb Tony Bongiovi, va abandonar el grup poc després que aquest veiés la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.

La samarreta de Ramones

Guy Garvey (Elbow) afirmava fa cosa d'un any que la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. El mateix passava anys enrere amb les samarretes de Ramones. Parlo d'abans que el logotip dels novaiorquesos esdevingués un guarniment estètic més per a gent que probablement no ha arribat a escoltar mai "Rocket to Russia" (1977). Sigui com sigui, una samarreta de la banda de Queens encara pot connectar ànimes distants però amb mentalitats similars. Aquest matí portava posada jo la meva quan he arribat a la feina mentre un dels meus companys parlava amb un conegut amb el qual jo no havia coincidit mai. El meu company ens ha presentat i el primer que m'ha dit aquella persona és que anys enrere havia coincidit amb Dee Dee Ramone després d'una actuació de la banda a Barcelona. Ha estat el punt de partida d'una conversa que s'ha allargat durant una bona estona -i més que s'hauria allargat de no ser perquè tots dos teníem feina-, i durant la qual han sortit temes com el desaparegut CBGB o la botiga d'Amoeba a San Francisco. La persona en qüestió i un servidor vivim en móns gairebé paral·lels i ens dediquem a activitats complementàries però no sempre ben avingudes. En qualsevol cas ens uneix la nostra perspectiva melòmana, i només per això sé que serà un plaer coincidir amb ell si mai ho torno a fer -i tant de bo sigui així-. Crec que ja ho he dit en més d'una ocasió, però la cultura serveix per coses com aquesta.

La llista punk de Rolling Stone

Si dies enrere em referia al dossier publicat per The Wire sobre el fenomen anarcopunk, avui m'agradaria citar el rànquing publicat per Rolling Stone a la seva edició del passat 21 d'abril. La llista dels 40 millors discos punk de tots els temps segons la revista nord-americana, ni més ni menys. No hi falten habituals com els Sex Pistols, The Clash o els Ramones -a qui es dedica la portada i un extens article biogràfic per cortesia de Mikal Gilmore-, però el seu veritable valor recau en la inclusió de noms i títols menys evidents -com Crass, padrins del citat anarcopunk-, i fins i tot d'artistes no sempre emmarcats en els paràmetres on solem ubicar el punk, cas de Sonic Youth, Yeah Yeah Yeahs o els Replacements. Ara bé, resulta incomprensible l'absència de noms com MC5, The Damned, els Sonics, els Dead Boys, Social Distortion, Bad Religion o els Dictators en un rànquing que inexplicablement situa Blink-182 per damunt de Devo i els Dead Kennedys.

40 anys de "Ramones"

Doncs resulta que avui es commemora el quarantè aniversari del debut homònim de Ramones (1976, Sire Records). Podria parlar ara de la seva inabastable influència, de totes les històries que hi ha al darrere i de tot allò que va desencadenar. També dels seus autors, del seu pes indiscutible en la història de la cultura contemporània i d'una trajectòria mai prou valorada mentre va durar. Fins i tot podria referir-me a una caràtula que esdevindria una icona o a com els de Queens van posar banda sonora a una Nova York perillosa i a la vegada excitant. Però tot això s'ha explicat, escrit i debatut tantes vegades que a aquestes alçades tan sols se m'acut un comentari per fer. Que malgrat el pas del temps i les legions d'alumnes, imitadors i usurpadors, aquelles catorze cançons segueixen sonant tan fresques i trencadores com el primer dia. De fet, això també s'ha dit tantes vegades que més val deixar-ho estar. Més val tornar-lo a punxar i que soni ben fort. Hey Ho, Let's Go!

El manifest de Tony Parsons

Ramones.

"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti Smith, Ramones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.

Tommy Ramone (1952-2014)

TOMMY RAMONE

(1952-2014)

R.I.P.