Clem Burke (1954-2025)

El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

El meu bar preferit d'aquest món

La mítica façana de l'Skull.

Saps que t'has fet gran quan et trobes a la barra d'un bar explicant-li a un desconegut que una vegada vas cantar amb Iggy Pop en un escenari, que sense saber ben bé com et vas colar a un concert de Dickey Betts en un soterrani de Times Square, o que Texas Terri es va despilotar al teu davant mentre li feies una entrevista al camerino del Mephisto. Però, a la vegada, saps que això de fer-se gran és relatiu quan el bar és a punt de tancar, tu et disposes a retirar-te, de cop i volta entra un grup de deu argentins que no saps d'on han sortit, comencen a demanar cançons dels Rolling Stones, i decideixes que mai és massa tard per fer la penúltima. Per tota la resta, l'Skull de Platja d'Aro segueix sent el meu bar preferit d'aquest món. Parada obligada abans i després d'assistir al FestiSurf Costa Brava.

Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

50 anys de "Raw Power"

Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.

La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.

El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".

I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.

El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

50 anys de "Transformer"

Mig segle passejant pel costat més salvatge de la vida. Tal dia com avui de 1972, fa exactament 50 anys, Lou Reed va lliurar "Transformer". El seu segon àlbum en solitari, l'obra que va donar l'impuls definitiu a una carrera que fins aleshores semblava condemnada a no enlairar-se, i per damunt de tot la celebració del vessant més decadent, corrosiu i excessiu de l'era glam. Producció de David Bowie, que segellava d'aquesta manera un any absolutament meteòric –venia de publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", d'interpretar "Starman" al Top of the Pops i de cedir "All the Young Dudes" a uns Mott The Hoople que també li acabarien devent part de la seva carrera- i rescatava el novaiorquès tal com posteriorment ho faria amb Iggy Pop.

Gravat durant l'agost d'aquell mateix 1972 als londinencs estudis Trident, "Transformer" es va beneficiar d'una nòmina de músics de sessió on destacava la presència d'habituals de l'òrbita de Bowie com Mick Ronson, a la guitarra i al piano, o un Trevor Bolder que es feia càrrec de la trompeta i deixava el baix a les mans del veterà Herbie Flowers. Reed hi aportava aquella actitud tan seva, a mig camí de la timidesa i la mala llet, i sobretot una col·lecció majúscula de cançons entre les quals ja figuraven alguns dels seus clàssics més canònics. Per exemple, el rock'n'roll subterrani –i deliciosament sleazy- de la inicial "Vicious" o el tènue preciosisme de "Satellite of Love", composta durant els seus últims mesos al capdavant de la Velvet Underground.

Menció a part mereixen, és clar, "Perfect Day" i "Walk on the Wild Side". La primera podria ser perfectament una de les cançons més boniques de la història, postal d'una Nova York tardorenca a partir d'uns versos tan universals com la declaració de qui ha passat el millor dia de la seva vida al costat de la persona a la qual estima. "Walk on the Wild Side", com indica el seu títol, en podria ser el revers. Un passeig per uns baixos fons poblats per transvestits, gigolós, ionquis, camells i totes aquelles criatures de la nit que solen incomodar les ments més benpensants de cada casa. Tot plegat, al ritme gairebé jazzístic que marcava el contrabaix de Flowers i amanit amb els irresistibles cors del trio vocal Thunderthighs. Absolutament icònica, també, la fotografia de la caràtula, obra de Mick Rock.

Jerry Allison (1939-2022)

JERRY ALLISON
(1939-2022)

Sempre m'ha fascinat la forma com Jerry Allison tocava la bateria a "Peggy Sue" (1957), una de les peces més reconegudes de Buddy Holly i un esglaó en ella mateixa dins de l'escala evolutiva del primer rock'n'roll. Aquell retruc insistent que bevia del swing però avançava per l'esquerra a bona part de les bases rítmiques rockeres del moment, marcant diferències d'entrada i fent escola a la llarga. Allison era coautor del tema en qüestió juntament amb el mateix Holly i el productor Norman Petty –Peggy Sue Gerron era la seva parella, i el fet de batejar la cançó amb el seu nom va ser una forma de reconciliar-s'hi durant un període de ruptura-.

El bateria era l'únic supervivent dels Crickets originals després de la mort del baixista Joe B. Mauldin l'any 2015. El 1958 va destacar pel seu compte amb una versió de "The Wild One" –rebatejada com a "Real Wild Child"-, original del rocker australià Johnny O'Keefe que dècades més tard esdevindria també un hit incontestable amb la veu d'Iggy Pop. La va publicar sota el pseudònim d'Ivan –el seu nom civil era Jerry Ivan Allison-, amb Holly acompanyant-lo a les sis cordes. Després de la mort del vocalista i guitarrista, va seguir militant als Crickets fins que el traspàs de Mauldin va precipitar el final de la banda. Ens va deixar ahir, pocs dies abans de fer 83 anys.

D'Iguana només n'hi ha una

IGGY POP
Festival de la Porta Ferrada
Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

29 de juliol de 2022

En una escena de "Gimme Danger" (2016), el documental de Jim Jarmusch sobre els Stooges, Iggy Pop recorda una conversa que va tenir amb Tony Defries en algun moment de 1974. L'aleshores mànager de David Bowie i dels mateixos Stooges va proposar a Pop interpretar el paper de Peter Pan en un musical que s'havia d'estrenar a Broadway, a la qual cosa ell va respondre que es veia més aviat a la pell de Charles Manson. Segons la Iguana, aquella resposta va trencar per sempre més la relació d'un decebut Defries amb uns Stooges que musicalment representaven –i segueixen representant- el final d'un somni, el dels coloristes 60 i la generació dels fills de les flors, que el mateix Manson havia sepultat per sempre més en un dels capítols més macabres de la història recent dels Estats Units.

Mig segle després, el de Michigan segueix destil·lant perill amb cada moviment que fa a l'escenari, però també personifica a la seva manera el mite de la joventut eterna. Potser no sigui el Peter Pan que Defries tenia en ment, però amb 75 primaveres a l'esquena segueix ballant amb el tors al descobert, rebolcant-se per terra, provocant al respectable i animant-lo a fer tot allò que estigui prohibit. La nit passada, en el marc d'un d'aquells festivals d'estiu on el públic natural de l'estrella de torn sol barrejar-se amb els espectadors de temporada que hi són perquè toca, centenars d'ànimes van desafiar les normes del recinte tot responent en massa al primer crit de la Iguana, que en qüestió de 30 segons i sense haver cantat encara una sola nota va transformar diverses files de seients reservats en una caòtica pista on els presents van saltar, van ballar pogo i fins i tot van protagonitzar diversos intents d'invasió d'escenari. Els somriures i els gestos de complicitat de l'artista contrastaven amb el nerviosisme creixent entre el personal de seguretat.

L'actuació de Pop a Sant Feliu de Guíxols, deu anys després de la seva última visita a terres catalanes –Cruïlla 2012, encara al capdavant d'uns reformats Stooges-, s'emmarcava en una gira que al seu dia es va anunciar com l'última de la Iguana i que ara fa dos anys s'hauria aturat al barceloní Primavera Sound de no haver estat per la pandèmia. També en la presentació d'un àlbum, "Free" (2019), on el padrí del punk adopta un posat més reposat i fins i tot intimista que de costum. Un treball que part de la seva parròquia encara mira amb recel malgrat contenir perles com "Loves Missing" o "James Bond", augmentades en directe per una banda tan solvent com versàtil, capaç de canalitzar l'energia bruta del cançoner stooge, reciclar la sofisticació kraut de "Sister Midnight" i injectar essències jazzístiques a títols com "I'm Sick of You" o un "Lust for Life" amb deliciós acabat soul –a destacar la trompeta de Leron Thomas i la guitarra velvetiana de Sarah Lipstate-

D'aquest darrer treball en van caure quatre peces –per emmarcar, el misteri crepuscular de la mateixa "Free"-, i va inspirar la claustrofòbica introducció instrumental que va deixar pas al cop de puny frontal de "Five Foot One". Va ser l'inici d'una orgia de rock'n'roll de les que ja no es veuen, amb la Iguana presumint d'una vitalitat que pràcticament deixa en no res els gestos atlètics d'un Mick Jagger. Místic i transcendental en els passatges més lisèrgics –aquell "Gimme Danger" que pràcticament va valer mitja entrada-, absolutament desbocat als esclats elèctrics –"T.V. Eye", "Death Trip"-, pletòric a l'hora de comandar el respectable en els massius càntics que van desencadenar "The Passenger" i "I Wanna Be Your Dog". La traca final amb "Down on the Street", "Fun House" i "Search and Destroy" va ser molt més que una lliçó d'història. La gènesi del punk rock explicada en primera persona per qui la va escriure al seu dia a cop de sang i suor. Miracle i privilegi, poder-ho presenciar ara i aquí. Defries se'n faria creus.

50 anys de Ziggy Stardust

Més que l'obra definitiva de l'era glam, un dels discos capitals de la història del rock i un dels pilars de la cultura pop de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de David Bowie i el treball que va situar-lo a l'avantguarda de la revolució glam, a la graella de sortida del punk i tots els seus derivats, i a la mateixa alçada de tots aquells referents a qui portava gairebé una dècada provant d'emular. Si la carrera de Bowie havia estat fins aleshores una successió d'inicis en fals, Ziggy Stardust venia a confirmar la promesa d'un "Hunky Dory" (1971) publicat tan sols mig any abans, on el de Brixton havia trobat per fi la seva pròpia veu. S'havia acabat seguir tendències, a partir d'aquell moment seria ell qui les dictés.

El cert és que les cançons de Ziggy Stardust s'havien escrit pràcticament al mateix temps que les de "Hunky Dory", però Bowie va fer bé deixant-les reposar uns mesos. D'aquesta manera, el que en un principi havia de ser una col·lecció de píndoles de rock'n'roll de naturalesa subterrània i vocació massiva, va acabar seqüenciant-se com una obra conceptual que explicava una història amb principi i final –algunes lletres es van reescriure a l'últim moment-. La d'un alienígena androgin i bisexual –Ziggy, un personatge inspirat en figures com les de Vince Taylor, Iggy Pop o The Legendary Stardust Cowboy- que arribava a un planeta a punt de col·lapsar –la Terra, evidentment- per salvar-lo a ritme, sí, de rock'n'roll. A partir d'aquí, Bowie explorava conceptes com la fama –i el culte que hi ha al seu voltant-, l'excés o les sexualitats no normatives. Si tot plegat els sembla més actual que mai a aquestes alçades, pensin que el disc es va publicar mentre a Espanya encara es condemnaven els opositors al règim a mort per garrot vil.

Produït per Ken Scott –aleshores ja un aliat clau de Bowie, al costat del qual s'havia consolidat com un dels grans productors de la seva generació-, i amb els recentment rebatejats Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- refermant-se com una de les bandes d'acompanyament més sòlides de tots els temps, Ziggy Stardust és l'àlbum de peces com "Five Years", "Soul Love", "Moonage Daydream", "Lady Stardust", "Hang on to Yourself" o aquell gran final amb la deliciosa decadència de "Rock'n'Roll Suicide". Pistes que no tan sols funcionaven per elles mateixes al marge del conjunt, sinó que encara avui es troben entre el més notable del catàleg de Bowie –que ja és dir-.

Títols a destacar? Tots i cada un, però posats a triar-ne tres podríem començar per la mateixa "Ziggy Stardust" i la forma com pràcticament encapsula tot el rock dels 70 en un univers de fantasia –de quan la música pop convidava a cultivar la imaginació, i el rock era l'últim refugi contra tots els mals-. També el rock'n'roll corrosiu de "Suffragette City" –amb referència lírica a "A Clockwork Orange" (1971) d'Stanley Kubrick, estrenada mesos abans-. I per descomptat "Starman", una de les joies més brillants del repertori de Bowie, publicada prèviament com a single i immortalitzada poques setmanes després en una apoteòsica actuació al Top of the Pops. L'anunci de l'arribada del protagonista, amb una melodia, un ritme i uns arranjaments que eren folk, pop, psicodèlia i rock, i alhora anaven més enllà de tot això.

I després hi havia la caràtula, icònica com poques. Bowie, caracteritzat com a Ziggy Stardust, fotografiat al portal d'una pelleteria de Heddon Street. La instantània es va captar al cor de Londres –a escassos metres de Piccadilly Circus-, però la imatge evocava més aviat un carreró perdut en algun indret remot de l'extraradi de la capital britànica. El rock'n'roll entès com a sinònim de perill. I el futur Duc Blanc a punt de conquerir el món d'una vegada per totes, començant per la ciutat que l'havia vist néixer, créixer i formar-se. Si T.Rex havien definit el glam durant els dos anys anteriors, Bowie en va esdevenir per mèrits propis el màxim exponent i ambaixador a escala global. Fins al punt que l'etiqueta se li va fer petita en qüestió d'anys, a mida que el seu geni i el seu talent anessin desafiant tota mena de límits i convencions. Avui fa 50 anys va començar una nova era –i ningú ha dit que s'hagi acabat-.

Cat Power - "Covers" (2022)

Una vegada, un periodista va preguntar a Cat Power per què havia utilitzat uns acords diferents per gravar la seva versió del clàssic dels Rolling Stones "(I Can't Get No) Satisfaction" –inclosa a "The Covers Record" (2000), el seu primer àlbum de versions-. Ella va respondre que al moment d'enregistrar-la només sabia tocar els acords de "Rising Sun Blues", la peça tradicional popularitzada pels Animals sota el títol de "The House of the Rising Sun", i que simplement havia fet la seva lectura de l'himne stonià amb els recursos de què disposava. El resultat vindria a definir què significa fer una versió, en el millor sentit.

Dues dècades llargues més tard, l'alter ego de Chan Marshall disposa de força més recursos tant a l'estudi com a l'escenari. Tot i això, encara segueix essent capaç de sorprendre el personal tot donant la volta a peces a priori intocables. Ho acaba de fer, per exemple, amb "Against the Wind", el clàssic de Bob Seger, reconvertit per la d'Atlanta en una fantasmagòrica balada. També amb una claustrofòbica presa d'"It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", aquella answer song amb què Kitty Wells havia posat sobre la taula les qüestions de gènere a ritme de genuí honky tonk el 1952.

Totes dues peces figuren a "Covers" (2022), el seu tercer disc de versions –el segon va ser "Jukebox" (2008)-. Un plàstic on Marshall també es fa seves perles originalment cantades per Iggy Pop, Billie Holiday, Frank Ocean o Lana Del Rey. Tot i sonar reconeixible respecte de l'original, també cal destacar "A Pair of Brown Eyes", el clàssic dels Pogues, cantat des d'una nova perspectiva i lliurat més fràgil i desolador que mai. Novament, fer versions significa exactament això.

Ricky Gardiner (1948-2022)

RICKY GARDINER
(1948-2022)

Ha mort Ricky Gardiner, l'home amb qui Iggy Pop va facturar un dels seus clàssics més essencials, "The Passenger", inclòs a l'imprescindible "Lust for Life" (1977). La Iguana en va escriure la lletra, el guitarrista escocès en va compondre la música. Foguejat a les files dels progressius Beggars Opera, Gardiner va entrar a l'òrbita de David Bowie –responsable de la resurrecció artística de Pop durant la segona meitat dels 70- quan aquest era a punt d'encetar la seva etapa berlinesa. Se'n va anar amb ell a gravar l'igualment essencial "Low" (1977), i juntament amb la banda habitual del Duc Blanc va acompanyar Pop en directe i a l'estudi durant la gravació del citat "Lust for Life".

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

50 anys d'"Other Voices"

La història s'ha encarregat de rebaixar-lo fins a més avall del que es podria contemplar com un peu de pàgina –hi ha qui encara en desconeix l'existència-, però escoltat amb la perspectiva que atorga el temps i des d'una òptica més o menys objectiva, no es pot afirmar que sigui un mal disc. El problema, en tot cas, és la signatura que n'encapçala la caràtula i tot el pes que aquesta porta implícit. "Other Voices" (1971) va ser el primer àlbum dels Doors sense Jim Morrison. I si bé és cert que uns Doors sense Morrison no podien ser uns Doors, també ho és que hi segueixen essent ben presents les tres peces restants de l'engranatge –Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore, els dos primers repartint-se les tasques vocals-, i que el plàstic en qüestió es deixa escoltar sense problemes.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Other Voices" s'havia començat a gestar poques setmanes abans de la mort de Morrison el juliol d'aquell mateix 1971. Amb el Lizard King exiliat a París, els membres restants del quartet van començar a treballar en el successor del superlatiu "L.A. Woman" (1971), sota la supervisió de Bruce Botnick, convençuts que el vocalista tornaria tard o d'hora a rematar la feina. No va ser així pels motius que tots sabem, i després de considerar hipotètics substituts –s'havia arribat a parlar d'Iggy Pop- el trio va completar pel seu compte títols com "In the Eye of the Sun", que si bé es troben mancats de l'essència de Morrison segueixen sonant a The Doors. La crítica el va destrossar i el públic li va fer poc cas. Al cap d'un any va caure un segon àlbum post-Morrison, "Full Circle", pas previ a la dissolució de la banda.

Lonnie Smith (1942-2021)

LONNIE SMITH

(1942-2021)

Ha mort el gran Lonnie Smith, també conegut com a Dr. Lonnie Smith, mestre de mestres de l'orgue Hammond i pioner del soul jazz més còsmic. Per al record queden actuacions com les que va oferir la tarda i la nit del 14 de març de 2015 a la sala Jamboree, on va arribar a transformar un bastó metàl·lic en instrument de percussió i en va extreure sonoritats a priori impossibles. Tenia aleshores 73 anys i tancava una gira europea per la porta gran a l'emblemàtic local de la plaça Reial barcelonina.

Smith va treballar al costat de figures com George Benson abans d'encetar la seva pròpia carrera solista amb àlbums com "Finger Lickin' Good Soul Organ" (1967), "Think!" (1968) o "Move Your Hand" (1970), clàssics absoluts del jazz del seu temps i fulls de ruta essencials per a qualsevol aspirant a organista en aquest gènere musical. Paral·lelament va iniciar una fructífera associació amb el saxofonista Lou Donaldson, amb qui va gravar títols igualment imprescindibles com "Alligator Boogaloo" (1967).

Durant molt de temps s'havia mantingut lluny de l'estudi de gravació. Preferia enregistrar els seus discos en directe, a l'escenari, el seu hàbitat natural i l'entorn on millor s'expressava. Tot i això, últimament havia tornat a optar per la primera via. La seva última obra d'estudi, "Breathe", va veure la llum aquest mateix 2021 i hi destacaven dos hipnòtics duets amb un magnífic Iggy Pop que segueixen valent el seu pes en or però no haurien d'eclipsar les bondats de tot el conjunt. Se n'ha anat amb 79 anys un dels més grans del seu àmbit i més enllà.

Iggy Pop estrena videoclip de "The Passenger"

Iggy Pop, en una captura del videoclip de "The Passenger".

És possible que Iggy Pop hagi arribat a batre alguna mena de rècord amb l'estrena del videoclip de "The Passenger", a 43 anys d'haver-se publicat la icònica peça al segon àlbum en solitari de la Iguana, "Lust for Life" (1977). El clip, dirigit per Simon Taylor, sobreposa imatges en blanc i negre del Pop de finals dels 70 amb vistes d'un viatge nocturn per autopista. Poden visionar-lo a Youtube.

Els Stooges a Goose Lake

Una instantània de la nit en què van implosionar els Stooges originals  -
Foto Tom Copi/Michael Ochs Archive/Getty Images.

El 8 d'agost de 1970, a poques setmanes d'haver despatxat un artefacte de les proporcions de "Fun House", els Stooges van actuar al Goose Lake International Music Festival, un macrofestival que va tenir lloc a la localitat de Leoni, a l'estat nord-americà de Michigan, i on segons les dades oficials van assistir 200.000 persones. Els caps de cartell eren referents del firmament pop de l'època com Ten Years After, Jehtro Tull, Savoy Brown o Joe Cocker. A la lletra petita, a més d'Iggy Pop i companyia, hi figuraven noms com els d'Alice Cooper, Bob Seger o Flying Burrito Brothers, que en qüestió de pocs anys haurien esdevingut clau per entendre l'evolució de la música rock a l'altre costat de l'Atlàntic.

Tot i jugar pràcticament al costat de casa, els Stooges eren uns perfectes desconeguts per a la majoria d'assistents a un festival concebut a l'ombra de Woodstock i similars. I és possible que no arribessin a convèncer a una gran majoria, però la seva actuació s'ha acabat considerant amb el pas del temps com un dels grans capítols de la crònica pop de principis de la dècada dels 70. Un atac frontal de decibels, electricitat i mala llet amb la sempre provocadora Iguana desafiant tabús i convencions. També va ser l'última actuació del grup amb la seva formació original: un cop finalitzat el concert, el mateix Pop va expulsar el baixista Dave Alexander per motius que probablement ni ell mateix conegués del cert.

Una actuació que forma part de la llegenda del grup però que mai ningú havia pogut escoltar des d'aleshores. I justament ara, amb la commemoració del cinquantenari de "Fun House" encara ben fresca, surt a la llum per primer cop un document sonor d'aquella nit. Resulta que els hereus d'un dels tècnics de so que hi van treballar van localitzar-ne una gravació en una caixa que havia estat acumulant pols durant gairebé mig segle. I que la troballa, per descomptat, va cridar l'atenció d'aquest santuari de l'arqueologia melòmana que ha esdevingut Third Man Records, el segell que s'ha encarregat de posar-la en circulació de forma oficial sota l'inequívoc títol de "Live at Goose Lake: August 8th, 1970".

La qualitat de l'àudio és qüestionable però el disc es deixa escoltar, i en qualsevol cas el que resulta indiscutible és el seu valor documental. Una de les bandes més influents de la història, implosionant davant d'una multitud probablement incrèdula i despatxant el seu repertori més recent literalment com si no hi hagués demà. "Fun House" repassat en la seva totalitat. La decadència i la violència estructurals dels primers 70 traslladada a un escenari del qual van saltar molt més que espurnes. I un crescendo constant que desemboca en un gran final on el saxo en flames d'Steve MacKay fa d'enllaç entre un crua lectura de la peça titular i el caos terminal d'"L.A. Blues". Punk rock abans del punk rock. Afortunats aquells que hi van ser, encara que aleshores, potser, no en fossin conscients.

50 anys de "Fun House"

De la mateixa manera que hi ha una gran unanimitat a l'hora d'assenyalar el debut homònim dels Stooges com el primer àlbum de punk rock, no resultaria exagerat afirmar que el seu successor es va avançar gairebé una dècada a allò que s'acabaria anomenant post-punk. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Fun House" (2020) tornava a despatxar provocació, mala llet i electricitat en estat pur i primitiu. Però ho feia a partir d'una òptica que deixava enrere els ressons de garatge del primer àlbum per abraçar una psicodèlia en fase terminal que anticipava corrents com la No Wave alhora que segellava el certificat de defunció dels nens de les flors i les seves utopies.

"Fun House" era en essència un concentrat de males vibracions que hauria pogut esdevenir la banda sonora ideal de la convulsa primera meitat dels 70, de no haver estat per la seva naturalesa essencialment subterrània i per l'essència autodestructiva de qui el signava. Vuit pistes que s'estrenaven amb el rock robust i aclaparador de "Down on the Street" i culminaven amb l'orgia de caos sonor d'un "L.A. Blues" que directament avançava el free jazz per l'esquerra. Entre l'una i l'altra, desfilaven el protoglam desbocat de "Loose", el rock'n'roll psicòtic de "T.V. Eye" i el nihilisme libidinós de "Dirt". Menció a part mereixien "1970" i la pròpia "Fun House", dos exercicis de punk rock directe i sense contemplacions, que eixamplaven horitzons amb el saxofon en flames d'un Steve Mackay que esdevindria part essencial del so de la banda.

Publicat per Elektra i produït per Don Gallucci (The Kingsmen), "Fun House" va ser l'últim disc enregistrat per la formació original dels Stooges –Iggy Pop (veu), Ron Asheton (guitarra), Scott Asheton (bateria) i Dave Alexander (baix), complementats puntualment pel saxofon de Mackay-. El combo implosionaria al cap d'un any fruit de les seves pròpies dinàmiques internes –després vindria l'efímera resurrecció auspiciada per David Bowie que donaria com a fruit el totèmic "Raw Power" (1973), amb nova formació i la Iguana proclamant-se com a líder indiscutible del combo, però això és una altra història-. També hi va tenir a veure l'escassa repercussió del propi plàstic, que malgrat passar pràcticament desapercebut al seu dia es contempla avui com un dels àlbums més influents del segle XX.

"American Valhalla" (2017)

Josh Homme i Iggy Pop, fructífera unió a Joshua Tree.

En un dels límits de la finca dins de la qual Josh Homme opera el seu mundialment reconegut estudi Rancho de la Luna, al desert californià de Joshua Tree, hi ha un cartell que avisa possibles intrusos que si sobreviuen se'ls tornarà a disparar. Així, sense més preàmbuls. Sigui una broma o sigui un avís a tenir realment en compte –en un país on qualsevol fill de veí té el dret constitucional de clavar-li un tret a qui accedeixi sense permís a la seva propietat-, tal carta de benvinguda resulta tan inequívoca i contundent com l'estatus de qui es pot considerar com un dels grans arquitectes del rock de les passades tres dècades i mitja, i un dels exponents més rellevants del gènere durant el segle XXI.

Nascut i criat a centenars de quilòmetres de distància, a la freda Michigan –si bé establert actualment a Florida-, Iggy Pop podria ser perfectament el pare de Homme en termes biològics. I si bé és cert que bona part de l'obra del líder de Queens Of The Stone Age no es podria entendre sense l'electricitat prèviament canalitzada per la Iguana al capdavant dels Stooges, també ho és que ambdues figures també podrien ser l'antítesi l'una de l'altra. Una criatura del desert, amb totes les conseqüències que això comporta, i un animal urbà, amb totes les lletres i a tots els efectes inclosos els més extrems, que no obstant van saber trobar l'equilibri necessari a l'hora de facturar plegats un plàstic, "Post Pop Depression" (2016), que a data d'avui es pot contemplar com un dels punts àlgids de la discografia de Pop i com una de les grans produccions de Homme.

El documental "American Valhalla" (2017, Eagle Rock) –dirigit pel mateix Homme- mostra no tan sols el procés de gestació de l'àlbum en qüestió, sinó també els llaços personals i artístics que es van establir entre una llegenda que venia de culminar la seva segona etapa al capdavant dels Stooges, i un dels homes del moment en l'àmbit del rock. La forma com Pop es va deixar portar per Homme i es va impregnar de tota l'essència de Rancho de la Luna, però a la vegada el va encaixar en el seu propi cànon tal i com abans ho havien fet astres de la talla de David Bowie. "El millor de Rancho és que tots mengem plegats, parlem i... pensem", confessa Homme en un moment donat. La metàfora perfecta, el fet d'haver-se assegut junts a taula, per a explicar el resultat d'una unió tan improvable a priori com fructífera a la pràctica.

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).

El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.

50 anys de "The Stooges"

El mateix Iggy Pop va definir una vegada la localitat d'Ann Arbor com un lloc avorrit on la música era l'única sortida per a un adolescent que no volgués morir-se de fàstic. Sigui com sigui, l'estiu de 1969 aquesta ciutat universitària situada a uns 60 quilòmetres de Detroit va esdevenir testimoni en menys d'una setmana de dos esdeveniments prou significatius en la història de la música pop. D'entrada, la celebració durant el primer cap de setmana d'agost del pioner Ann Arbor Blues Festival, que al llarg de tres nits va aplegar al municipi algunes de les figures més essencials de la història del blues. I tan sols un parell de dies després, avui fa exactament 50 anys, l'edició del debut homònim dels Stooges, banda local de naturalesa subterrània que sense saber-ho gairebé acabava de posar els pilars mestres d'allò que s'anomenaria punk rock.

Formats pel propi Iggy Pop (veu) amb Dave Alexander (baix) i els germans Ron i Scott Asheton (guitarra i bateria), els Stooges van esdevenir juntament amb MC5 puntes de llança del Detroit Sound, una concepció elèctrica, àcida i visceral del rock de garatge que avançava la psicodèlia per l'esquerra i posava els fonaments a partir dels quals s'acabaria de definir el punk al llarg de la dècada posterior. En aquest sentit, si MC5 representaven el vessant més positiu i socialment compromès d'aquella escena, els Stooges n'eren pràcticament l'antítesi. Un combo de naturalesa provocadora, nihilista i autodestructiva que cantava sense reserves a la frustració, al tedi i fins i tot al sadomasoquisme amb títols com "1969", "No Fun" o "I Wanna Be Your Dog", tots ells inclosos a "The Stooges", l'àlbum, produït per John Cale i generalment menystingut al seu moment si bé rehabilitat en dècades posteriors com un dels plàstics més trencadors i influents del seu temps.