Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blondie. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blondie. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de febrer del 2026

Fred Smith (1948-2026)


Ha mort Fred Smith, baixista de Television i batec de la immortal "Marquee Moon" –també, com a tal, pioner del punk, el post-punk, la New Wave i tot el que va venir a continuació–. Va militar en uns primeríssims Blondie, abans d'agafar el relleu de Richard Hell a la banda de Tom Verlaine. Durant els anys d'inactivitat del grup va seguir col·laborant amb els projectes solistes tant del mateix Verlaine com de Richard Lloyd. També va treballar amb altres gegants del rock'n'roll més genuïnament novaiorquès, com The Fleshtones o Willie Nile. Ens ha deixat a pràcticament tres anys del traspàs de Tom Verlaine.

dilluns, 7 d’abril del 2025

Clem Burke (1954-2025)


El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

diumenge, 10 de desembre del 2023

50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.
Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti SmithBlondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

diumenge, 11 de juny del 2023

Jack Lee (1952-2023)

JACK LEE

(1952-2023)

Una de les bandes pioneres i més injustament infravalorades del power pop, també la rampa de llançament de les carreres de Peter Case (baix) i Paul Collins (bateria), que posteriorment van encapçalar els Plimsouls i The Beat, respectivament. Formats el 1974 a Los Angeles, The Nerves només van arribar a gravar un ep –publicat el 1976 amb títol homònim- abans de desfer-se el 1978. Una de les quatre peces que hi figuraven era "Hanging on the Telephone", que Blondie catalpultarien fins als primers llocs de les llistes d'èxits versionant-la un cop el trio tot just s'acabava de dissoldre. Ha mort el guitarrista i principal compositor del grup, Jack Lee, autor de la peça en qüestió, a l'edat de 71 anys.

dissabte, 20 de novembre del 2021

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK

(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

dissabte, 28 de març del 2020

Caràtules icòniques en temps de distanciament


Com serien algunes de les caràtules de discos més icòniques de les passades dècades si s'haguessin hagut d'ajustar a les actuals normes de distanciament social dictades amb motiu del coronavirus? Els artistes Paco Conde i Beto Fernández no tan sols s'ho han imaginat. També han realitzat ells mateixos els dissenys en qüestió en el marc d'un projecte que han batejat amb l'oportú títol de 6 Feet Covers. Portades d'àlbums clàssics dels Beatles, Queen, AC/DC, N.W.A, Fleetwood Mac, Kiss, U2, Blondie, The Clash o els Beach Boys, adaptades a la realitat dels temps que corren. Poden vostès visionar-les en aquest enllaç.

dimarts, 4 de febrer del 2020

Ivan Král (1948-2020)

IVAN KRÁL
(1948-2020)

A Ivan Král se'l sol recordar per la seva militància a la banda de Patti Smith, amb qui va enregistrar àlbums capitals com "Horses" (1975) o "Easter" (1978), i amb qui va arribar a compondre títols com "Dancing Barefoot". Multiinstrumentista i polifacètic compositor, abans havia format part d'uns primeríssims Blondie i un cop finalitzada la seva etapa al costat d'Smith va treballar amb altres actors de pes com Iggy Pop, David Bowie o John Cale. Cal destacar també el paper clau que va jugar a l'hora d'impulsar una escena musical a la República Txeca, el seu país natal, un cop caigut el Mur de Berlín. Ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

dissabte, 23 de febrer del 2019

20 anys de "No Exit"


Pot semblar absurd en un moment en què el negoci musical no té cap mena de reserva a l'hora de mirar enrere, però fa tan sols dues dècades resultava impensable que un bon dia poguéssim arribar a veure als escenaris tota una sèrie de bandes que havien deixat d'existir abans que molts de nosaltres adquiríssim un mínim ús de raó, i que en les nostres lògiques formaven part únicament dels llibres d'història. En aquest context van trencar Blondie 17 anys de silenci que ara poden semblar anecdòtics però en aquell moment equivalien a una eternitat. I ho van fer amb "No Exit" (1999), un disc de retorn que va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys i que sorprenentment mostrava els novaiorquesos més inspirats que durant els darrers temps de la seva primera etapa.

Produït per un vell conegut de la casa com era Craig Leon i encara amb quatre membres fundacionals a bord -Debbie Harry, Clem Burke, Chris Stein i Jimmy Destri-, "No Exit" sonava exactament tal i com havien de sonar Blondie a les portes del canvi de segle. Conscients de tot el bagatge acumulat, però encara amb vocació de destacar en un negoci que es va rendir als peus de "Maria", el primer single del disc i encara avui un dels títols més celebrats del repertori del grup. Un contagiós exercici de punk pop celestial -la intro de guitarra recorda per moments a l'"Another Girl, Another Planet" dels Only Ones- que va tornar a situar Harry i companyia a les més altes esferes del firmament musical.

No era l'únic argument d'un àlbum que d'alguna manera reciclava (en el millor sentit) diverses fites sonores assolides en el passat pels novaiorquesos, dels motius jamaicans de la inicial "Screaming Skin" al hip hop d'una peça titular que comptava amb la participació de Coolio, del viatge a les arrels que suposava la revisió de l'"Out on the Streets" de les Shangri-Las al sentit homenatge a Jeffrey Lee Pierce en un "Under the Gun" que comptava amb pistes vocals de l'aleshores ja desaparegut músic californià, i dels ressons New Wave de "Forgive and Forget" al rock'n'roll desacomplexat de "Nothing Is Real but the Girl". Paradoxalment, "No Exit" va suposar l'inici d'una segona etapa marcada per discos poc inspirats i concerts tan insulsos com el que van oferir a Barcelona en el marc del Summercase 2008, i que no tonraria a alçar el vol fins a l'encara recent "Pollinator" (2017), un plàstic que recupera per fi els millors Blondie.

dissabte, 22 de desembre del 2018

Chris Stein, Nova York i l'escena punk

Debbie Harry, fotografiada per Stein en una de les torres del World Trade Center.
Chris Stein va ser un dels actors i testimonis clau del punk i la New Wave a la Nova York de finals dels 70 i principis dels 80. Com a guitarrista de Blondie va escriure algunes de les pàgines més memorables d'aquella fèrtil etapa i va signar una sèrie d'obres absolutament canòniques. El que tenia una mica més amagat era la seva afició a la fotografia, que el va portar a documentar tant el seu dia a dia com el de la pròpia banda durant l'esclat del punk. Tot un arxiu fotogràfic que recentment li ha servit per confeccionar el llibre "Point of View: Me, New York City, and the Punk Scene" (2018), un recull d'imatges que mostren l'evolució dels primers Blondie, la irrupció del punk al Lower Manhattan i, per descomptat, l'essència d'una ciutat perillosa però molt excitant.

dijous, 11 d’octubre del 2018

"One Way or Another" segons Jack White


Ha sortit a la llum un curiós document que ens transporta a la prehistòria musical de Jack White. La gent de Third Man Records, el segell discogràfic impulsat pel propi White, ha localitzat una demo gravada l'any 1997 per 400 Pounds Of Punk, una d'aquelles bandes que han desaparegut al túnel del temps sense que mai més se n'hagi sabut res. El cas és que el futur líder dels White Stripes va participar com a vocalista convidat en una de les peces de la cinta en qüestió, una frenètica versió del clàssic de Blondie "One Way or Another". El resultat de la col·laboració s'acosta més a Moldy Peaches que no pas a White Stripes o als propis Blondie, la qual cosa òbviament no és cap crítica negativa. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

dimecres, 24 de maig del 2017

Blondie - "Pollinator" (2017)


Només he arribat a veure Blondie en directe en una ocasió. Va ser a l'edició 2008 del festival Summercase i en el marc d'una nit que no recordo precisament com a memorable. Debbie Harry i companyia es van limitar a tocar l'una darrere l'altra totes les cançons amb què han fet història, però ho van fer d'una manera tan freda i mecànica que un no podia evitar veure en la banda novaiorquesa una mena de mena de paròdia d'allò que havia estat. Que la seva producció discogràfica durant el segle XXI hagi estat més aviat irregular tampoc ajudava a reconciliar-se amb ells -si bé els seus clàssics mai han perdut valor-, com a mínim fins ara. I és que "Pollinator" (2017), plàstic on compten amb el suport d'amics i coneguts com Johnny Marr, Sia, Dave Sitek (TV On The Radio) o Nick Valensi (The Strokes), recupera part d'aquella essència que un dia va fer de Blondie un element únic en la seva espècie. La inicial "Doom or Destiny" ja deixa les coses clares de bon principi: power pop immediat, fresc, alegre, amable i amb aquella dosi d'elegància tan pròpia de qui ens ocupa. L'autorreferencial "Long Time" comença invocant els patrons rítmics de "Heart of Glass" per a proclamar-se com un trencapistes que no desentonaria a l'últim disc d'Arcade Fire (que no fa gaire versionaven en directe el citat "Heart..."). I títols com "Fun", "My Monster" o "Gravity" reclamen espai per a Harry i companyia en plena dècada de Metronomy, Vampire Weekend i The XX. Potser no se'n pot dir un retorn, però sigui el que sigui aquesta vegada l'han encertat.

dilluns, 15 de juliol del 2013

La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.
"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.
Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.