Pot semblar absurd en un moment en què el negoci musical no té cap mena de reserva a l'hora de mirar enrere, però fa tan sols dues dècades resultava impensable que un bon dia poguéssim arribar a veure als escenaris tota una sèrie de bandes que havien deixat d'existir abans que molts de nosaltres adquiríssim un mínim ús de raó, i que en les nostres lògiques formaven part únicament dels llibres d'història. En aquest context van trencar
Blondie 17 anys de silenci que ara poden semblar anecdòtics però en aquell moment equivalien a una eternitat. I ho van fer amb
"No Exit" (1999), un disc de retorn que va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys i que sorprenentment mostrava els novaiorquesos més inspirats que durant els darrers temps de la seva primera etapa.
Produït per un vell conegut de la casa com era
Craig Leon i encara amb quatre membres fundacionals a bord -
Debbie Harry,
Clem Burke,
Chris Stein i
Jimmy Destri-,
"No Exit" sonava exactament tal i com havien de sonar Blondie a les portes del canvi de segle. Conscients de tot el bagatge acumulat, però encara amb vocació de destacar en un negoci que es va rendir als peus de
"Maria", el primer single del disc i encara avui un dels títols més celebrats del repertori del grup. Un contagiós exercici de punk pop celestial -la intro de guitarra recorda per moments a l'
"Another Girl, Another Planet" dels Only Ones- que va tornar a situar Harry i companyia a les més altes esferes del firmament musical.
No era l'únic argument d'un àlbum que d'alguna manera reciclava (en el millor sentit) diverses fites sonores assolides en el passat pels novaiorquesos, dels motius jamaicans de la inicial
"Screaming Skin" al hip hop d'una peça titular que comptava amb la participació de
Coolio, del viatge a les arrels que suposava la revisió de l'
"Out on the Streets" de les Shangri-Las al sentit homenatge a
Jeffrey Lee Pierce en un
"Under the Gun" que comptava amb pistes vocals de l'aleshores ja desaparegut músic californià, i dels ressons New Wave de
"Forgive and Forget" al rock'n'roll desacomplexat de
"Nothing Is Real but the Girl". Paradoxalment,
"No Exit" va suposar l'inici d'una segona etapa marcada per discos poc inspirats i concerts tan insulsos com el que van oferir a Barcelona en el marc del Summercase 2008, i que no tonraria a alçar el vol fins a l'encara recent
"Pollinator" (2017), un plàstic que recupera per fi els millors Blondie.
