Willie Nelson - "Oh What a Beautiful World" (2025)

Avui s'ha posat a la venda el 77è àlbum d'estudi de Willie Nelson (sense comptar els que ha fet amb els Highwaymen i amb col·laboracions diverses), i el tercer que ha publicat en menys d'un any. Es titula "Oh What a Beautiful World", i inclou 12 cançons originals de Rodney Crowell –el mestre de mestres, homenatjant un dels seus més grans deixebles, ni més ni menys–. Produeix el disc el seu inseparable Buddy Cannon, i l'acompanyen vells confidents com l'harmonicista Mickey Raphael. També hi toca el mateix Crowell. Tot això passa quan Willie Nelson és a punt de celebrar 92 anys (els farà dimarts vinent) i d'iniciar, d'aquí a poques setmanes, una nova (i extensa) gira pels Estats Units amb Bob Dylan. The Last Man Standing, literalment.

Roy Thomas Baker (1946-2025)

Ha mort Roy Thomas Baker. L'home que, entre moltes altres coses, va produir els quatre primers àlbums de Queen, i també els quatre primers de The Cars. També va produir "Gimme Some Neck" (1979), el tercer àlbum en solitari de Ron Wood. A les sessions de gravació hi van participar tots els Rolling Stones menys Bill Wyman. I Bobby Keys, Ian McLagan, Mick Fleetwood, Jim Keltner i Dave Mason, entre d'altres. La segona cara del disc l'obria "Seven Days", lectura d'un original de Bob Dylan que es publicava per primer cop de forma oficial –Dylan en va lliurar anys més tard una versió en directe al tercer volum de les Bootleg Series–.

50 anys sense Pete Ham

Pete Ham (1947-1975).

Es commemoren avui 50 anys de la mort de Pete Ham, cantant, guitarrista i principal compositor de Badfinger en la seva primera etapa. Havent-se assabentat que el seu mànager l'havia estafat de mala manera, se'n va anar al pub amb el baixista Tom Evans i es va prendre deu whiskies l'un darrere l'altre. Després va tornar a casa i es va penjar del sostre del garatge. Tenia 27 anys. Com Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison i Jimi Hendrix abans que ell. Com Kurt Cobain i Amy Winehouse, que dècades més tard també descobririen al seu aire el costat fosc del show business. El llegat de Ham, joies power pop de la mida de l'eterna "No Matter What".

Barcelona, 1997

En aquest reportatge que el Departament de Documentació de 3Cat recupera via Twitter (crec que és de 1997, tenint en compte que al portal de Virgin Megastore s'hi anuncia l'àlbum "Pop" de U2) hi surten botigues de discos que ja no hi són, i alguna que encara aguanta, al centre de Barcelona. A totes elles hi vaig passar grans moments, hi vaig aprendre el que mai em podrà ensenyar cap IA, i hi vaig esdevenir part del que soc avui. Quan he vist les façanes d'Overstocks i l'interior de Discos Balada m'ha passat mitja vida per davant. Que tota aquesta memòria visual no es perdi mai.

Flor de primavera

Flor de primavera, la més bella de tot l'any. La cançó de La Troba Kung-Fú, i el paisatge vallesà on es troba arrelada l'obra de Joan Garriga. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

You belong among the wildflowers...

You belong among the wildflowers

You belong in a boat out at sea

Sail away, kill off the hours

You belong somewhere you feel free

(Tom Petty)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Un rellotge de paret i un orgue dels d'abans

Ticking away the moments that make up a dull day

You fritter and waste the hours in an off-hand way

Kicking around on a piece of ground in your home town

Waiting for someone or something to show you the way

(Pink Floyd)

Teatre Auditori de Granollers, abril de 2025.

Max Romeo (1944-2025)

Ha mort Max Romeo, pioner del reggae i pilar de la música jamaicana. Va signar pistes tan essencials com "Wet Dream" i va foragitar els mals esperits al ritme d'aquest "Chase the Devil" –I'm gonna put on an iron shirt, and chase Satan out of Earth"-. Quan The Prodigy el van samplejar a "Out of Space", van connectar la cultura rave amb els seus ancestres.

Mompou, entre Presley i Lennon

A Badalona hi ha un barri on els carrers porten els noms de músics il·lustres. El d'Elvis Presley és paral·lel al de John Lennon. I tots dos fan cantonada amb el de Frederic Mompou i el d'Edith Piaf, la qual cosa em sembla brillant.

Clem Burke (1954-2025)

El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

Dues generacions de guitarristes de blues

JESSE DAYTON + MUIREANN BRADLEY

Blues & Ritmes 2025

Teatre Margarida Xirgu, Badalona

5 d'abril de 2025

El texà Jesse Dayton i la irlandesa Muireann Bradley. Dues generacions i dues maneres d'aproximar-se a la guitarra blues que van compartir escenari ahir al Blues & Ritmes. Un veterà que ha adquirit l'ofici tocant amb els millors, i una jove promesa que s'emmiralla en referents centenaris.

Dayton venia a presentar "The Hard Way" (2024), un treball que aparca la seva herència country per centrar-se en el blues més genuïnament texà –"Baby's Long Gone" va ser un momentàs-. Format power trio, aparell elèctric d'alta tensió i un repertori apte per afrontar una nit de dissabte amb totes les garanties –impossible oposar resistència davant d'arguments com "May Have to Do It"-.

Bradley, d'altra banda, es va aproximar tota sola a cançoners com els de Mississippi John Hurt, Memphis Minnie o Elizabeth Cotten. Impacta, i molt, escoltar algú tan jove –tot just ha fet 18 anys- explicant amb gran coneixement de causa les interioritats de cançons compostes fa gairebé un segle. I impressiona molt, també, la seva prodigiosa tècnica fingerpicking.

En plena era de la novetat per la novetat, quan senyors (i senyores) de més de 50 anys ens venen a dir que el futur de la música són nens (i nenes) malcriats fent el burro amb l'autotune, és un gustàs constatar com una jove de 18 anys marca diferències sortint de la roda i dedicant hores d'estudi a tot un seguit de músiques que ens precedeixen i ens sobreviuran a tots.

Muireann Bradley.

Jesse Dayton.

Goin' down the river

I'm goin' down the river

I'm gonna take that right hand road

Lord, I ain't gonna stop walkin'

'Till I get in sweet mama's arms

(Mississippi Fred McDowell)

Les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Johnny Tillotson (1938-2025)

Ha mort Johnny Tillotson. L'autor d'aquell "It Keeps Right On A-Hurting" que Elvis Presley acabaria versionant amb caràcter definitiu a l'essencial "From Elvis in Memphis". També la veu de "Poetry in Motion", un d'aquells himnes adolescents que ho van petar a les ràdios nord-americanes –i de mig planeta– durant els primeríssims anys 60, o el breu però intens període que va dels pioners del rock'n'roll a la irrupció de la British Invasion. Als puristes mai els ha acabat d'agradar. Ells s'ho perden.