Clem Burke (1954-2025)

El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

20 anys de "No Exit"

Pot semblar absurd en un moment en què el negoci musical no té cap mena de reserva a l'hora de mirar enrere, però fa tan sols dues dècades resultava impensable que un bon dia poguéssim arribar a veure als escenaris tota una sèrie de bandes que havien deixat d'existir abans que molts de nosaltres adquiríssim un mínim ús de raó, i que en les nostres lògiques formaven part únicament dels llibres d'història. En aquest context van trencar Blondie 17 anys de silenci que ara poden semblar anecdòtics però en aquell moment equivalien a una eternitat. I ho van fer amb "No Exit" (1999), un disc de retorn que va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys i que sorprenentment mostrava els novaiorquesos més inspirats que durant els darrers temps de la seva primera etapa.

Produït per un vell conegut de la casa com era Craig Leon i encara amb quatre membres fundacionals a bord -Debbie Harry, Clem Burke, Chris Stein i Jimmy Destri-, "No Exit" sonava exactament tal i com havien de sonar Blondie a les portes del canvi de segle. Conscients de tot el bagatge acumulat, però encara amb vocació de destacar en un negoci que es va rendir als peus de "Maria", el primer single del disc i encara avui un dels títols més celebrats del repertori del grup. Un contagiós exercici de punk pop celestial -la intro de guitarra recorda per moments a l'"Another Girl, Another Planet" dels Only Ones- que va tornar a situar Harry i companyia a les més altes esferes del firmament musical.

No era l'únic argument d'un àlbum que d'alguna manera reciclava (en el millor sentit) diverses fites sonores assolides en el passat pels novaiorquesos, dels motius jamaicans de la inicial "Screaming Skin" al hip hop d'una peça titular que comptava amb la participació de Coolio, del viatge a les arrels que suposava la revisió de l'"Out on the Streets" de les Shangri-Las al sentit homenatge a Jeffrey Lee Pierce en un "Under the Gun" que comptava amb pistes vocals de l'aleshores ja desaparegut músic californià, i dels ressons New Wave de "Forgive and Forget" al rock'n'roll desacomplexat de "Nothing Is Real but the Girl". Paradoxalment, "No Exit" va suposar l'inici d'una segona etapa marcada per discos poc inspirats i concerts tan insulsos com el que van oferir a Barcelona en el marc del Summercase 2008, i que no tonraria a alçar el vol fins a l'encara recent "Pollinator" (2017), un plàstic que recupera per fi els millors Blondie.