dissabte, 11 d’octubre de 2014

Eclipsant tot contratemps

Enorme peti qui peti - Foto Clara Tierno.
MORRISSEY
Sant Jordi Club, Barcelona
10 d'octubre de 2014

Llums encesos i tot el recinte a la vista, des de l'escenari fins a la sortida, passant evidentment pels rostres i mans enlaire del respectable. Un recurs escènic habitual del set de Morrissey que probablement deu embellir els teatres on sol aturar-se la present gira del britànic, però que al Sant Jordi Club resultava tan fred com aquelles parets i aquell sostre de color blanc star wars, més propis d'un quiròfan que d'un recinte on s'escolta música en directe. Potser per això el de Manchester es va referir al contagi d'ebola detectat dies enrere a Madrid. "L'heu de témer, perquè us matarà i un cop ho hagi fet sereu morts", va alertar en plena mostra de la seva eterna acidesa. N'hi va haver més, de mostres, com quan va ironitzar sobre el possible ingrés de Green Day al Rock and Roll Hall of Fame. O quan es va acomiadar tot anunciant que "hem dut a terme un experiment, i haig de dir que ho heu fet molt bé".

Experiment o no, la d'ahir era la primera actuació que Morrissey oferia a Barcelona com a solista. Una cita llargament esperada que arribava tres dècades després del debut homònim dels Smiths (1984), i quan fa deu anys que la seva carrera en solitari es va redreçar amb "You Are the Quarry" (2004). Ni l'un ni l'altre van obtenir ressò en un set list on va predominar el material recent. El d'un "World Peace Is None of Your Business" (2014) que esdevindria gairebé l'espina dorsal de la nit -perquè s'ho val, i punt-. De la solemne peça titular a l'exòtica "Earth Is the Loneliest Planet", passant per "Kiss Me a Lot""Neal Cassady Drops Dead", "Istanbul" o la celebrada "The Bullfighter Dies" -"La vergonya d'Espanya", va sentenciar tot referint-se a la tauromàquia-.

El fons de catàleg també va lluir, però evitant els tòpics -tan sols la final "Everyday Is Like Sunday" va propiciar un karaoke col·lectiu-, fins i tot a l'hora de citar els Smiths -"The Queen Is Dead", "Meat Is Murder", "How Soon Is Now?" i "Asleep": ni rastre dels hits de dissabte a la nit-. Amb una banda ben engreixada -Boz Boorer al capdavant- que brillava com mai en els moments de més intensitat, però que semblava apagar-se quan el repertori requeria intimitat. No era culpa seva. Insisteixo, un quiròfan no és l'espai ideal per a oferir concerts de rock'n'roll, per molt olímpiques que siguin les seves dimensions. Sort que Morrissey és Morrissey, i que la seva simple presència encara eclipsa qualsevol contratemps. I quan entona "Asleep" tal i com ho va fer la nit passada, no hi ha blanc star wars ni bloc de ciment que puguin amb ell. Venerat i menyspreat a parts iguals, sí, però enorme peti qui peti.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada