'Hipsters'?

“Què opino dels ‘hipsters’? Sé que existeixen, me’ls he trobat als aeroports. En realitat, són un pas enrere, perquè els vells bohemis cercaven coses que la societat no els oferia, com drogues o una major llibertat sexual, mentre els ‘hipsters’ cerquen coses que ja ofereix el mercat. Abans, ser ‘hipster’ era una mostra d’interès per la cultura negra; ara és un simple estil de consum”. El periodista musical Simon Reynolds, autor d'assajos tan definitius com "Energy Flash: A Journey Through Rave Music and Dance Culture" (1998), "Rip It Up and Start Again: Post Punk 1978-1984" (2005) o "Retromania: Pop Culture's Addiction to Its Own Past" (2014), en declaracions publicades aquest mes d'octubre per Rockdelux.

No tinc clar si les cometes que encaixen el terme hipster són cosa de Reynolds o de qui signa l'entrevista, Víctor Lenore. En qualsevol cas, sigui qui sigui ho ha encertat de ple. Com també ha encertat el propi Reynolds a l'aportar una mica de llum al voltant de la parauleta de torn. Desenganyin-se, els hipsters ja no existeixen. I si ho fan, poc o res tenen a veure amb la munió de barbes, camises de llenyataire i posats d'entès en la matèria que tant abunden en determinats esdeveniments (sobretot) musicals i cinematogràfics. Els hipsters originals, la subcultura sorgida a finals dels anys 30 als Estats Units i estretament vinculada a l'àmbit del jazz, eren inconformistes, no entenien la singularitat des d'un pentinat ni des d'un bigoti sinó des d'una actitud vital, i buscaven emocions més enllà de la societat de consum on viuen instal·lats els 'hipsters' contemporanis. Significatiu detall, aquest últim, el d'una societat de consum amb tentacles prou verinosos com per haver-ho contaminat gairebé tot a dia d'avui. Fins i tot termes que abans significaven quelcom molt diferent. Rock'n'roll. Punk. Indie. I hipster.