Més que res...

Morrissey actuarà el 10 d'octubre al Sant Jordi Club de Barcelona

No ho tenia previst en un principi, però finalment he decidit anar-hi. La primera actuació de Morrissey a Barcelona com a solista, i la seva primera visita a la ciutat des dels llunyans dies dels Smiths. Val més tard que mai, i val més això que res. Amb això em refereixo a les condicions en què veurem i escoltarem el britànic divendres que ve. Mentre bona part de les ciutats que acullen la present gira ho fan en teatres, l'aturada barcelonina tindrà lloc en aquella nevera gegant anomenada Sant Jordi Club. Espai ideal per a fer-hi fires dedicades als esports d'hivern o fins i tot al mercat discogràfic, però no per a acollir esdeveniments de música en directe. I molt menys si parlem d'una actuació tan senyorial com la d'un Morrissey. Era per això que en un principi no tenia previst assistir-hi. Bé, per això i per un preu que, analitzat fredament, tampoc és cap barbaritat. Parlem d'un gran muntatge, d'un artista que només per ser qui és té el seu preu i, al capdavall, d'una quantitat que molts es gasten cada cap de setmana en sopars o copes sense que ningú s'escandalitzi.

Finalment he decidit anar-hi, deia, perquè crec que valdrà la pena. Perquè un cop escoltat el seu darrer disc, "World Peace Is None of Your Business", em trec el barret davant d'una de les grans obres d'aquest 2014, i també el punt més àlgid de l'obra recent del seu autor. Perquè analitzant els repertoris de la present gira, un s'adona que amb prou feina hi ha concessions a la nostàlgia. Perquè encara que aquesta nostàlgia tingués més pes del que té, el fet estaria plenament justificat tant per la vigència com pel pes històric d'un fons de catàleg sense el qual no s'entendrien bona part de les coses que han passat durant el darrer quart de segle -i ara no parlo d'indie ni de cap altra etiqueta, sinó de quelcom molt més transcendental: la pròpia música-. Perquè fins i tot si això últim no fos així i Morrissey s'hagués dedicat durant els darrers anys a arrossegar el seu nom pel fang, el citat fons de catàleg forma part de l'adn d'un servidor -no he estat el primer ni hauré estat l'últim en versionar en algun moment i amb més o menys fortuna alguna peça dels Smiths-, i només per la influència que n'he rebut ja es mereix tots els meus respectes.

I perquè, sortides de to al marge, l'home sempre ha tocat de peus a terra quan ha calgut, conscient de la realitat que l'envoltava i sense mossegar-se mai la llengua -per exemple, carregant contra la família reial britànica o desitjant la mort de Margaret Thatcher a través d'una cançó-. I perquè malgrat el seu poc entusiasme a l'hora d'atendre la premsa, sempre ha estat brillant a les entrevistes. L'últim exemple el trobem a l'edició d'octubre de Rockdelux, on David Saavedra conversa en exclusiva amb el de Manchester. L'article és tan frenètic com imprescindible i va farcit de cites memorables com la que dedica a la monarquia espanyola. "Sé que la família reial espanyola compta amb menys del 50% de l'aprovació del poble, per tant, per què s'obstina a seguir existint?", es pregunta. "Com pot Espanya, amb una greu crisi financera, permetre's el manteniment d'una família reial amb un luxe inimaginable?  I per què? Juan Carlos és famós a Anglaterra per matar elefants i ossos mentre era el president d'honor del World Wildlife Fund! Malgrat això matava espècies en perill d'extinció! No hauria de ser a la presó? No va dir que tothom era igual davant la llei?". Em pregunto si la Fiscalia General de l'Estat s'atrevirà a acusar Morrissey d'injúries a la Corona. Mentre s'ho pensa, gaudim del concert de divendres. L'entorn no serà ni de bon tros el més adequat, però més val això que res.