Andy Rourke (1964-2023)

ANDY ROURKE
(1964-2023)

Una de les millors maneres d'entendre el pes d'Andy Rourke al so dels Smiths és visionant –escoltant, vaja- la interpretació de "Barbarism Begins at Home" que la banda va fer el 1984 al programa televisiu The Tube –mesos abans que la peça en qüestió sortís publicada a "Meat Is Murder" (1985)-. Lliçó magistral de com un baix pot arribar a aguantar –fins i tot a dirigir- tot sol una cançó sencera, i una actuació que podria situar Rourke al costat d'astres molt més reconeguts de les quatre cordes com Steve Harris –sí, soc conscient que aquesta afirmació farà bullir la sang a una i altra bancada, però aquí venim a parlar de música-.

I encara podríem trobar més exemples del seu paper transcendental en una discografia tan breu com essencial –la línia rítmica de "Pretty Girls Make Graves" o el batec de "Girlfriend in a Coma", per citar tan sols els dos primers que m'han vingut al cap-. Ha mort el baixista dels Smiths a l'edat de 59 anys, víctima d'un maleït càncer. Un músic de primera que, juntament amb Mike Joyce (bateria), va ser permanentment eclipsat per les magnètiques presències de Morrissey i Johnny Marr. Ja se sap, l'eterna mala sort dels baixistes –i dels bateries, però sobretot dels baixistes-. Sigui com sigui, una figura clau per entendre allò que una vegada es va anomenar indie.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.

Mig segle d'"Starman" al Top of the Pops

Bowie traspassa la quarta paret des d'un plató de la BBC.

De quan una actuació musical en un plató televisiu podia marcar un abans i un després. Avui fa 50 anys que David Bowie va aparèixer al programa Top of the Pops de la BBC, caracteritzat com a Ziggy Stardust i interpretant "Starman" amb els seus Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Robin Lumley (teclat)-.

Si la publicació setmanes abans de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972) havia estat la consagració de Bowie com un dels artistes capdavanters de l'era glam, la interpretació del single principal de l'àlbum en qüestió a la televisió va suposar el moment en què el de Brixton va esdevenir una estrella.

Va ser el periodista David Hepworth qui anys més tard va afirmar en un article al diari The Guardian que el moment exacte en què Bowie havia esdevingut una estrella, havia estat cantant concretament el vers "I had to phone someone so I picked on you" mentre mirava i assenyalava a càmera. Ziggy Stardust traspassant la quarta paret, ni més ni menys.

Legions d'adolescents britànics es van sentir interpel·lats des de l'altra banda dels seus televisors. Havien trobat el seu referent generacional, alguns fins i tot el seu model a seguir a l'hora de fer música ells mateixos –de Morrissey a Robert Smith, de Dave Gahan a Siouxsie Sioux i de Boy George a Noel Gallagher-.

L'actuació de Bowie i els Spiders al Top of the Pops es va emetre el 6 de juliol de 1972, però s'havia enregistrat el dia abans. La banda havia fet playback sobre una versió d'"Starman" gravada el 29 de juny als mateixos estudis de la BBC, i Bowie havia cantat la cançó en directe. El single havia sortit a la venda el 28 d'abril d'aquell mateix any com a avançament de l'àlbum definitiu de l'era glam.

"Shoplifters of the World" (2021)

Fotograma de "Shoplifters of the World".

Hi va haver un temps no pas tan llunyà en què un dels pitjors dies de la vida d'un adolescent era el de la separació del seu grup de música preferit. Era un temps en què la música pop movia legions de seguidors que no anaven al darrere de cap story ni de cap trending topic, sinó d'aquella cançó que els havia alterat per sempre més l'existència i d'aquella banda a la qual creien capaç de canviar el món. Dies en què efectivament la música pop era al centre de les vides de generacions senceres que solien trobar als surcs d'un vinil, a la cinta magnètica d'un cassette o a la sintonia d'una ràdio amiga totes aquelles respostes que Tik Tok mai els hauria pogut oferir.

"Shoplifters of the World" (2021), el darrer llargmetratge d'Stephen Kijak, tracta justament d'això. D'un grup d'adolescents que proven d'assimilar la separació del seu grup preferit durant una nit de sexe, drogues, alcohol i molta música. L'any és 1987 i el grup en qüestió és The Smiths, fil conductor d'una comèdia dramàtica sobre una colla d'inadaptats a qui les cançons de Morrissey i companyia guien i acompanyen a través de tota mena de circumstàncies. El segrest d'una emissora radiofònica per part d'un d'aquests joves s'inspira en fets reals. Per tota la resta, "Shoplifters of the World" és un entranyable homenatge tant a la banda de Manchester com a qui mai s'hagi sentit interpel·lat per la lletra o la melodia d'una cançó pop.

A favor de Pablo Hasél

Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes.

El gran Woody Guthrie amb la seva màquina de matar feixistes. Per unes vacances a Abu Dabi i un compte corrent a Suïssa, a veure qui serà el cínic que sabrà fer passar la llegendària enganxina de la seva guitarra –la del "This Machine Kills Fascists"- per delicte d'odi.

Morrissey desitjant la mort de Margaret Thatcher des de la lletra d'una cançó –"Margaret on the Guillotine"-. Regne Unit, any 1988. Prèviament, l'exvocalista dels Smiths havia lamentat públicament que l'aleshores Primera Ministra britànica hagués sobreviscut a un atemptat de l'IRA. Va per tots aquells altaveus de la dreta més casposa que pretenen justificar l'empresonament de qui simplement es dedica a fer cançons.

Seguim amb Morrissey. Dubto que a la reialesa britànica li fes molta gràcia la caràtula de "Low in High School" (2017), però aquí la tenim. Un contundent "Axe the Monarchy" que es pot llegir ben gran al cartell sostingut per un infant a les portes del mateix palau de Buckingham –a l'altra mà hi té una destral-. Va per tots aquells que pretenen limitar i condicionar la llibertat d'expressió en aquesta democràcia d'estar per casa que és l'Estat espanyol.

I finalment, tornem a recordar què cantava la recentment traspassada Anne Feeney a la inequívocament titulada cançó "Have You Been to Jail for Justice?": "You law abiding citizens / Come listen to this song / Laws are made by people / And people can be wrong / Once unions were against the law / But slavery was fine / Women were denied the vote / While children worked the mine / The more you study history / The less you can deny it / A rotten law stays on the books / 'Til folks with guts defy it!".

Res més a afegir. Tan sols que les mostres d'art compromès que ha pogut ser expressat sense censura en països del nostre entorn són infinites. I que ningú hauria d'anar a la presó per expressar allò que pensa ni per cantar, rapejar, tuitejar, escriure o dibuixar. I que no es pot tolerar l'empresonament de Pablo Hasél. Perquè quan es tanca algú a la presó per les seves idees, s'hi tanca a tota una societat. Perquè demà pot ser qualsevol de nosaltres. Per això no podem callar.

20 anys de "Hearbreaker"

Crec recordar que el primer cop que vaig tenir consciència de l'existència de l'etiqueta Americana va ser arran d'una crítica de "Hearbreaker" (2000), el debut en solitari de Ryan Adams, a la revista Uncut –un mitjà que va esdevenir clau en la definició i la divulgació d'aquest terme-. Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa vint anys, i que encara a aquestes alçades es pot contemplar com un dels capítols definitius d'una trajectòria que mai ha deixat de mirar endavant.

"Hearbreaker" va suposar molt més que un nou punt de partida per a Adams després de la desfeta de Whiskeytown, va suposar també una de les portes d'entrada al segle XXI per allò que s'havia anomenat country alternatiu –gènere del qual era i segueix essent el de Carolina del Nord un dels màxims exponents-. Produït per tot un Ethan Johns, amb el suport instrumental de pesos pesants com Daid Rawlings i veus convidades com les de Gillian Welch o Emmylou Harris, el treball en qüestió va ser també el primer acte d'afirmació d'un Adams que començava a seguir a la seva manera els camins prèviament traçats per Tom Petty o Bruce Springsteen.

El disc començava amb una mena de broma. Una conversa entre Adams i Rawlings sobre Morrissey, caçada al vol per Johns a l'estudi, que donava pas al torrencial rockabilly de "To Be Young (Is to Be Sad, Is to Be High)". Entrada per la porta gran i tota la carn a la graella des del minut zero. La seguien reclams com "My Winding Wheel", dinàmic exercici de crepuscular country rock que encara avui és un plat fort dels directes del seu autor, la fràgil "Oh My Sweet Carolina", amb els aguts vocals de Harris fent de contrapunt al lament estripat d'Adams, o el rhythm & blues corrosiu de "Shakedown on 9th Street". Un dels grans debuts del seu temps, i més enllà.

Guitarra, baix i bateria - Programa 251

Laura Marling.

Després de dos mesos d'absència, aquesta setmana he tornat a Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Laura Peña. Bé, més o menys, perquè això de fer ràdio a distància és una mica estrany. Sigui com sigui, ja poden vostès escoltar una selecció que va de Jason Isbell a Morrissey passant per Vivien Goldman, Daniel Romano, Julia Holter, Laura Marling i Cosmo Jarvis. Disponible en podcast.

Morrissey - "I Am Not a Dog on a Chain" (2020)

Hi va haver un temps, fins i tot durant els dies immediatament posteriors a la dissolució dels Smiths, en què Morrissey personificava a la seva pròpia manera el futur de la música pop, entesa aquesta última com aquell corrent que tradicionalment s'ha sabut reinventar ell mateix a partir del seu propi llegat. D'uns anys ençà, però, el britànic establert als Estats Units sembla haver passat a personificar aquells dies pretèrits en què un podia jugar amb l'ambigüitat i fins i tot amb la provocació, sense que això li comportés una declaració de guerra instantània per part de qualsevol fill de veí amb poca feina i un perfil social més o menys actiu –també d'uns dies en què els arguments solien desenvolupar-se més enllà de l'espai que admet un fil de Twitter-.

El seu tretzè disc, explícitament titulat "I Am Not a Dog on a Chain" (2020), vindria a subratllar aquesta condició des del pop marca de la casa de "What Kind of People Live in These Houses?" –torna a produir Joe Chiccarelli- fins als acabats malencònics de "Love Is on Its Way Out" o el lament d'un "My Hurling Days Are Done" que sembla voler plànyer uns temps en què el món semblava més inabastable però també més senzill. La més ferma declaració de principis del plàstic, però, arriba de la mà de la peça titular i de versos com "I am not a dog on a chain, I use my own brain" o "I hear a call, I hear a cry / I raise my voice, I have no choice / I raise my hand, I hammer twice / I see no point in being nice". Actitud valenta, la de qui a aquestes alçades encara s'atreveix a proclamar-se aliè al ramat.

Dave Douglass parla sobre la vaga dels miners britànics

Dave Douglass, al centre de la fotografia, durant el seu pas per l'Anònims.

La vaga que van dur a terme els miners de la Gran Bretanya entre els anys 1984 i 1985 va esdevenir un dels capítols més destacats de l'oposició de les classes treballadores del Regne Unit a l'executiu de Margaret Thatcher i a les seves polítiques neoliberals. Dave Douglass va ser un dels delegats sindicals que van liderar aquella protesta, i aquests dies es troba a Catalunya per parlar d'aquells fets a partir de la seva pròpia experiència. "Quan l'IRA va atemptar el 1984 contra la conferència del Partit Conservador a Brighton, l'únic que vam lamentar els miners va ser que no hagués mort Thatcher", va assegurar ahir a la tarda durant una xerrada al restaurant llibreria Anònims de Granollers.

No és Douglass el primer en realitzar una afirmació d'aquesta mena, de fet anys enrere va ser ni més ni menys que Morrissey qui es va referir a l'atemptat en els mateixos termes. Desagradable si no s'entenen les motivacions i els sentiments de qui va patir el thatcherisme en primera persona, tals paraules no han estat mai susceptibles de considerar-se com un delicte ni en boca del vocalista ni en la de cap miner o militant d'esquerres. Al Regne Unit aquestes coses es poden dir i agradaran més o menys, però no passarà res. A l'Estat espanyol caldria anar molt més en compte. Que els ho preguntin a Valtonyc, Pablo Hasel i tants d'altres. Douglass tornarà a passar per l'Anònims demà a la tarda, en aquesta ocasió per parlar sobre el Brexit.

Morrissey també se'n va a Broadway

Morrissey.

Després de la celebrada residència de Bruce Springsteen a Broadway, ara és Morrissey qui opta per dur a terme un projecte similar i destapar en la proximitat d'un teatre la seva vessant més íntima i personal. Ho farà també a Broadway, concretament al Lunt-Fontanne Theater, entre els propers dies 2 i 11 de maig, coincidint amb l'edició del seu imminent disc de versions, que sortirà per aquelles mateixes dates sota el títol de "California Son".

Disc de versions de Morrissey

Morrissey, amb guitarra a les mans, al videoclip de "Back on the Chain Gang".

Ara que el seu excompany de files Johnny Marr sembla haver trobat el gust a obsequiar els assistents als seus concerts amb peces dels irreconciliables Smiths, Morrissey anuncia que és a punt d'editar un disc de versions d'artistes que l'han influït i entre els quals no figuren sorprenentment els New York Dolls. Bob Dylan, Laura Nyro, Roy Orbison, Tim Hardin, Phil Ochs, Melanie, Joni Mitchell i el mai prou reivindicat Jobriath són alguns dels autors escollits, i val a dir que en cap cas ha optat el de Manchester per versionar peces evidents sinó títols més aviat obscurs -la qual cosa és d'agrair-. No hi apareix, això sí, la versió de "Back on the Chain Gang" de Pretenders amb què Morrissey es va despenjar setmanes enrere, que finalment s'inclourà a la reedició amb nombrosos extres del seu últim àlbum d'estudi, "Low in High School" (2017).

#FreeValtonyc

Aquesta és la caràtula de l'últim disc de Morrissey -un "Low In High School" (2017) que un servidor no situaria precisament entre les millors obres del britànic, és clar que tot són gustos-. Ara imaginin-se vostès què li passaria a un artista que provés de fer quelcom similar a l'Estat espanyol -parlo de la caràtula, no del disc-. De fet no cal ni que s'ho imaginin: en tindran prou llegint els diaris d'aquests últims dies. #FreeValtonyc

La gent que aprecia els Smiths és bona gent

"Havent crescut a Manchester, sóc incapaç de recordar un sol moment en què no tingués presents els Smiths. El seu estil i la seva actitud, així com la pròpia música, sempre m'han acompanyat. D'alguna manera, sabies que et podies fiar d'algú si portava una samarreta dels Smiths o tenia un tupè com el de Morrissey. Manchester era una ciutat bruta, dura i perillosa per a viure-hi, però de cop i volta van començar a créixer flors per tot arreu perquè la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Tot i viure en un lloc complicat, els Smiths et feien saber que estaves en companyia de gent amable i lliurepensadora". Guy Garvey (Elbow) comença així el pròleg del dossier de vint pàgines que l'edició d'agost de Mojo dedica a Morrissey i companyia.

La gent que aprecia els Smiths és bona gent. En termes generals, l'expressió és ben certa i es pot aplicar a moltíssims músics i artistes d'altres disciplines. Ja ho saben, arriben vostès a un lloc nou on no coneixen a ningú, se senten desconcertats, aleshores detecten una samarreta amb el logotip i l'escut de Ramones o la caràtula de Pulp Fiction, i passen del desconcert a la sensació de no trobar-se sols. Mick Jagger i Keith Richards es coneixien des de petits però es van acostar l'un a l'altre el dia en què van descobrir que escoltaven els mateixos discos de blues. Si m'assec al tren o al metro i la persona que hi ha al meu costat llegeix una novel·la de Nick Hornby o un exemplar de la pròpia Mojo, sé que tinc molt més en comú amb ella que amb tota la resta del passatge. La cultura serveix per això, per establir lligams que van més enllà de qualsevol obstacle o condició. Per això veiem tan sovint polítics obstinats en carregar-se-la.

Mexrrissey

Hem escoltat el repertori dels Beatles en clau de qualsevol gènere que ens pugui venir al cap. Hem escoltat versions de temes de heavy metal en clau d'easy listening. Hem escoltat bandes de country adaptant als Strokes i a Madonna. I quan ens pensàvem que ja ho havíem escoltat tot, arriba Mexrrissey. Una agrupació de músics mexicans dedicats a adaptar peces de Morrissey i dels Smiths al llenguatge musical del seu país. L'aventura va començar ara fa un any i no els ha anat malament -han arribat a girar pel Regne Unit, escala a Manchester inclosa-. Destaquen al seu repertori títols com "El chico de la espina clavada" o "El primero del gang". Escoltin-los aquí.

El món de Moz i Gallagher

Morrissey.

A l'edició del passat 10 de gener, el setmanari NME analitzava les possibilitats que Morrissey signi per un altre segell discogràfic després de la seva ruptura amb Harvest. Parlava el periodista musical Simon Goddard, tot un entès en l'univers dels Smiths. "És clar que encara hi ha segells discogràfics disposats a signar Morrissey. El problema és que els segells ja no funcionen ni existeixen de la manera que ho feien quan Morrissey va començar a tractar amb ells als 80. Vol que parlin el seu mateix idioma, que és el llenguatge tradicional dels singles, els anuncis a la premsa i la presència a la ràdio, no pas dels retweets, likes i Spotify". Només per això, Morrissey em cau millor que la majoria d'estrelles de posar i treure que fonamenten carreres senceres en retweets, likes i Spotify. "Morrissey encara creu en un món on una cançó de tres minuts en un vinil de set polzades hauria d'arribar al número 1. Òbviament, això és tota una bogeria en ple 2015, però és com haurien d'operar les companyies discogràfiques si volen evitar el divorci". "És un romàntic", conclou Goddard.

A la mateixa revista, Noel Gallagher declara el següent: "Si Oasis comencéssim demà no tindríem ni molt menys el mateix impacte que vam tenir als 90, perquè ara se't jutja de manera instantània pel teu primer concert, i després Radio 1 et jutjarà pel nombre de seguidors que tinguis a Facebook. Malauradament, així és com funcionen les coses. Ja no es va als concerts. La gent que pren les decisions reals -'anirem al darrere d'aquesta banda?'- ara diuen 'Fem un cop d'ull a les maleïdes estadístiques'. I després diuen 'Oh, no agraden a ningú més, per què ens haurien d'importar?'". Potser jo també sóc un romàntic, però francament m'estimo més el món en què creuen Morrissey i Noel Gallagher que no pas el que existeix allà fora.

Eclipsant tot contratemps

Enorme peti qui peti - Foto Clara Tierno.

MORRISSEY

Sant Jordi Club, Barcelona

10 d'octubre de 2014

Llums encesos i tot el recinte a la vista, des de l'escenari fins a la sortida, passant evidentment pels rostres i mans enlaire del respectable. Un recurs escènic habitual del set de Morrissey que probablement deu embellir els teatres on sol aturar-se la present gira del britànic, però que al Sant Jordi Club resultava tan fred com aquelles parets i aquell sostre de color blanc star wars, més propis d'un quiròfan que d'un recinte on s'escolta música en directe. Potser per això el de Manchester es va referir al contagi d'ebola detectat dies enrere a Madrid. "L'heu de témer, perquè us matarà i un cop ho hagi fet sereu morts", va alertar en plena mostra de la seva eterna acidesa. N'hi va haver més, de mostres, com quan va ironitzar sobre el possible ingrés de Green Day al Rock and Roll Hall of Fame. O quan es va acomiadar tot anunciant que "hem dut a terme un experiment, i haig de dir que ho heu fet molt bé".

Experiment o no, la d'ahir era la primera actuació que Morrissey oferia a Barcelona com a solista. Una cita llargament esperada que arribava tres dècades després del debut homònim dels Smiths (1984), i quan fa deu anys que la seva carrera en solitari es va redreçar amb "You Are the Quarry" (2004). Ni l'un ni l'altre van obtenir ressò en un set list on va predominar el material recent. El d'un "World Peace Is None of Your Business" (2014) que esdevindria gairebé l'espina dorsal de la nit -perquè s'ho val, i punt-. De la solemne peça titular a l'exòtica "Earth Is the Loneliest Planet", passant per "Kiss Me a Lot", "Neal Cassady Drops Dead", "Istanbul" o la celebrada "The Bullfighter Dies" -"La vergonya d'Espanya", va sentenciar tot referint-se a la tauromàquia-.

El fons de catàleg també va lluir, però evitant els tòpics -tan sols la final "Everyday Is Like Sunday" va propiciar un karaoke col·lectiu-, fins i tot a l'hora de citar els Smiths -"The Queen Is Dead", "Meat Is Murder", "How Soon Is Now?" i "Asleep": ni rastre dels hits de dissabte a la nit-. Amb una banda ben engreixada -Boz Boorer al capdavant- que brillava com mai en els moments de més intensitat, però que semblava apagar-se quan el repertori requeria intimitat. No era culpa seva. Insisteixo, un quiròfan no és l'espai ideal per a oferir concerts de rock'n'roll, per molt olímpiques que siguin les seves dimensions. Sort que Morrissey és Morrissey, i que la seva simple presència encara eclipsa qualsevol contratemps. I quan entona "Asleep" tal i com ho va fer la nit passada, no hi ha blanc star wars ni bloc de ciment que puguin amb ell. Venerat i menyspreat a parts iguals, sí, però enorme peti qui peti.

Més que res...

Morrissey actuarà el 10 d'octubre al Sant Jordi Club de Barcelona

No ho tenia previst en un principi, però finalment he decidit anar-hi. La primera actuació de Morrissey a Barcelona com a solista, i la seva primera visita a la ciutat des dels llunyans dies dels Smiths. Val més tard que mai, i val més això que res. Amb això em refereixo a les condicions en què veurem i escoltarem el britànic divendres que ve. Mentre bona part de les ciutats que acullen la present gira ho fan en teatres, l'aturada barcelonina tindrà lloc en aquella nevera gegant anomenada Sant Jordi Club. Espai ideal per a fer-hi fires dedicades als esports d'hivern o fins i tot al mercat discogràfic, però no per a acollir esdeveniments de música en directe. I molt menys si parlem d'una actuació tan senyorial com la d'un Morrissey. Era per això que en un principi no tenia previst assistir-hi. Bé, per això i per un preu que, analitzat fredament, tampoc és cap barbaritat. Parlem d'un gran muntatge, d'un artista que només per ser qui és té el seu preu i, al capdavall, d'una quantitat que molts es gasten cada cap de setmana en sopars o copes sense que ningú s'escandalitzi.

Finalment he decidit anar-hi, deia, perquè crec que valdrà la pena. Perquè un cop escoltat el seu darrer disc, "World Peace Is None of Your Business", em trec el barret davant d'una de les grans obres d'aquest 2014, i també el punt més àlgid de l'obra recent del seu autor. Perquè analitzant els repertoris de la present gira, un s'adona que amb prou feina hi ha concessions a la nostàlgia. Perquè encara que aquesta nostàlgia tingués més pes del que té, el fet estaria plenament justificat tant per la vigència com pel pes històric d'un fons de catàleg sense el qual no s'entendrien bona part de les coses que han passat durant el darrer quart de segle -i ara no parlo d'indie ni de cap altra etiqueta, sinó de quelcom molt més transcendental: la pròpia música-. Perquè fins i tot si això últim no fos així i Morrissey s'hagués dedicat durant els darrers anys a arrossegar el seu nom pel fang, el citat fons de catàleg forma part de l'adn d'un servidor -no he estat el primer ni hauré estat l'últim en versionar en algun moment i amb més o menys fortuna alguna peça dels Smiths-, i només per la influència que n'he rebut ja es mereix tots els meus respectes.

I perquè, sortides de to al marge, l'home sempre ha tocat de peus a terra quan ha calgut, conscient de la realitat que l'envoltava i sense mossegar-se mai la llengua -per exemple, carregant contra la família reial britànica o desitjant la mort de Margaret Thatcher a través d'una cançó-. I perquè malgrat el seu poc entusiasme a l'hora d'atendre la premsa, sempre ha estat brillant a les entrevistes. L'últim exemple el trobem a l'edició d'octubre de Rockdelux, on David Saavedra conversa en exclusiva amb el de Manchester. L'article és tan frenètic com imprescindible i va farcit de cites memorables com la que dedica a la monarquia espanyola. "Sé que la família reial espanyola compta amb menys del 50% de l'aprovació del poble, per tant, per què s'obstina a seguir existint?", es pregunta. "Com pot Espanya, amb una greu crisi financera, permetre's el manteniment d'una família reial amb un luxe inimaginable?  I per què? Juan Carlos és famós a Anglaterra per matar elefants i ossos mentre era el president d'honor del World Wildlife Fund! Malgrat això matava espècies en perill d'extinció! No hauria de ser a la presó? No va dir que tothom era igual davant la llei?". Em pregunto si la Fiscalia General de l'Estat s'atrevirà a acusar Morrissey d'injúries a la Corona. Mentre s'ho pensa, gaudim del concert de divendres. L'entorn no serà ni de bon tros el més adequat, però més val això que res.

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Fripp em cau millor

La formació actual de King Crimson (Fripp, tercer per la dreta).

Hi ha gent a qui li cau malament Robert Fripp. A mi em cau molt bé, segurament pels mateixos motius que alguns li tenen mania. Motius que es resumeixen en la cura amb què tracta el seu ofici. En declaracions publicades per la revista Uncut a la seva edició de setembre, el guitarrista britànic parla de la nova encarnació de King Crimson que surt a la carretera aquest mateix mes. Una formació i una gira que eviten tota concessió a la nostàlgia -"Qui vingui amb la idea d'escoltar unes peces determinades, que no vingui, i si ja s'ha comprat les entrades que se les vengui i en treurà més profit", avisa- i que de moment només tenen previst recórrer territori nord-americà.

Segons explica, són les limitacions a l'hora d'escollir recintes on actuar les que l'han motivat a girar només pels Estats Units i deixar Europa al marge. "A Amèrica podem triar sales que ens ofereixen garanties a l'hora de fer un concert digne", explica, "si toques en un teatre de 2000 butaques, tan sols la meitat valen la pena: què li pots oferir a la persona que seu a primera fila, últim seient a l'esquerra just a sota de les papereres? Jo li aconsellaria que no es comprés l'entrada". "A Europa és molt difícil programar una gira escollint tu mateix els recintes", afegeix, "per exemple, a Varsòvia ens ofereixen el Congress Hall, i jo els dic que ja hi he tocat en dues ocasions, i els pregunto si s'han adonat que l'edifici té una freqüència de do major, i per tant si apliques feedback als tons greus i mitjans tindràs un feedback en do major. I em diuen que no s'hi han fixat".

Sí, tot plegat pot semblar una mica exagerat, però no hi ha dubte que l'home es pren seriosament la seva feina. I més després de reconèixer ell mateix que les entrades per als concerts programats "no són desorbitades, però són cares". El preu d'escoltar King Crimson en bones condicions, ni més ni menys. Morrissey actuarà el mes que ve a Barcelona. Les entrades per al seu concert tampoc són barates, però l'exlíder dels Smiths no sembla tan primmirat a l'hora de triar els recintes: el lloc escollit és el Sant Jordi Club. Espai claustrofòbic com pocs i amb una qualitat de so com a mínim qüestionable. I és que, independentment que tingui una freqüència de do major o de re menor, la sala sona exactament com allò que és: una caixa de galetes gegant i més freda que un congelador. Morrissey també em cau bé, no ho negaré. Però Robert Fripp em cau millor.

Morrissey, William, Kate i la constitució intocable

Foto: Manchester Evening News

La imatge és del concert que Morrissey va oferir el passat 30 de juliol en un pavelló de Manchester ple a vessar. Un retorn triomfal a la seva ciutat que es va acabar amb l'exvocalista dels Smiths envoltat pels membres de la seva banda, lluint tots samarretes amb la llegenda "We hate William and Kate" ("Odiem a William i Kate"), en referència als hereus de la corona britànica. S'imaginen vostès algun equivalent espanyol de Morrissey mantenint aquesta actitud cap a la seva corona? Jo no. I no només perquè Espanya no tingui cap equivalent d'una figura de primeríssim ordre i a la vegada tan compromesa -d'acord, l'equivalent espanyol dels Smiths podria haver estat El Último de la Fila, però no m'intentin vendre a Manolo Garcia com el Morrissey espanyol perquè, simplement i amb tots els meus respectes, es dediquen a coses diferents-, sinó perquè en un país on expressions com injúries a la corona estan a l'ordre del dia, el que llencés la primera pedra seria automàticament titllat de deslleial, antipatriòtic i separatista -això últim només si fos català, basc o gallec-.

És una de les moltes diferències entre Espanya i la majoria de democràcies occidentals. Democràcies que avancen i s'adapten a cada període històric, per exemple, modificant articles de les seves respectives constitucions quan aquests s'han quedat obsolets. En canvi aquí, aquella constitució tan intocable que únicament es modifica quan ho requereix Angela Merkel, no només no s'adapta als temps que corren sinó que són aquests temps els que s'han d'adaptar a ella. Evelyn Beatrice Hall, biògrafa de Voltaire (a qui s'acostuma a atribuir erròniament la següent expressió), va escriure "No estic d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho". A partir d'ara mateix, el Primer Ministre britànic, David Cameron, farà tot el possible perquè el No guanyi el referèndum per la independència d'Escòcia, perquè no està d'acord amb els que defensen el Sí. Però fins ara ha defensat i ha fet possible que aquest referèndum s'acabi celebrant. Tota una lliçó de la qual haurien d'aprendre moltíssim aquells que només s'omplen la boca de democràcia a l'hora de negar i criminalitzar sentiments nacionals que no són els seus.