No sé a vostès, però a mi ja fa temps que m'irriten profundament determinades veus de casa nostra que es dediquen a cantar en anglès com si fossin de Westminster. Veus de conservatori amb un nivell de pronunciació tan perfecte com la seva entonació, però tan fredes i mancades d'ànima com determinats guitar heroes que omplen amb tècnica allò que no poden omplir amb substància. Per això m'agrada la gent que canta en anglès sense pretendre venir d'enlloc més que l'habitació on s'ha empatxat de música d'ambdós costats de l'Atlàntic. Gent com Bigott, que ni de lluny passaria per vocalista de conservatori, i encara menys per subdit de la Reina Isabel, però que té coses a dir i sap fer de tota limitació la millor de les virtuts. O com Eli Molina, de qui es podria dir tres quarts del mateix. I que després del seu pas per Me and The Bees encapçala un dels combos més refrescants del rock independent de casa nostra.
No es pot dir que Fighter Pillow siguin uns nouvinguts en aquesta escena barcelonina per on naveguen a contracorrent. Si Molina ja havia militat anteriorment a Me and The Bees, la resta de components ho havien fet en projectes com Black Islands, (lo:muêso) o la banda d'acompanyament de Maika Makovski. Sí que és recent, en qualsevol cas, la conjunció astrològica que aquest mateix mes d'octubre ha desencadenat un autèntic Big Bang. El d'un debut homònim publicat per Hang The Dj! Records -llar d'Eric Fuentes, The Unfinished Sympathy, FP i Biscuit, entre d'altres- i evocador de tòtems del rock alternatiu nord-americà com Magnapop o Throwing Muses -a tots dos els han citat com a influències-. Guitarres abrasives, ritmes que hi van de cara i melodies urgents, a mig camí entre la malenconia i la vessant més vitamínica del rock dels 90. La veu de Molina i peces tan rodones com "Eternal Youth", "79 on Flames" o "Neko" hi fan la resta. Se'n recorden de quan el terme indie encara tenia sentit? Doncs això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada