dimecres, 25 de novembre de 2015

La previsibilitat és pecat

Madonna, en una imatge recent del Rebel Heart Tour - Foto AP.
MADONNA
Palau Sant Jordi, Barcelona
24 de novembre de 2015

S'ha dit de "Rebel Heart" (2015) que no es troba ni de bon tros entre les obres més afortunades de Madonna, i de la pròpia Ciccone que ara es dedica a seguir tendències en lloc de generar-les. Amb la primera afirmació hi estic d'acord, amb la segona no tant. Mirin-s'ho d'aquesta manera: les arrels de Madonna es troben en la Nova York del post-punk i la No Wave, i el que va fer durant la seva etapa més celebrada va ser reciclar tota aquella cultura de club per a lliurar-la a les masses. Tres dècades després, un simple cop d'ull al cartell del Primavera Sound permet apreciar com moltes bandes underground de filiació electropop beuen directa o indirectament de discos com "Like a Virgin" (1984) o "True Blue" (1986). Per tant, es pot afirmar que la Ciccone va liderar tendències, però no pas que se les inventés ella sola ni que ara es limiti a seguir el que fan els altres. I menys quan el seu discurs es manté a anys llum de qualsevol de les imitacions que han florit al llarg de les passades tres dècades.

No, "Rebel Heart" no sembla ara per ara una obra cridada a perdurar en el temps, però tot i així ha esdevingut l'espina dorsal d'una gira, Rebel Heart Tour, que desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi -aquesta nit repetirà sense grans canvis a la vista-. La qual cosa diu molt a favor de qui el signa, tenint en compte que el més fàcil a la seva edat -57 anys i un estat de forma que desafia temps i elements- seria viure de la nostàlgia i lliurar descafeïnades relectures del seu repertori clàssic. "La previsibilitat és pecat", va dir amb veu ben alta durant el decurs d'un espectacle tan superlatiu com frenètic i tan àgil com mastodòntic. Canvis constants de vestuari i escenografia, coreografies impossibles, jocs de llums, pantalles gegants, guerrers samurai, monges amb estètica fetish i la Ciccone pronunciant les paraules "Holy Water" -títol d'un dels temes recents- mentre un ballarí molt ben plantat enfonsava la cara entre les cames de la diva.

També hi va haver apunts menys afortunats, tot s'ha de dir. Els arranjaments flamencs de cartró-pedra no van acabar de fer justícia a "La Isla Bonita", la peça titular del darrer àlbum va sonar d'allò més intranscendent i el medley carnavalesc de "Dress You Up", "Into the Groove" i "Lucky Star" va rebaixar tres grans cançons a la categoria de revetlla. Però Madonna és molta Madonna, i els moments àlgids de la nit també van ser molt àlgids. Si existeix ara mateix una diva pop capaç de posar-se un Palau Sant Jordi als peus amb l'únic acompanyament d'un ukelele i una colla d'acords no necessàriament ben rascats, és ella. Ho va demostrar amb una lectura acústica de "True Blue" i una sentida adaptació de "La vie en rose" (Édith Piaf), preludi aquesta última de l'èxtasi final al ritme d'"Unapologetic Bitch" i "Holiday". "Don't fuck with the Queen", havia proclamat tota desafiant abans de lliurar un "Like a Virgin" que hauria fet les delícies de Peaches o La Roux. Amén.


L'APUNT
Ens ho vam passar bé. I tant que sí, perquè d'això es tractava. Vam suportar cues maratonianes i ens vam sotmetre a controls de seguretat impensables en altres temps. I el concert va començar amb més d'una hora de retard. I tot això perquè hi ha en aquest món gent que dedica més temps a resar que a gaudir la vida i deixar que els altres facin el mateix. Gent que seguirà morint i matant en nom d'un déu i d'un profeta, però que serà derrotada cada vegada que la resta sortim de casa i ens ho passem bé. Ahir a la nit, milers d'ànimes van ballar i cantar les seves cançons preferides. I també Madonna s'ho va passar bé. I va provocar. I va apel·lar al sexe i a l'espiritualitat en la mateixa proporció. I veient-la, un es preguntava qui nassos voldria lliurar-se al monoteisme quan pot adorar la Ciccone en qualsevol de les seves encarnacions. Poc després dels atemptats de París, els fanàtics van emetre un comunicat qualificant el concert d'Eagles Of Death Metal a la sala Bataclan com una "festa perversa". Anys enrere i amb un llenguatge més moderat però igual de contundent, el Vaticà va dir tres quarts del mateix sobre el videoclip de "Like a Prayer". Se'n recorden?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada