Llegeixo amb resignació la notícia de la suspensió dels darrers quatre concerts de la gira europea de Foo Fighters -Torí, París, Lió i Barcelona- a causa dels atemptats que van tenir lloc el passat divendres 13 a la capital francesa. Tant de bo no haguéssim de parlar d'això. Tant de bo no hi hagués al món religions, idees ni individus -em nego a anomenar-los persones- capaços de justificar, concebre o executar actes com aquests. Tant de bo la del divendres hagués estat una nit qualsevol. Però no va ser així. I no valoraré la decisió de Foo Fighters. La situació és excepcional i tothom és lliure d'afrontar-la com ho consideri més oportú -a més, Dave Grohl i companyia mantenen una relació de proximitat amb l'entorn d'Eagles Of Death Metal, que per motius encara més evidents també han cancel·lat la seva present gira pel Vell Continent-. La seva decisió és doncs tan lògica i comprensible com respectable, faltaria més. Però jo sóc més del parer que, sense renunciar al dol, cal seguir endavant. Que cal mantenir la normalitat en la mesura que sigui possible. Que si per culpa d'un atemptat deixem de fer allò que lliurement hem triat fer, els bàrbars guanyen i nosaltres perdem un bocí de la nostra llibertat.
Per això, sense censurar ni de bon tros la decisió de Foo Fighters -m'hauria agradat veure'ls dijous al Palau Sant Jordi però les circumstàncies són les que són, i ara mateix el més important són les víctimes i els seus familiars-, aplaudeixo gestos com el de Madonna, que l'endemà mateix dels atacs va decidir actuar a Estocolm tal i com ho tenia previst. Al principi es va plantejar suspendre el concert, va reconèixer ella mateixa des de l'escenari, però finalment va considerar que si ho feia cedia davant qui només entén el llenguatge de la por, la violència i la barbàrie més absoluta. Que no estava disposada a deixar que uns fanàtics els impedíssin a ella i al respectable que havia passat per caixa gaudir d'allò que més estimen. Que no hi ha dret. Que les persones que van morir divendres ho van fer pel sol fet d'haver sortit a passar-s'ho bé. I que res de tot això és just ni té sentit. Per això va dedicar "Like a Prayer" a les víctimes després de proclamar amb un emotiu discurs que el seu espectacle consisteix en celebrar la vida -poden veure-ho aquí, i creguin-me que val la pena-. És clar que sí. Tots estem al costat de les víctimes, només faltaria. Tots som parisencs, perquè qualsevol de nosaltres podria haver estat víctima d'haver-se trobat a París la nit del divendres. I perquè tots gaudim del nostre temps lliure sempre que podem i sense fer mal a ningú, i tots som conscients del valor de la vida humana. Per això, quan una colla de fanàtics que resen massa i follen massa poc ens volen imposar la mort, el millor que podem fer és celebrar la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada