School Days

Hans Laguna.

Tota una experiència, la que va viure recentment Hans Laguna. La d'anar-se'n a l'Índia no pas de vacances ni a cercar cap mena de refugi espiritual, sinó a aprendre una de les varietats musicals autòctones, el dhrupad. Ell mateix resumeix la seva estada al país asiàtic a l'edició de novembre de Rockdelux. Nou impressions a través de les quals il·lustra el músic barceloní algunes de les diferències entre cultures com la nostra i la del subcontinent indi. Ja se sap, ni existeixen les veritats absolutes ni ens hem de deixar enlluernar excessivament per tot allò que contradigui uns principis que fins ara crèiem inalterables. Ara bé, aquesta mena de situacions sí que com a mínim ens haurien de conduir al debat i sobretot a la reflexió. I d'això últim, de reflexions, Laguna n'exposa unes quantes en veu alta.

"En esta cultura, el aprendizaje artístico se concibe como una tarea incansable de perfeccionamiento a la que uno debe consagrar la vida entera. Por eso se respira tantísima paciencia y humildad. En este ambiente, incluso un completo novato como yo se siente cómodo". No és que a la nostra cultura l'aprenentatge artístic s'acabi abans. En tot cas, això passa en l'àmbit de la música -i més concretament de la música pop- per motius que tots coneixem i que ara no vénen al cas -diguin-li moda, diguin-li mercat o diguin-li culte a l'eterna joventut-. Penso en tots aquells artistes a qui part del públic -i de vegades fins i tot part de la crítica, la qual cosa resulta més preocupant- considera acabats o obsolets un cop han sobrepassat els 40 anys. I penso també en virtuosos en el millor dels sentits com Jimi Hendrix, considerat ja un geni quan va morir amb tan sols 27 -encara amb tota una vida pel davant per a perfeccionar-se tal i com ho fan els estudiosos del dhrupad-.

"El dhrupad se canta desde la laringe, precisamente lo que cualquier profesor de canto occidental te prohíbe hacer". D'acord, aquí Laguna generalitza, però ja ens entenem. I el més inquietant de la frase no és que utilitzi el verb prohibir, sinó que per norma general té tota la raó. A Occident, no tan sols en l'ensenyament musical sinó també en molts altres àmbits de l'educació, no es suggereix ni es guia l'alumne sinó que se li marca un camí a seguir i en ocasions se li prohibeix allò que s'aparti del mateix -aquesta és la millor manera de fabricar ciutadans rectes i decents dels que agraden a determinades elits, per cert-. Si tornem a Hendrix, feia amb la guitarra coses que no se li acudirien a cap acadèmic -tocar-la amb les dents o pinçar la sisena corda amb el polze-. També diuen que ni tan sols sabia llegir una partitura. Però quan agafava l'instrument no tan sols feia màgia sinó que obria noves vies que encara avui es troben en fase d'exploració. Queda clar, el camí cap a la genialitat no es troba escrit en cap pentagrama i només l'assoleixen aquells que es desvien de rutes preestablertes i trajectes definits. I no, no és que els professors de cant occidentals s'equivoquin, simplement existeixen altres veritats que ells no contemplen -i és possible que als de l'Índia els passi exactament el mateix-.