De carrers i oceans

RICHARD HAWLEY

Sala Apolo, Barcelona

17 de novembre de 2015

És possible que ni ell mateix se n'hagi adonat, però Richard Hawley va concebre una de les cançons més universals de la passada dècada el dia que va compondre "Tonight the Streets Are Ours". I ho va fer perquè la seva lletra, clara i transparent però a la vegada oberta a múltiples interpretacions, la converteix en la banda sonora ideal tant d'una declaració d'amor de les d'abans com d'un documental sobre Banksy. Pocs anys enrere, s'hi haurien pogut identificar perfectament els manifestants del 15-M o d'Occupy Wall Street. I ahir a la nit versos com "Those people, they got nothing in their souls / And they make our TVs blind us / From our vision and our goals", i sobretot aquella tornada que titula el tema, adquirien línia directa amb París tot proclamant que, efectivament, els carrers són nostres. No pas dels malparits que s'autoimmolen i disparen contra innocents sinó nostres, dels que celebrem la vida en comptes d'imposar la mort. I amb por o sense, el sol fet d'assistir a un concert, a un partit de futbol o al cinema, el sol fet de sortir de casa i gaudir la vida amb tota normalitat, és la victòria més gran que pot assolir tot ésser humà enfront del terror.

Hawley no es va referir en cap moment als atemptats de París. Enhorabona, perquè el pitjor cop que poden rebre els terroristes és que no es parli d'ells. Charlie Hebdo publicava recentment en portada "Ells tenen les armes, nosaltres tenim el xampany". I tant que sí. I també tenim el rock'n'roll. I tenim artistassos com el propi Hawley, que venia ahir a presentar el seu darrer treball, "Hollow Meadows" (2015), i de passada a escenificar la seva enèssima reinvenció. Perquè l'àlbum en qüestió suposa un retorn als registres intimistes i als paisatges tardorencs marca de la casa, però sobre les taules es consolida la musculatura psicodèlica desplegada al seu predecessor, "Standing at the Sky's Edge" (2012). Com a mostra, les capes de força bruta aplicades al darrer single, "Heart of Oak". O aquell "Down in the Woods" augmentat al cub amb què el de Sheffield va invocar indistintament els esperits de Roy Orbison i Jim Morrison -el riff de guitarra à la Stooges era de propina-. I és aquesta capacitat, la de conjugar la condició de crooner amb les inclinacions àcides, el que fa de Hawley un exemplar únic en la seva espècie. Ho va refermar amb el crescendo elèctric de "The Ocean", èpica recta final d'una (altra) nit per a emmarcar.