Cover of the Rolling Stone

Dr. Hook & The Medicine Show cantaven l'any 1972 que volien aparèixer a la portada de Rolling Stone. Gairebé quatre dècades i mitja després, era un imponent Barack Obama qui ocupava la primera plana de la revista al més pur estil rock star -edició del passat 8 d'octubre-. Ho feia amb motiu d'una entrevista concedida a Jeff Goodell durant la recent visita del president dels Estats Units a Alaska, des d'on va refermar alguns dels pilars de la seva política mediambiental. No era la primera vegada que Obama apareixia a la portada de Rolling Stone i l'entrevista es va centrar aquest cop en afers vinculats amb el medi ambient, però el cert és que el president bé podria haver parlat de música si li hagués vingut de gust. De la seva relació amb icones nord-americanes com B.B. King o Bruce Springsteen, dels grups i solistes que li agrada escoltar -és coneguda la presència de Wilco, Jay-Z i Miles Davis a l'ipod presidencial- o del dia en què l'Orquesta Buena Vista Social Club -agrupació musical cubana beneïda pel règim castrista- va actuar a la Casa Blanca en una nova mostra de distensió entre Washington i L'Havana.

Continguts i portades al marge, el fet que Obama parli amb Rolling Stone il·lustra el pes de la premsa musical al món anglosaxó, on una capçalera d'aquestes característiques pot accedir a la màxima autoritat d'un país tal i com ho faria qualsevol mitjà generalista de trajectòria i solvència contrastades. També il·lustra, és clar, l'obertura de mires de la classe política -o una part important de la mateixa- en un entorn on el president parla de música amb una naturalitat impensable en bona part dels polítics de casa nostra. Prefereixo no recordar, per exemple, les declaracions de l'expresident Montilla al ser preguntat per les seves cançons preferides. Ni com el també expresident Pujol deixava anar frases de l'estil d'"A mi tot això ja m'ha passat" en el marc d'una visita protocol·lària a la desapareguda Fira del Disc de Col·leccionista de Barcelona. A nivell estatal, un desafortunat Pablo Iglesias menyspreava mesos enrere l'himne que tot un Joe Crepúsculo havia compost per a Podemos -evidenciant de passada que la nova política està feta de la mateixa pasta que la vella-. Les coreografies d'Iceta i Sáenz de Santamaría directament provoquen vergonya aliena. I de la guitarra que Margallo va regalar a John Kerry val més no parlar-ne.

Hi ha excepcions, és clar. Molt més que lloable va ser el paper d'Antonio Baños a les files de Los Carradine -a la qual cosa cal sumar un manifest a favor seu signat durant la passada campanya electoral per la plana major de l'indie autòcton-. També podem parlar d'Ada Colau o de David Fernàndez, tots dos entrevistats al seu moment per Rockdelux amb resultats d'allò més coherents. Fins i tot, si volen, ens podem referir als gustos indies de la Reina Letizia -i aquí la cosa ja comença a relliscar-. Però al capdavall les excepcions són justament això, excepcions -i no, l'entrada de Lluís Llach al Parlament no forma part d'aquest capítol: és un cas a part-. I francament, veure anys enrere Albert Rivera a les pàgines de la ja desapareguda edició espanyola de Rolling Stone va resultar tan estrambòtic com una hipotètica portada d'Enderrock encapçalada per Artur Mas. Diuen que els polítics, es trobin al govern o a l'oposició, no deixen de ser un mirall del conjunt de l'electorat -de la societat a la qual representen, vaja-. I en aquest sentit, la distància entre Obama o David Cameron -que es confessa fan de The Jam, malgrat no haver acabat d'entendre el missatge de cançons com "The Eton Rifles"- i polítics com els anteriorment citats separa també ciutats com Berlín, Londres o Nova York d'una Barcelona on la música en directe es troba cada dia més perseguida al seu hàbitat natural -els clubs- i relegada a un àmbit, el dels macrofestivals, on sembla que tot s'hi val però on no tot allò que brilla és or.