L'escena que més bé defineix "Slow West" (2015) té lloc gairebé al principi de la pel·lícula i ni tan sols resulta imprescindible per a explicar-ne la sinopsi. Sí que ajuda, en canvi, a entendre la relació entre els dos protagonistes del film, un jove aristòcrata escocès i un caçador de recompenses interpretats respectivament per Kodi Smit-McPhee i Michael Fassbender. L'escena en qüestió, tota una ràfega de surrealisme aplicat en territori western, els mostra a tots dos cavalcant les desèrtiques planes centrals dels Estats Units i topant com qui no vol la cosa amb un grup d'homes de color que entonen un càntic tradicional africà. El caçador de recompenses, un tipus dur que les ha vist de tots colors, passa de llarg. En canvi el jove aristòcrata, ànima sensible i ment il·lustrada convivint en un rostre encara innocent, s'atura a escoltar-los. Un cop s'acaba la cançó, els felicita i es posen a parlar en francès.
El detall pot semblar anecdòtic, però referma les tres grans vocacions del primer llargmetratge que dirigeix el també escocès John Maclean -a qui alguns recordaran pel seu passat musical a les files de The Beta Band i The Aliens-. En primer lloc, la de desfer tòpics i eixamplar els horitzons d'un gènere, el western, generalment no apte per a personatges com el que interpreta Smit-McPhee. En segon lloc, la de dotar aquest mateix gènere d'una estètica, una òptica i una intencionalitat decididament europees -en línies generals, la sinopsi narra la història d'un jove escocès de casa bona que recorre el salvatge oest a la recerca de la seva estimada i amb el suport de l'outlaw Fassbender-. I finalment, la d'atorgar a la música -la diegètica i l'extradiegètica- un paper clau en la narració.
Tant la forma com utilitza la música com la seva voluntat renovadora acosten Maclean i la seva visió del western a terrenys propis de Tarantino ("Django Unchained") o els germans Coen ("True Grit"). D'altra banda, la proliferació de personatges de caràcter efímer i sense cap més justificació que l'ara i l'aquí, una acció ambientada en indrets no determinats -més enllà del tauler nord-americà, les referències geogràfiques més concretes són els punts cardinals, amb especial predilecció per l'oest- i, sobretot, la concepció dels Estats Units com un entorn gairebé imaginari i idealitzat, emparenten l'òpera prima de l'escocès amb tòtems de l'spaghetti western com Sergio Leone -el film es va rodar a Nova Zelanda, i el resultat final no hauria variat excessivament si el rodatge hagués tingut lloc a Almeria-. Gens malament tractant-se d'un debut, no troben?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada