L'únic responsable dels propis actes és un mateix

Estic tip dels que sempre troben arguments per a justificar les seves particulars croades personals, fins i tot en el marc d'uns atemptats terroristes com els de París. I no, ara no parlo dels malparits que van irrompre divendres a la nit a la capital francesa armats amb bombes i fusells d'assalt. Parlo dels que darrere de tots els mals del món hi veuen l'empremta de l'Oncle Sam -o de qualsevol govern, institució militar o agència d'espionatge occidental, cosa que em sembla tan simplista i cínica com responsabilitzar el conjunt de creients musulmans d'allò que fa una colla de fanàtics-. Parlo dels que no paren de repetir per activa i per passiva que la culpa de tot, inclosos els atemptats a la capital francesa, és de George W. Bush i la seva intervenció a l'Iraq perquè va ser així com va començar tot, com si el terrorisme de signe islamista no portés dècades manifestant-se arreu del món -d'Algèria a Indonèsia i de Nigèria a l'embaixada nord-americana a l'Iran-. Doncs no, ho sento però per aquí no hi passo.

La intervenció anglonord-americana -amb suport espanyol, però no pas francès- a l'Iraq va ser una guerra il·legal impulsada probablement en nom d'interessos més aviat foscos -i dic probablement perquè aquests interessos encara no els coneixem del cert encara que alguns, els mateixos que atribueixen tots els mals del món a l'administració nord-americana, es pensin que ho saben tot pel sol fet de militar en un col·lectiu o associació determinats-. Va ser una agressió contra un territori que, d'altra banda, portava dècades agredint-se a ell mateix -per si algú se n'ha oblidat, Saddam Hussein no era precisament un sant-. I va ser un error geoestratègic de conseqüències que qualsevol persona amb un mínim de cultura general hauria sabut preveure -i els senyors de la Casa Blanca i el Pentàgon també, per molt que ara es facin els sorpresos-. Però fins aquí arriba la culpabilitat de Bush i companyia. La resta, que deia aquell, és tota seva -dels que afirmen matar en nom d'un déu i del seu profeta-.

D'acord, la invasió de l'Iraq va desestabilitzar un país fins aleshores governat amb mà de ferro per una oligarquia -era el preu de l'estabilitat, que dirien alguns-. I d'acord, el govern titella de signe xiïta que va sortir de tot plegat va fracturar encara més la societat iraquiana amb una política sectària que aïllava i fins i tot castigava -i així ho segueix fent- la comunitat sunnita. Però això últim ja no és culpa de l'Oncle Sam -com tampoc ho són uns graus de corrupció que farien morir d'enveja a més d'un polític espanyol-. I encara ho és menys que determinades elits sunnites s'hagin venut a la barbàrie sense nom ni límits d'Estat Islàmic. I, per descomptat, cap administració occidental s'ha dedicat a rentar el cap de joves musulmans (i fins i tot no musulmans) tant a l'Orient Mitjà com als suburbis de les ciutats europees. Ni els ha armat amb fusells d'assalt i els ha ordenat irrompre en plena nit parisenca carregant-se tot allò que se'ls posi al davant. Això ho han decidit i dut a terme ells solets i pel seu compte. I, en tant que l'únic responsable dels propis actes és un mateix, la culpa d'un atemptat és única i exclusivament de qui el comet.